Sembla que la situació desesperada en
la que ens trobem obliga de manera urgent a reduir la despesa
pública. Fins aquí, vist el panorama, segurament tots estarem més
o menys d'acord. Una altra cosa és la manera com es pretén
aconseguir-ho.
De moment sembla que la Generalitat i
la majoria de les administracions han optat per la retallada, un
mètode que no solament m'esgarrifa, sinó que és l'antítesi de la
gestió.
Cert que la situació no dóna
segurament per a gaires dilacions a l'hora de prendre decisions, però
el resultat i les conseqüències que fins ara hem vist, més aviat
avalen la poca o nul·la utilitat del que s'ha fet.
Se suposa que una mesura ha de
respondre a un objectiu. Per tant, la seva oportunitat caldrà
mesurar-la d'acord amb aquest. Si no ho entès malament, que tot
podria ser, l'objectiu era calmar els mercats per tal que aquests ens
facilitin diners que ens permetin fer funcionar la màquina i que, a
més, ho facin des d'una confiança que minvi els interessos que
apliquin al préstec. Amb això s'esdevindria la possibilitat d'una
reactivació que permetés redreçar les coses.
Ara per ara sembla que els mercats
segueixen inquiets. No hem assolit l'objectiu de guanyar confiança
tot i les retallades que tenen com a contrapartida l'increment de la
pobresa, la degradació dels serveis públics, la desmotivació dels
professionals i de la població en general, i l'increment de la
conflictivitat social. Això últim el conseller Puig ho sap bé
doncs en els darrers mesos ha estat investigant sobre possibles
equipaments de cara a que els mossos puguin afrontar les
conseqüències que la cosa pugui tenir al carrer.
No és estranya la pervivència de la
desconfiança dels mercats. El Parlament va aprovar fa relativament
poc un pressupost que pràcticament no ha estat en vigor atès que la
conselleria d'Economia i Coneixement ha decidit tancar-lo. És a dir,
tot el que no s'ha presentat en un termini que pot estar entre finals
de setembre o primers d'octubre, a molt estirar, no se sap quan es
cobrarà. També s'ha mirat de no pagar, o fer-ho a comptagotes,
despeses compromeses per a la prestació de serveis públics
concertats, amb universitats, entitats, farmàcies, municipis, etc.
D'aquesta manera, entre la demora de
pagaments per fer caixa i la impossibilitat d'aplicar les previsions
del pressupost de 2011 per part de molts organismes, el balanç
pressupostari presentarà un nivell d'estalvi molt notable, però
indigne des del punt de vista de la gestió en tant que no
aconsegueix res més que el maquillatge d'una realitat que,
evidentment, els mercats ansiosos de treure tall i menjar-se si es
pot el moll de l'os, no s'empassaran ni s'empassen.
Així el que fem és tancar uns comptes
que matemàticament quadren, sense fer res més que el que
caracteritza el sistema i ens ha dut on som: transferir els costos a
tercers. Com que entitats públiques i privades no reben el que està
compromès però sovint ja han hagut de gastar per a justificar
després la despesa, es veuen obligades a endeutar-se (si ho
aconsegueixen i sempre a preu molt alt), però aquesta despesa
financera no es reflecteix als comptes de la Generalitat. Això sí,
aprofundeixen els problemes que esmentava al principi fruit de les
retallades. Com que a la gent ens agafen ganes de trobar un culpable,
ens diuen que si som més pobres és per què la casa del costat de
la nostra l'ha comprat un immigrant. Si això ho diu un personatge
que diuen que és un dels polítics més valorats a l'Estat, està
clar que tenim un problema molt gran i no és solament l'econòmic. O
potser serà que aquest, més que la malaltia, potser és el
símptoma?
Tot plegat va orientat molt des del
foment de la por i no pas cap al qüestionament de com es fan les
coses. Per això no hi ha manera d'aclarir no ja el que es deu, sinó
com i en què es gasten els diners públics. Això potser explica que
en una enquesta publicada als diaris es digui que un 41,9% es
decanten per la tisorada i el 35,1% recolza incrementar la pressió
fiscal, o es presenta com un gran gest la renúncia a la paga de
nadal. Potser la pregunta hauria de ser si es creu que cal definir un
nou model fiscal o no, i no pas una formulació que ja dóna per
suposat que el model econòmic no el qüestiona ningú. Què
justificaria qüestionar-lo quan dóna tant bons rendiments? El
Govern ha corregut a dir que interpreta les conclusions del sondeig
del CEO com un aval a la tisorada.
