Fent caixa

Se'n parla molt ara del mercat, els bancs i les caixes. Però em fa l'efecte que cap de les tres coses és ben be el que ens diuen. Comencem pel mercat. És l'espai d'intercanvi on és possible reequilibrar la distribució diferencial dels recursos per a satisfer les nostres necessitats? O bé ens referim al poder d'uns pocs d'apropiar-se d'aquests recursos gràcies a la tolerància amb l'ús fraudulent dels diners, guiats pel principi de la cobdícia?

I els bancs? Compleixen la seva missió en relació als estalvis i al crèdit, pel que se suposa que van ser creats o, moguts també per la cobdícia, han esdevingut traficants de diners que, alhora, han estès una addicció malaltissa que els equipara als que ho fan amb qualsevol altre droga? No han venut també una falsa felicitat, no menys al·lucinògena, que al capdavall, ha acabat emmalaltint al consumidor? Diguem-ho, no per malalt menys responsable.

I les caixes? Ara preocupats que es veu que estem per la seva transformació en bancs, no fa temps que van renunciar als valors que se suposa que les diferenciaven dels bancs? Em sembla un debat inútil defensar-les. Em direu que hi ha matisos. Certament, però què explica sinó aquesta tergiversació dels seus valors, que es parli cada dia més d'una banca diferent? La banca ètica.

Un exemple. Es calcula que uns 44 milions de persones es troben sota el llindar de pobresa per culpa de l'encariment dels aliments més bàsics en un 15% entre octubre de 2010 i aquest gener. Un 29% en el darrer any. Bé, doncs una caixa, d'aquestes tant diferents dels bancs, ens ofereix, si ens queden estalvis per invertir, la possibilitat de fer-ho en un dipòsit anomenat 100% natural (!), amb garantia de recuperació del capital i una TAE possible de fins a un 6,544%. En què s'inverteixen els diners? En una cistella formada ni més ni menys que en sucre, cafè i blat de moro. Obvio qualsevol comentari.

El mercat, ens diuen, reclama que les caixes siguin bancs. Els suposats experts i els governs, que no són capaços d'articular cap proposta que no s'orienti a més del de sempre, no paren de repetir-ho i presentar-ho com la solució. però de què?

Tant me fa. Però la societat què reclama? Al cap i a la fi, malgrat la seva inconcreció i com estan les coses, em sembla més consistent el concepte de societat que el de mercat.

Doncs penso que potser el que necessita la societat és el contrari: convertir els bancs en caixes, ètiques.

La llebre d'Isop a 120 Km. per hora

Molts recordareu les faules d'Isop i, com no, la de la llebre i la tortuga. Be a tomb ara de les nostres presses. Vida de llebre.

La llebre ven. I si no, fixem-nos en el debat a l'entorn de la zona 80 a la rodalia de Barcelona. Em pregunto si estem bé una societat i un govern que es creuen que arribar 2 minuts abans (3 si voleu) a Barcelona, és un gran progrés. Tal com va el nostre país, i això no ve d'ara sinó ja de força lluny, és possible que sigui l'únic progrés que puguem assolir col·lectivament en els propers temps.

La vida a la nostra societat pot ser trista si realment ens ve de 3 minuts. Ens ho fan creure i en segons quins llocs, com a la carretera, massa sovint té conseqüències tràgiques. Però no és l'únic lloc perquè aquestes presses impregnen tota la nostra vida. I mira que és ben veritat que poc a poc s'arriba molt lluny.

Però ens hem cregut que bellugar-se és avançar, o que créixer equival a desenvolupar-se. Que l'eficiència és velocitat.

El que són les coses. Mentre estava esbossant aquest escrit em trobo al Canal 33 una entrevista amb Carl Honoré, autor de l'Elogi de la lentitud, considerat la Bíblia del moviment "slow". També em trobo amb alguns escrits al diari sobre l'anomenada educació lenta.

Tot conflueix en el mateix. Respondre a un sense sentit basat en la velocitat, en l'esforç desmesurat i la suposada compensació. En definitiva, en el desequilibri.

Estem col·lectivament fotuts. La nostra resposta sana hauria de ser reivindicar el dret a poder fer les coses després de pensar-les. Segurament una activitat cada vegada més perillosa.

M'agrada un moviment que reivindiqués la reducció de la velocitat a la carretera, i a la vida. Jo tenia la idea que l'objectiu era arribar. Ja se que és molt demanar. Abans de sortir has d'haver pensat on. Potser és millor atordir-se (atordir-nos) i fer-nos creure que el tractament del desequilibri és en realitat un premi. Un gran èxit.