Retallar o gestionar?

Sembla que la situació desesperada en la que ens trobem obliga de manera urgent a reduir la despesa pública. Fins aquí, vist el panorama, segurament tots estarem més o menys d'acord. Una altra cosa és la manera com es pretén aconseguir-ho.

De moment sembla que la Generalitat i la majoria de les administracions han optat per la retallada, un mètode que no solament m'esgarrifa, sinó que és l'antítesi de la gestió.

Cert que la situació no dóna segurament per a gaires dilacions a l'hora de prendre decisions, però el resultat i les conseqüències que fins ara hem vist, més aviat avalen la poca o nul·la utilitat del que s'ha fet.

Se suposa que una mesura ha de respondre a un objectiu. Per tant, la seva oportunitat caldrà mesurar-la d'acord amb aquest. Si no ho entès malament, que tot podria ser, l'objectiu era calmar els mercats per tal que aquests ens facilitin diners que ens permetin fer funcionar la màquina i que, a més, ho facin des d'una confiança que minvi els interessos que apliquin al préstec. Amb això s'esdevindria la possibilitat d'una reactivació que permetés redreçar les coses.

Ara per ara sembla que els mercats segueixen inquiets. No hem assolit l'objectiu de guanyar confiança tot i les retallades que tenen com a contrapartida l'increment de la pobresa, la degradació dels serveis públics, la desmotivació dels professionals i de la població en general, i l'increment de la conflictivitat social. Això últim el conseller Puig ho sap bé doncs en els darrers mesos ha estat investigant sobre possibles equipaments de cara a que els mossos puguin afrontar les conseqüències que la cosa pugui tenir al carrer.

No és estranya la pervivència de la desconfiança dels mercats. El Parlament va aprovar fa relativament poc un pressupost que pràcticament no ha estat en vigor atès que la conselleria d'Economia i Coneixement ha decidit tancar-lo. És a dir, tot el que no s'ha presentat en un termini que pot estar entre finals de setembre o primers d'octubre, a molt estirar, no se sap quan es cobrarà. També s'ha mirat de no pagar, o fer-ho a comptagotes, despeses compromeses per a la prestació de serveis públics concertats, amb universitats, entitats, farmàcies, municipis, etc.

D'aquesta manera, entre la demora de pagaments per fer caixa i la impossibilitat d'aplicar les previsions del pressupost de 2011 per part de molts organismes, el balanç pressupostari presentarà un nivell d'estalvi molt notable, però indigne des del punt de vista de la gestió en tant que no aconsegueix res més que el maquillatge d'una realitat que, evidentment, els mercats ansiosos de treure tall i menjar-se si es pot el moll de l'os, no s'empassaran ni s'empassen.

Així el que fem és tancar uns comptes que matemàticament quadren, sense fer res més que el que caracteritza el sistema i ens ha dut on som: transferir els costos a tercers. Com que entitats públiques i privades no reben el que està compromès però sovint ja han hagut de gastar per a justificar després la despesa, es veuen obligades a endeutar-se (si ho aconsegueixen i sempre a preu molt alt), però aquesta despesa financera no es reflecteix als comptes de la Generalitat. Això sí, aprofundeixen els problemes que esmentava al principi fruit de les retallades. Com que a la gent ens agafen ganes de trobar un culpable, ens diuen que si som més pobres és per què la casa del costat de la nostra l'ha comprat un immigrant. Si això ho diu un personatge que diuen que és un dels polítics més valorats a l'Estat, està clar que tenim un problema molt gran i no és solament l'econòmic. O potser serà que aquest, més que la malaltia, potser és el símptoma?

Tot plegat va orientat molt des del foment de la por i no pas cap al qüestionament de com es fan les coses. Per això no hi ha manera d'aclarir no ja el que es deu, sinó com i en què es gasten els diners públics. Això potser explica que en una enquesta publicada als diaris es digui que un 41,9% es decanten per la tisorada i el 35,1% recolza incrementar la pressió fiscal, o es presenta com un gran gest la renúncia a la paga de nadal. Potser la pregunta hauria de ser si es creu que cal definir un nou model fiscal o no, i no pas una formulació que ja dóna per suposat que el model econòmic no el qüestiona ningú. Què justificaria qüestionar-lo quan dóna tant bons rendiments? El Govern ha corregut a dir que interpreta les conclusions del sondeig del CEO com un aval a la tisorada.