Entre les moltes preocupacions absurdes
d'una part de la humanitat hi ha la dels anuncis periòdics de la
data concreta de la fi del món. Recordo que de petit, tot i que no
situo a quina edat exactament, vaig viure per primera vegada el
fenomen de la profecia. Tot plegat em recorda l'acudit d'aquell que
s'esvera en escoltar que el sol s'apagarà d'aquí a cent mil anys i
es tranquil·litza quan li aclareixen que serà d'aquí a quatre mil
milions d'anys. Com si els cent mil anys estiguessin a tocar de la
cantonada.
Tanta preocupació per l'absurd i/o
l'inevitable i tant poca per l'esforç col·lectiu que fa la
humanitat (tot i que uns més i altres menys) per estalviar-li la
responsabilitat al sol i engegar la Terra a dida d'aquí a un període
d'anys que potser sí que està a tocar de la cantonada.
Deu estar en el codi genètic dels
éssers humans gaudir de la mentida com ho venim fent des de fa
segles. En els darrers anys n'hem tingut de prou evidents (de
mentides i mentiders) i els que ens prometien que ja havíem arribat
a l'estat del benestar, que en endavant la història s'havia acabat i
que la cosa seria un no parar de “paz y desarrollo” (així
es deia en època de Franco, que potser també està a tocar de la
cantonada), ara resulta que ens han enfonsat en la seva merda fins al
coll. I encara ens diuen que la cosa s'arreglarà, que tornarem al no
parar de “paz y desarrollo”, mentre amb més mentides
d'aquí un temps ja li hauran fet la feina al sol mentre una colla
d'ignorants i uns mitjans de comunicació que no ho són menys
dediquen més temps a la tonteria que no pas a difondre l'esforç de
les persones assenyades, la cultura, la ciència i la informació que
realment ens faria falta per identificar els que potser caldria
començar a pensar en enviar a una Alcatraz rehabilitada.
Ja veig que per ser Nadal i final d'any
no estic per a massa condescendència o perdó, però ja estic tip de
sentir a parlar de crisi i de cap proposta (o molt poques) que diguin
d'una vegada per totes que s'acabat el bròquil i que el que toca ara
és encetar una nova construcció des de baix. Els demòcrates
d'opereta del país es podrien retirar (alguns amb habitació pagada
a Alcatraz) i deixar espai per endegar el projecte imprescindible per
bastir una societat, segur que imperfecta, però on els paràmetres a
mesurar passin a ser el benestar de les persones i l'equilibri amb
l'entorn i no el PIB que, per cert, és una mentida més falsa que
“un duro sevillano”.
Bones festes.
