Molts recordareu les faules d'Isop i, com no, la de la llebre i la tortuga. Be a tomb ara de les nostres presses. Vida de llebre.
La llebre ven. I si no, fixem-nos en el debat a l'entorn de la zona 80 a la rodalia de Barcelona. Em pregunto si estem bé una societat i un govern que es creuen que arribar 2 minuts abans (3 si voleu) a Barcelona, és un gran progrés. Tal com va el nostre país, i això no ve d'ara sinó ja de força lluny, és possible que sigui l'únic progrés que puguem assolir col·lectivament en els propers temps.
La vida a la nostra societat pot ser trista si realment ens ve de 3 minuts. Ens ho fan creure i en segons quins llocs, com a la carretera, massa sovint té conseqüències tràgiques. Però no és l'únic lloc perquè aquestes presses impregnen tota la nostra vida. I mira que és ben veritat que poc a poc s'arriba molt lluny.
Però ens hem cregut que bellugar-se és avançar, o que créixer equival a desenvolupar-se. Que l'eficiència és velocitat.
El que són les coses. Mentre estava esbossant aquest escrit em trobo al Canal 33 una entrevista amb Carl Honoré, autor de l'Elogi de la lentitud, considerat la Bíblia del moviment "slow". També em trobo amb alguns escrits al diari sobre l'anomenada educació lenta.
Tot conflueix en el mateix. Respondre a un sense sentit basat en la velocitat, en l'esforç desmesurat i la suposada compensació. En definitiva, en el desequilibri.
Estem col·lectivament fotuts. La nostra resposta sana hauria de ser reivindicar el dret a poder fer les coses després de pensar-les. Segurament una activitat cada vegada més perillosa.
M'agrada un moviment que reivindiqués la reducció de la velocitat a la carretera, i a la vida. Jo tenia la idea que l'objectiu era arribar. Ja se que és molt demanar. Abans de sortir has d'haver pensat on. Potser és millor atordir-se (atordir-nos) i fer-nos creure que el tractament del desequilibri és en realitat un premi. Un gran èxit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada