Les vacances

Un tòpic, certament, parlar de vacances i del seu final en aquestes dates. Però les vacances sempre tenen una part de desconnexió que fa que a la tornada et trobis sovint amb alguna notícia inesperada. La d'enguany no ha estat bona. Just en tornar de viatge vaig saber que en Miquel Gol havia mort sobtadament feia pocs dies.

Vaig conèixer en Miquel quan ens vam mudar des del pis del Camí dels Grecs al carrer dels Tarongers, just aquest agost ha fet 24 anys. Tot va començar mirant el seu hort, mentre ell era assegut al rentador del safareig com feia sovint, a l'ombra del pi que en corona l'entrada. En aquells anys, quan encara tenia forces, ell hi esmerçava hores per tenir-lo endreçat i net de males herbes, i treure'n el millor profit. L'obsequi dels primers tomàquets d'un any per donar-nos la benvinguda al barri és un detall que sempre recordaré. No ens coneixíem de res però aviat ens vam descobrir mútuament el gust de fer petar la xerrada. I així ho hem fet durant aquests anys. A vegades aprofitant la trobada casual en anar a llençar la brossa o fent un tomb. Altres premeditadament per comentar algun afer, o respondre algun dubte sobre una paraula o explicació que havia escoltat a la ràdio, que sempre l'acompanyava.

En Miquel era moltes coses, a més d'un interlocutor amb qui fer-la petar. Tenia cura de la part del paisatge del barri que corresponia al seu hort; mitjançant un petit pluviòmetre que hi tenia permanentment mesurava la pluja que queia i en prenia nota de manera sistemàtica; ens feia a mans cada setmana un exemplar de la Fura, aprofitant el seu viatge diari al forn de pa, més espaiat en els darrers mesos; quan es va jubilar, espontàniament es va fer càrrec de buidar de forma habitual el contenidor de brossa que hi havia al peu de l'entrada del castell, i també de recollir el que era fora, sovint més que el que hi havia a dins... I va ser el meu mestre quan vaig decidir fer un tros d'hort a casa, que no ha passat mai massa de l'hortet de “Pin i Pon”, i de plantar un parell de parres que, ves per on, calia saber tractar. Ell em deia a vegades “tu rai que has pogut estudiar”, però jo sempre li deia, que sí, que sort de tenir un mestre per saber què fer amb els enciams, els tomàquets i les parres, perquè a la universitat no ho vaig aprendre pas i a casa, tampoc.

I segurament és això, aquestes coses tant senzilles, allunyades de la mesquinesa i l'arrogància que a vegades ens envolten, el que em farà recordar sempre en Miquel i un mestratge que ell creia no posseir, però que va transmetre amb la senzillesa i la discreció que el caracteritzaven.

Avui hem collit els primers raïms de la parra, que sense els seus consells segur que no hauria arribat a produir-ne, i he pensat que era un bon dia per oferir-li aquest cistell.