Sobreviure a la selva, posem per cas, requeria en el passat de capacitats i habilitats davant de perills evidents com ara el tigre que se'ns podia menjar. Però la nostra societat l'hem acabat veient com alliberada de feres i, per tant, ens creiem lliures de perill. Mera il·lusió.
El que ens envolta no són tigres ni altres feres salvatges, però podem ser devorats en qualsevol moment. La nostra societat no és segura. Igual que abans, per a sobreviure ens cal tenir capacitats i habilitats per enfrontar-nos a perills que igualment poden acabar amb nosaltres. Quines són aquestes capacitats i habilitats? Ho podríem resumir en la capacitat d'afrontar la complexitat. La nostra societat és complexa. I això no és dolent, sinó al contrari. En bona part és el que ens permet viure millor. Desenvolupar-nos, que no créixer sense mesura. Però l'adquisició d'aquestes capacitats i habilitats està en l'educació. Remarco: dic educació i no solament ensenyament.
El discurs ve a tomb de la campanya electoral, però no només d'això. Esmento la campanya electoral perquè és el moment on la barroeria simplificadora pren una forma més crua, fins i tot més desvergonyida. És greu.
Ho podem veure en les solucions (?) que es presenten als problemes que ens afecten. Pures generalitats inconsistents, quan no directament mentides. Si no tinc feina, la culpa és d'uns emigrants que han vingut a deixar-nos en calçotets, segons uns, sense cap reflexió sobre quan erem els d'aquí qui emigràvem. Sense fer esment dels milers de persones d'aquí (si, milers) que ens el darrer any han emigrat cap a altres països. Per la mateixa raó: trobar a fora unes oportunitats que a casa no trobaven. És un exemple, potser el més punyent, però no pas l'únic. Què són els “nostres” allà sinó immigrants?
Com afrontar la crisi? Si l'un retalla, l'altra promet ajuts i la creació de llocs de treball, sense que sapiguem massa bé com. Si un ha fet blanc, l'altre diu que farà negre... Però abans, tots els ajuntaments (algun potser ha tingut la dignitat de no fer-ho?) han invertit els últims euros de la caixa enviant-nos magnífiques edicions per mostrar-nos el resultat de la labor de quatre anys de feina. I en què es concreta aquesta feina? Doncs majoritàriament, si fem cas de les publicacions vistes, en la realització d'obres: places, carrers, flors, equipaments...
Vull dir amb això que no són aquestes les coses que s'han de fer? No pas. Vull dir que no es pot acostumar els ciutadans a avaluar el resultat de la gestió, per què del que parlem és de gestió, a partir de confondre l'acció política amb la realització d'obres. Aquestes obres, com altres realitzacions, en tot cas haurien de ser instruments per al desenvolupament de polítiques. Però això segurament és demanar massa. Limitar-se a gestionar bé (en el millor dels casos) i construir galeria no és més que reduir l'acció política a mera activitat administrativa. Certament, aquesta en forma part de l'acció política, però no és pas el seu únic component. Però com més simplifiquem, més fàcil serà controlar els indicadors d'avaluació i decantar els ciutadans cap a la utilització exclusiva d'aquests criteris simples que, al cap i a la fi, se centren com més va més en allò de “que hay de lo mio”. Els efectes són desastrosos ja que no es fa més que aprofundir progressivament la disgregació social i del sentit col·lectiu i en l'afebliment de la democràcia.
Clar, és més problemàtic avaluar una gestió política des de la perspectiva del seu impacte en la transformació de la societat i en la creació de valor públic. Segurament això impediria que la publicitat electoral s'assemblés cada dia més a la dels detergents (renta més blanc que l'altre) i obligaria a haver de concretar i presentar propostes, també, des de la complexitat. Diuen que seria avorrit. No se, ara per ara l'alternativa a l'avorriment és més aviat desmotivadora. Bé, al menys ja tenim una guia: desconfiar dels que tenen solucions simples. Normalment acaben sent les que produeixen efectes més desastrosos, precisament per la incapacitat d'una avaluació adequada de la magnitud d'un problema, o per aprofitar l'èxit de la simplificació en benefici propi o del grup dominant que remena les cireres i que, per altra banda, no se sotmet a votació. Estem patint ja un efecte demolidor d'això i que denominem crisi.
Algú dirà que les publicacions a les que feia referència més amunt són la forma de rendir comptes i, en definitiva, una mostra de transparència. Ja som al cap del carrer. Ara si tenim una pàgina web, un blog, twitter i facebook, ja som oberts i transparents. I si qui el té és una administració pública o un càrrec públic, no cal ni dir-ho.
Les coses haurien d'anar per un altre camí per evitar les “feres” del segle XXI. I segurament el primer objectiu hauria de ser aconseguir una millora clara de la transparència de la cosa pública i bona part de la privada. Estem sotmesos a l'opacitat i el secretisme tant els ciutadans com una part majoritària de les persones que participen en empreses i societats.
De moment penso que estaria bé conèixer en l'àmbit dels municipis, ja que són els més propers i accessibles, quina és l'evolució del pressupost, en què s'ha invertit, quines actuacions s'han dut a terme, quins resultats han produït aquestes inversions i actuacions en relació als objectius proposats, etc. Potser menys publicacions i més informació accessible que permeti el debat realment productiu, sobre informació fiable i completa, i no possibiliti la propaganda demagògica i la grollera veneració de la bronca i la confrontació que cada dia més podreix la cosa pública i contamina l'exercici democràtic de la discrepància. Hi ha més teca sobre el tema, però això ho deixo per un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada