Jugar-se els quartos a Catalunya

A mi això de l'Eurovegas (que no se per quina raó ho volen posar a Viladecans i no a Begues, que seria una solució més nostrada) em sembla una cosa altament exemplificant. Pedagògica diria.

Es tracta d'assumir d'un cop la realitat i posar-se a jugar. Et pots jugar la feina, et pots jugar la prestació de l'atur (si tens encara alguna de les dues coses), o et pots jugar altres coses en les que prefereixo no entrar en detalls. Tant se val. La realitat és aquesta. El que sigui de la nostra vida és a la mà de l'atzar. Què menys que agrair al nostre govern aquesta oportunitat de realisme on poder-s'ho jugar tot, i tot fumant en un espai tancat. Quin gran pas en favor de la llibertat. Quina gran solució de futur. No cal invertir en escoles, en universitats, en hospitals... A partir d'ara tot és una rifa. Si toca, toca i sinó, mala sort. Ja van oferir abans aquesta oportunitat els bancs. Per fi ara arriben els professionals.

És cert que la situació econòmica i els nivells d'atur són els que són. Però posats a buscar solucions, també en podríem desenvolupar d'autòctones. No se que donaria de si el cultiu de coca al delta del Llobregat; la potenciació de la prostitució silvestre a tocar de les carreteres (el clima mediterrani és favorable), etc. Són activitats que d'acord amb els indicadors econòmics, no s'han vist especialment afectades per la crisi, mouen gran quantitat de diners i generen molts llocs de treball, si és només d'això del que es tracta.

Jo tinc una visió molt curta de les coses i sempre necessito exemples casolans per entendre-les. I m'ha vingut al cap quan a Gelida, en un altre moment de crisi, va desembarcar Aldeasa, que finalment va acabar a mans d'un altre grup, però que ens ha plantat a Gelida un magnífic complex que havia de donar 400 llocs de treball al poble. Obvio comentaris sobre el nombre de llocs de treball, la seva qualitat i les condicions laborals. Cert que hi ha uns ingressos a la caixa municipal que deriven d'aquí, però no se si els mateixos ingressos no podien haver vingut per una altra via. Això sí, en aquest cas al menys no parlem d'una inversió generadora de bombolles econòmiques.

Mentre ens parlen de la necessitat de ser emprenedors, es fa la garagara a venedors de fum i es deixa de banda el que ja funciona i te o pot tenir perspectives des d'una visió a mig termini que no sigui un cop més pa per avui i fam per demà. El que passa és que quan una economia està basada en una bona part en activitats de petita i mitjana empresa, la redistribució dels beneficis segurament és més efectiva, però en canvi, les possibilitats de fer negocis que untin els dits d'uns pocs són escasses, tret que es recorri a estratègies clarament mafioses. No vull dir amb això que no hi hagi d'haver grans empreses ja que en alguns sectors no hi ha possibilitat de competir sinó es compta amb una dimensió adequada, però també hi ha possibilitats d'unió i col·laboració entre empreses, que s'exploten molt poc i s'afavoreixen menys.

Però és clar, un oferta com la que tenim ara damunt la taula, amb la possibilitat de vendre una reducció de les estadístiques d'aturats i de presentar una victòria davant de Madrid, no es pot deixar passar així com així. Al cap i a la fi, del que es tracta és d'assegurar-se la victòria a les properes eleccions.

En fi, bona sort, a Madrid.

Fraga, ese hombre

No deu ser casualitat que la pel·lícula que l'any 1964 duia el títol de Franco, ese hombre, fos el resultat d'un guió elaborat per una comissió interministerial presidida per Manuel Fraga. Jo, quan els governs es dedicaven a adoctrinar (ara no), vaig ser portat al cinema en horari escolar a veure tant magnífica producció cinematogràfica. La meva infantesa en aquell moment no era capaç de copsar no ja el significat de la pel·lícula, sinó la mà que hi havia al darrera i el projecte que prefigurava. En aquell moment era encara mancat de concreció, però estic segur que aquella ment lúcida que era Fraga (les coses com són) tenia ja les línies mestres del guió de la segona pel·lícula: Fraga, ese hombre.

Tot feia preveure que Fraga sobreviuria Franco i, per tant, el guió es podia anar concretant. De fet ha passat una mica com a les pel·lícules. Hi ha el guió, hi ha el procés de filmació i, al final, el muntatge. L'obra que es presenta és el resultat de les tres coses i poques vegades és el guió tal i com era al principi, en forma estricta.

La vida, o la mort (segons com es miri), és dura i sovint no deixa gaudir dels èxits assolits. És el que li ha passat ha Fraga que just ha mort en el moment que el seu projecte assolia la plenitud. Bé, això també els passa a les atzavares, que es moren així que fan la flor, i triguen anys a fer-la. És una planta que potser és una bona metàfora del personatge: fort, amb punxes, amb capacitat d'aclimatació, persistent i d'una única floració però intensa, amb mort un cop assegurada la reproducció. I en aquestes estem.

Finalment ens situem en una data clau de referència: a l'entorn de 1985. Just on el nou ministre de Justícia situa, per exemple, el punt d'arrencada de la reformulació de llei de l'avortament. També als inicis de la normalització lingüística a casa nostra. De les idees de referència de com desenvolupar l'economia. De la consideració dels treballadors i les condicions laborals. Dels drets en general. En definitiva, retornar a un punt després del qual no hauria d'haver passat tot el que ha passat. I això gràcies a una flor, que la sobrevola una gavina, però que de fet surt d'aquella atzavara que ha mantingut totes les essències de la España una, grande y libre.

Ni una sola reflexió, que no ja disculpa, sobre un dels moments més negres de la nostra història recent. Gràcies a l'obra de Manual Fraga avui és possible que un sindicat feixista defensi als tribunals l'honorabilitat d'assassins; que l'alçament militar contra un govern democràticament elegit es consideri una solució inevitable; que una política de repressió i pura venjança es presentin com si fos l'acció necessària per posar ordre al caos... Per que la transició ha resultat ser no gaire més que una espera de millors temps, preservant les essències, per a recuperar-les en el moment més oportú.

El franquisme és viu, solament amb un petit canvi de lletres, per anomenar-se fraguisme. Òbviament no dubto que entre els simpatitzants i afiliats del partit que ell va fundar hi ha persones honestes i de conviccions democràtiques igual que n'hi ha que no ho són en altres organitzacions que, no obstant, se'n diuen de democràtiques. Però com que en comptes de discutir de política es discuteix de fe, les coses ràpidament deriven cap a la defensa cadascú dels seus. Tant se val quant d'impresentables siguin. Només cal veure el cas Camps que contrasta, per exemple, amb el del ministre britànic d'Energia, obligat a dimitir per ocultar una infracció de trànsit.

En un altre ordre de coses també val la pena consultar el Diccionario Biogràfico Español i la defensa que en fa de la seva redacció la Real Academia de la Història al qualificar Franco de autoritario pero no totalitario, entre altres perles que s'hi poden trobar. Això sí, finançades amb 6,4 milions d'euros públics (recordeu les xifres que comentava en una post anterior al parlar de la Marató de TV3?).

També l'efecte de l'educació al llarg d'aquests anys ha adobat bé el terreny de la ignorància i la destrucció de la consciència democràtica i de la cosa pública. No se per quina raó s'entesten a repetir que el sistema educatiu és un fracàs.

I no cal dir el que hi han contribuït altres partits, alguns d'ells tant essencialistes i enyorats del Imperio malgrat la seva marca esquerrana. Ja es veu la talla. Els debats no se centren en les idees, sinó en qui lidera el tinglado. Ho tenim fotut.

I així quan es mor Fraga parla un dels anomenats pares de la Constitució, i diu que era un gran home i un gran company, que va fer molt per la democràcia. Jo em preguntaria més aviat, què no va fer i què no va deixar fer, que ha permès assegurar el protagonisme creixent del solatge més reaccionari, autoritari i totalitari davant de la indiferència o convençuts que aquest és el camí que ens ha de permetre construir una societat més justa i cohesionada. O potser això ja no ens preocupa i parlem solament de que hay de lo mio?