La plaça

Fa ja uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de compartir amb Ignasi Riera a Martorell una taula rodona en la que es tractava sobre el problema dels nuclis històrics de les ciutats, la seva degradació i els possibles camins per recuperar-los. Jo presentava els resultats de l'estudi relatiu a l'evolució del nucli antic de Martorell i l'Ignasi Riera una reflexió general sobre el tema.

Aquests dies he recordat unes paraules seves, on posava en relació urbanisme, política i democràcia, que s'han fet de cop actuals. La qüestió arrencava del significat de la plaça en el context d'una dictadura, on esdevé l'escenari d'exaltació del líder. Però i en una democràcia? Ignasi Riera exemplificava aquí el significat de la plaça assenyalant que era l'espai que un alcalde havia de crear i possibilitar així que, quan calgués, els vilatans s'hi poguessin reunir per a decidir, si era el cas, la destitució de qui precisament l'havia creat.

La plaça té un significat històric profund en la nostra història i en la de la democràcia i la seva creació i existència simbolitza, alhora, l'honestedat que s'exigeix a qui ha estat dipositari d'una voluntat col·lectiva i que l'obliga a no aprofitar aquesta confiança per silenciar a aquells a qui es deu.

I aquí estem. Aquestes darreres setmanes la plaça ha començat a recuperar el lloc que li correspon acollint als qui interpel·len els partits polítics i als que els lideren per posar en evidència la percepció creixent de l'incompliment del seu compromís amb la societat.

Els que no volen entendre, però alhora espantats, han posat en marxa el seu argumentari de desqualificacions (antisistema), o tancant el tema plantejant que si no estan d'acord que es comprometin i s'organitzin com a força política. També mirant d'acotar l'abast vinculant els promotors exclusivament al segment dels joves en atur.

Però la plaça, si té dues virtuts claus, són el seu valor com a interpel·lació i la transversalitat. I és juts aquesta segona la que la fa més perillosa ja que la primera, en realitat, no s'adreça de manera exclusiva al polítics, sinó també al conjunt d'una societat que progressivament, com a resultat d'una acció política, educativa, econòmica, etc., que ha laminat els valors de la democràcia, s'ha desvinculat d'una part de la seva responsabilitat enlluernada per una felicitat promesa i que ha resultat aparent i no solament fràgil, sinó un pur engany que no es diferencia en el seu esquema bàsic en res de la més pura estafa piramidal.

La trampa ha estat hàbil ja que qualsevol solució exigeix una globalitat sobre la que tenen control els mateixos que han provocat, i s'han beneficiat, de la situació i, a més, volen seguir mantenint el seu estatus de privilegi. Però la plaça, ara, fa pedagogia. No ofereix solucions ja que no és aquesta la seva tasca, sinó afavorir que aquestes aflorin des de l'exercici democràtic. Això és el que salva la plaça del populisme i la fa perillosa: instiga el coneixement. Sembla que el conseller Felip Puig ja ho ha entès, però està desconcertat. No és l'únic.

Així no cal esperar la revolució des del carrer, sinó en el sí de cadascun de nosaltres obrint-nos al coneixement crític. Alerta doncs, ja que la plaça està interpel·lant tothom.