Això és Mas(s.a.)

Fa pocs dies vaig tenir ocasió d'escoltar en un acte cultural el discurs de diversos càrrecs polítics que, atès el perfil de la celebració, van tenir a bé parlar-nos del paper de l'associacionisme cultural en la construcció nacional de Catalunya. Això sí, tot advertint-nos que estem en una situació de greu crisi, de la que “segur que ens en sortirem com en altres ocasions”. Recordatori necessari, el de la crisi, no fos cas que després d'untar-nos de paraula ens engresquéssim pensant que algun d'ells destinaria alguna part de les seves dietes a nodrir les arques exhaustes de les entitats culturals del país, després d'haver-se passat un munt d'anys impulsant des de l'administració pública polítiques d'apropiació del que era l'espai natural de l'associacionisme, per allò del protagonisme que ja vam comentar un altre dia.

Jo no tinc massa clar quin és el paper de les entitats culturals en la construcció nacional de Catalunya. Tinc més clar el paper que juguen en la construcció d'una societat culta, crítica, justa, cohesionada i compromesa. El que sí veig més clar, en canvi, és qui juga cada dia un paper més rellevant en la destrucció nacional de Catalunya.

Ja portem un munt de temps que només sentim a parlar i repetir dos conceptes: crisi i retallades. Davant això es va apel·lar primer a la il·lusió i ara, de les darreres eleccions ençà, a la valentia. Sembla que cal prendre decisions valentes. Què vol dir això? Res i tot.

Ho hem vist fins ara. Cap de les decisions preses pels governs ha servit per a res en relació a les qüestions que afecten més directament a la majoria dels mortals que rondem per aquest territori cada dia més fragmentat que anomenem Europa. Però no ens enganyem, sí que serveixen per a una minoria molt minoritària de mortals que ronden sense cap mena de limitació arreu del món.

No tinc massa clara la utilitat del govern, de Catalunya, d'Espanya i potser també de qualsevol altre país, en aquests moments. Però si una cosa bona té el de casa nostra és la seva capacitat il·lustrativa. El nostre president, sense tallar-se ni un pel, l'altre dia va afirmar "que el govern no tenia cap alternativa al seu abast per evitar les retallades pressupostàries”; ho va complementar dient “que el compliment de les directrius de la UE obligava a acatar unes normes que Catalunya no fixa i que el debat entre els partidaris de reduir el dèficit i els d'aplicar polítiques d'estímul econòmic no competia al govern català” i ho va rematar amb la frase: “formar part del club europeu obliga a ajustar el pressupost deixant a banda ideologies i doctrines”. Més clar, aigua embotellada del Pirineu.

Vist això un es pregunta immediatament sinó serà el més adient fer un ERO i enviar-los cap a casa ja que, i no ho dic jo sinó el mateix president, s'han quedat sense funció a complir. És a dir, sense feina. Ja hi ha una multinacional que presta aquests serveis prèvia externalització. El problema és que no sabem qui ha signat el contracte. O si?

És curiós com als pobres mortals, cada dia més esmorteïts, ningú ens explica els projectes d'un partit en els programes electorals; ni els governs no defineixen les propostes del que hauríem d'estar construint (no se si amb il·lusió, valentia o ambdues alhora)... Però sense cap mena de pudor, mostren com han interioritzat i convertit en dogma de fe els postulats que englobem amb aquest nom, tant mal trobat, de neoliberalisme, però amb el que ja ens entenem.

Si faltava alguna cosa per acabar-ho d'entendre, ho ha rematat el conseller Boi (quin nom tant ben trobat en aquest cas), desvetllant no una agenda oculta, sinó el que considera natural: que els serveis públics siguin simplement subsidiaris. Per a tot el demés ja hi ha la iniciativa privada, tant donada a reequilibar-ho tot gràcies al mercat.

Així la valentia porta a reduir els sous de funcionaris; dels que encara tenen feina; a establir fórmules de contractació laboral més precàries; a treure la Seguretat Social als que esgotin la prestació d'atur; a desmuntar els serveis públics (tanquem el Funi, les església de la Vall de Boí, els hospitals, les escoles i el que calgui). Cal ser valent per estalviar així i fer-ho deixant el país en runes i preservant el càrrec, el sou i les dietes. Algú ens explicarà algun dia no els diners que ens falten, sinó en què es gasten els que tenim?

Cal ser ruc per a no demanar responsabilitats. Ho ho farem quan ens trobem als contenidors, a veure què tenim per dinar?