Jo no tinc massa clar quin és el paper
de les entitats culturals en la construcció nacional de Catalunya.
Tinc més clar el paper que juguen en la construcció d'una societat
culta, crítica, justa, cohesionada i compromesa. El que sí veig més
clar, en canvi, és qui juga cada dia un paper més rellevant en la
destrucció nacional de Catalunya.
Ja portem un munt de temps que només
sentim a parlar i repetir dos conceptes: crisi i retallades.
Davant això es va apel·lar primer a la il·lusió
i ara, de les darreres eleccions ençà, a la valentia.
Sembla que cal prendre decisions valentes. Què vol dir això? Res i
tot.
Ho hem vist fins ara. Cap de les
decisions preses pels governs ha servit per a res en relació a les
qüestions que afecten més directament a la majoria dels mortals que
rondem per aquest territori cada dia més fragmentat que anomenem
Europa. Però no ens enganyem, sí que serveixen per a una minoria
molt minoritària de mortals que ronden sense cap mena de limitació
arreu del món.
No tinc massa clara la utilitat del
govern, de Catalunya, d'Espanya i potser també de qualsevol altre
país, en aquests moments. Però si una cosa bona té el de casa
nostra és la seva capacitat il·lustrativa. El nostre president,
sense tallar-se ni un pel, l'altre dia va afirmar "que el
govern no tenia cap alternativa al seu abast per evitar les
retallades pressupostàries”; ho va complementar dient “que
el compliment de les directrius de la UE obligava a acatar unes
normes que Catalunya no fixa i que el debat entre els partidaris de
reduir el dèficit i els d'aplicar polítiques d'estímul econòmic
no competia al govern català” i ho va rematar amb la frase:
“formar part del club europeu obliga a ajustar el pressupost
deixant a banda ideologies i doctrines”. Més clar, aigua
embotellada del Pirineu.
Vist això un es pregunta immediatament
sinó serà el més adient fer un ERO i enviar-los cap a casa ja que,
i no ho dic jo sinó el mateix president, s'han quedat sense funció
a complir. És a dir, sense feina. Ja hi ha una multinacional
que presta aquests serveis prèvia externalització. El problema és
que no sabem qui ha signat el contracte. O si?
És curiós com als pobres mortals,
cada dia més esmorteïts, ningú ens explica els projectes d'un
partit en els programes electorals; ni els governs no defineixen les
propostes del que hauríem d'estar construint (no se si amb il·lusió,
valentia o ambdues alhora)... Però sense cap mena de pudor, mostren
com han interioritzat i convertit en dogma de fe els postulats que
englobem amb aquest nom, tant mal trobat, de neoliberalisme,
però amb el que ja ens entenem.
Si faltava alguna cosa per acabar-ho
d'entendre, ho ha rematat el conseller Boi (quin nom tant ben trobat
en aquest cas), desvetllant no una agenda oculta, sinó el que
considera natural: que els serveis públics siguin simplement
subsidiaris. Per a tot el demés ja hi ha la iniciativa privada, tant
donada a reequilibar-ho tot gràcies al mercat.
Així la valentia
porta a reduir els sous de funcionaris; dels que encara tenen feina;
a establir fórmules de contractació laboral més precàries; a
treure la Seguretat Social als que esgotin la prestació d'atur; a
desmuntar els serveis públics (tanquem el Funi, les església de la
Vall de Boí, els hospitals, les escoles i el que calgui). Cal ser
valent per estalviar així i fer-ho deixant el país en runes
i preservant el càrrec, el sou i les dietes. Algú ens explicarà
algun dia no els diners que ens falten, sinó en què es gasten els
que tenim?
Cal ser ruc per a no demanar
responsabilitats. Ho ho farem quan ens trobem als contenidors, a
veure què tenim per dinar?

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada