Futur

Sempre ens preocupa molt, però el cert és que no podem viure més que el present. Si és així, quin sentit té parlar-ne? Crec que molt. No es pot viure el futur, però es pot modelar o, al menys, intentar-ho. De fet és fonamental mirar de fer-ho, especialment si volem que la nostra vida no quedi a mercè de l'atzar. I aquesta intencionalitat de modelar ens porta de dret a la necessitat de desenvolupar capacitats estratègiques on la informació i el coneixement són claus.

Jo no se si la crisi actual és el resultat de la incapacitat de tenir una visió estratègica quan tocava, és un èxit d'alguns que la van tenir i ara segueixen aprofundint en el seu projecte (em temo) o, simplement, feta la desgràcia, miren de treure'n profit.

Sigui com sigui, els missatges dels que se suposa que han de crear, o al menys afavorir, la cohesió necessària per sortir-ne, més aviat mouen a preocupació. Entre els molts que es llencen n'hi ha un que em resulta altament preocupant pel que implica a molts nivells. Ens diuen que cal que assumim que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Primer va ser fer creure que era natural i lícit deixar-los en herència la nostra hipoteca a cent anys, i ara això. Aquest és el compromís que ens toca? La resignació? Acceptar-ho per què tot segueixi igual pels que han provocat la situació, encara que hi hagi també de fet una responsabilitat compartida? Sembla que sí. Mentre uns treuen les castanyes del foc, més malament que bé, altres s'esperen sense fer res i les expectatives de vot els creixen. Ambdós sostenen, però, un plantejament on la política ha desaparegut o, el que és pitjor, on es fa creure que fer política és desenvolupar les mesures que demana el mercat. En definitiva, l'instrument s'ha convertit en l'objectiu.

Sincerament penso que no és cert que els pobles tinguin els governants que es mereixen. En el nostre cas crec que més aviat el problema és que ens hem quedat políticament orfes. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

Ens hem de resignar a aquest discurs? Qui són els que el defensen? Ens hem equivocat o excedit en la construcció d'un estat del benestar del que, de fet, en prou feines n'hem començat a gaudir? Realment tot plegat és el resultat del nostre mal cap i ara és només a nosaltres a qui toca pagar-ho? O potser no és rendible pels que han entabanat fent confondre la felicitat i el benestar amb la possibilitat d'hipotecar-se de per vida?

Redreçar-ho, però, vol dir acceptar primer que tenim el deure de fer que els nostres fills visquin millor i, per això, cal educar-los en uns valors diferents als que han dominat i dominen encara. En segon lloc, assumir-los nosaltres també ja que del que es tracta és de viure i construir la felicitat d'una manera diferent. I per això hauriem de deixar de parlar només del mercat i començar a parlar de política, que és la manera democràtica de decidir com volem mirar de modelar un futur millor.

És una llàstima que les taxes d'atur no s'hagin incrementat en el sector polític i financer en la mateixa proporció que en els altres. No és hora de començar a pensar en com enviar-los la carta d'acomiadament i veure si podem configurar una plantilla que treballi pels ciutadans? És a dir, que proposi coses concretes i no eslògans. Estic molt cansat de ser solament consumidor.