Els tres, quatre, cinc... desitjos?

Han arribat les eleccions i el clima està fred, gèlid fins i tot, malgrat trobar-nos davant d'una de les situacions més crítiques que segurament hem viscut en dècades. La qüestió no és fàcil, però els missatges que hem rebut han estat majoritàriament simplificadors, quan no directament simplistes: vota'm que jo ho solucionaré, encara que has de tenir en compte que les coses estan complicades i no puc assegurar res del tot. Què ens proposen? No ho acabem de saber, ni tampoc ho han acabat de dir. Ens demanen solament un vot de confiança i això té massa a veure amb la fe i molt poc amb la política que, per altra banda, entre uns i altres, encara que uns més i altres menys, tots han contribuït a degradar.

Dies enrera parlàvem de gestió i en Gil Coma, amb bon criteri, hi va afegir l'observació sobre la necessitat que aquesta fos responsable. És cert. En part d'això es tracta, però no és pas només això. Però una de les primeres causes de la degradació de la cosa política hi té relació. No per una gestió responsable o irresponsable, sinó per confondre política amb gestió.

Uns quants, que ja ens hem anat fent grandets, vam viure més o menys el 50% del que va durar el franquisme i vam tenir temps de conèixer el que era un règim totalitari i una administració pública de caràcter clarament burocràtic i orientada al control de les persones. No goso dir ciutadans ja que aquest concepte no entrava en l'esquema del règim.

L'arribada de la democràcia va comportar l'eclosió de la ciutadania, en el sentit d'obrir el camí a una participació i una responsabilitat en les coses públiques articulada a través d'un teixit divers en el que s'entrecreuaven els partits, just sortits de la clandestinitat, associacions, entitats, agrupacions, moviments i més. Amb el temps les coses es van anar posant a lloc i cadascun d'aquests àmbits es va anar situant en un espai propi i normalitzat, que ja no feia necessari que un club de futbol, una entitat cultural o l'associació de puntaires reclamessin tots alhora drets democràtics. Ho simplifico, certament, per no allargar-me. El procés el podem tractar amb més matisos un altre dia.

El que més m'interessa és el que ve després i, en especial, la fase actual. Aquesta es caracteritza per la desaparició de la política. No són les úniques, però hi ha tres raons que crec que són de molt de pes en aquesta desaparició. La primera és que la percepció negativa del concepte de burocràcia, entesa per tant com un entrebanc i un instrument de control de les persones, s'havia d'eradicar sense més; la segona, que per la seva ineficiència manifesta, el que calia era substituir-la per una gestió equiparable a la de l'empresa privada; la tercera, en part derivada de les anteriors, que la funció de l'administració era fonamentalment la de proporcionar serveis a uns ciutadans que ja havien perdut aquesta consideració en benefici de la de ser clients o usuaris.

La cosa ha vingut bé per a consolidar una nova manera de fer en la que, a poc a poc, se separa el ciutadà de la seva corresponsabilitat en la gestió de la cosa pública. Les vaques eren grasses i les possibilitats de prestar serveis i incrementar la demanda semblaven infinites. Més i millors serveis equivalen a més satisfacció dels clients/usuaris que, en aquest cas, en comptes de repetir comprant a la mateixa botiga o comprant la mateixa marca, expressen la seva satisfacció repetint o redirigint el seu vot periòdicament.

És aquesta manera de veure les coses la que ha dut a tots els polítics en el poder, tret d'alguna excepció (que sempre n'hi ha), a una carrera competitiva amb tot el seu entorn, a l'escala que fos, per “oferir serveis” de tota mena, inclosos els festius, des de les institucions on governaven. Pràcticament no hi ha hagut diferència entre els d'un color i un altre.

Naturalment que per recollir uns rendiments adequats cal, en conseqüència, assegurar una clara visualització del protagonisme, que ha esdevingut l'equivalent a la marca.

El resultat ha estat l'afebliment, quan no la destrucció, d'una societat civil que confegia un teixit indispensable per a la construcció de la cohesió social; per a l'aprenentatge per a participar en la construcció de projectes comuns; per a l'aprenentatge per a compartir el protagonisme. Per què la funció social del club de futbol, de l'entitat cultural, de l'associació de puntaires... va més enllà de la pilota, la cultura o els boixets. El problema, però, és que si la societat civil manté un grau elevat d'autonomia, actua com un element que dilueix, o obliga a compartir el protagonisme.

Les conseqüències ja les veiem. Ara ens comencen a parlar que el que fa falta no són polítics, sinó tècnics. Aquests sí que són bons gestors, ens diuen. Però el problema be quan intentem aplicar el principi bàsic per avaluar l'eficàcia i l'eficiència d'una gestió: a quins objectius respon? I és clar, la resposta no és tècnica, sinó política. Per que dir que afluixarem la pressió dels mercats, que crearem llocs de treball, etc., és una necessitat, però no en sí mateixa, sinó com a part d'un procés per portar la societat cap algun lloc. I decidir quin és aquest lloc és una decisió política, no tècnica. La definició dels objectius, que es pot recolzar en totes les tècniques que es vulgui, és una decisió estratègica i s'ha d'acordar de manera democràtica.

I ara es fa socialment difícil avaluar la situació i definir el camí. Com a societat hem perdut en capacitat d'anàlisi de la nostra realitat i de treball compartit per articular les respostes a les necessitats col·lectives. Ens les hem deixat segrestar enlluernats per l'oferta de serveis. Alhora, els que han confós la política amb el subministrament de serveis, també s'han quedat desarmats, sense recursos per pensar noves realitats a bastir, i afavorint una desmobilització política que ha expulsat el debat de dins els mateixos partits i els ha dut massa sovint a lluites internes solament per a dirimir la distribució d'espais de poder dins l'aparell, dissuadint de la possibilitat d'una major implicació ciutadana i facilitant així l'accés a aquells que tenen molt clar com poden instrumentalitzar la política en benefici propi.

A partir d'aquí, tot és fàcil. Ens podem creure que el problema és la creació de llocs de treball i que si n'hi ha per a tothom el problema s'ha acabat; o que no n'hi ha per culpa dels immigrants; o que ho solucionarem estudiant anglès; o més català, o menys; o suprimint canals de televisió pública i fent-la privada... I així fins a l'infinit de la simplificació i el despropòsit.

Encara en els darrers mesos s'ha avançat un pas més: ara els culpables de la situació ja som uns ciutadans voraços, inconscients de les limitacions, que amb la demanda d'educació, sanitat, unes expectatives de vellesa digne i la quantitat de funcionaris que calen per donar-hi resposta, hem devorat els recursos públics.

La crisi, diuen aquests tècnics que ara volen assaltar el poder i usurpar la legitimitat democràtica, no té ja res a veure amb la gestió (no responsable o irresponsable sinó directament fraudulenta) de les entitats financeres; ni amb una especulació desaforada amb un bé clau per a la cohesió social i el benestar com l'habitatge; o amb els aliments; ni amb les inversions disparatades en infraestructures però que untaven a tota la parentela ... Res de tot això. Així, aquest cop al votar no ho fem per escollir el millor governant, sinó aquell que considerem millor per aplicar-nos la penitència que ens mereixem pel nostre mal cap.

Si ens entretenim una mica en el coneixement que ens proporciona la història, veurem que les societats evolucionen, però també involucionen. I també ens ensenya que després de la justificació de la inutilitat de la democràcia ve el feixisme.

De moment ja anem cap a la fase per arribar a convèncer-nos que millor que la democràcia és una societat anònima, i que en comptes de votar el que ens cal és un consell d'administració i que cadascú hi influeixi segons les participacions que tingui. Això sí, si la societat anònima ens organitza l'entreteniment, cap problema.