Ens interessa aquí la termodinàmica per exemplificar la contradicció del discurs polític dominant en quasi totes les tendències. Anem al principi, en aquest cas el tercer de la termodinàmica. Ens ensenya una cosa digna de ser presa en consideració. Ho podem resumir dient que qualsevol sistema, un cop modificat, és impossible retornar-lo al seu estat anterior, per molta energia que hi apliquem.
Si ens aturem a pensar-hi, el que ens estan dient pràcticament tots els grups polítics des que va començar la crisi, o si ho preferim des que es va donar per fet que hi érem ficats, és que fent els sacrificis que actualment se'ns demanen ens en sortirem. Però el discurs deixa entreveure que la sortida va en el sentit de tornar allà on érem, considerant que va ser una època pròspera, resultat d'unes polítiques i valors encertats. En el millor dels casos assumint que potser es van edificar alguns pisos de més. Potser això és l'únic que no hauria de tornar tot i que, si fos possible, per què no?
El que de fet hi ha al darrera, i tampoc s'han matat massa a dissimular-ho, és que els que han provocat la crisi i se n'han endut els guanys de la collita, no volen recuperar el seu estat anterior, que no l'han perdut, sinó seguir-lo mantenint. Els únics que l'han perdut el seu estat anterior són els que han de sufragar la crisi. És a dir: com que hi ha menys recursos, els més s'han d'ajustar la butxaca per tal que els menys no s'hagin de sacrificar pagant els seus excessos. És evident veient com ningú ha anat a la presó, no han hagut de donar comptes de per quines raons les entitats financeres que regentaven han de ser rescatades amb diners públics, de com poden mantenir retribucions i gratificacions milionàries mentre redueixen plantilles, etc. No calen detalls per que ja tots ho hem vist. Tot apunta clarament a una extorsió de base financera que es veu capaç de fer xantatge, doblegar o comprar a qui sigui.
De ben segur que és cert que no es pot seguir ni per la línia que anàvem ni per la que anem. I d'aquí ve el problema i, en part, la causa d'aquest moviment que ja en diem “de la indignació” i que comença a ser al carrer, més donant fe que no pas amb una resposta a la mà. O potser si? Per què el que ens cal ara és “la resposta” o posar de relleu i prendre consciència de la necessitat de “construir les respostes”?
No es pot demanar que avui et sacrifiquis sota la promesa que així demà estaràs millor si no definim alhora quins seran els indicadors que farem servir per a determinar si estem millor o no. És a dir, avui ens sacrifiquem per arribar on?
Està clar que si els que porten el timó són els que decideixen la ruta per delegació, sotmeten-se a revàlida cada quatre anys i prou, des d'una concepció equivocada del que és la democràcia, el port d'arribada està clar i les conseqüències del viatge pels passatgers també. És a dir, seguim parlant del mateix model de societat i econòmic que ens ha portat on som i que, a més, es vol fer creure que és l'únic possible. Això sí, sense tant de malbaratament com fins ara per part dels que no estem en el poder financer. Què és això de posar-se malalt, voler-se jubilar abans d'estar exhaust, o tenir dret a una escola pública que ens permeti un equilibri social en la igualtat d'oportunitats?
La campanya política d'aquest dies és lògic que hagi fet vessar el got. Les propostes s'han articulat des del model de sempre, pensant que la dinàmica seguirà sent la mateixa, amb més o menys recursos econòmics. Però sembla que la cosa no podrà anar per aquest camí. No pel triomf de cap revolució, sinó per la mateixa impossibilitat de fer les coses com fins ara. S'han acabat als ajuntaments els recursos extraordinaris i part dels ordinaris. Per tant, caldrà repensar una acció política més centrada en el benestar dels ciutadans i menys en l'aparador d'obres i accions de valor efímer. I això canvia els paràmetres amb els que valorarem el que considerem com a satisfactori (benestar), insatisfactori i la corresponsabilitat.
Necessitàvem una campanya que ens parlés de maneres de construir les alternatives, de recuperar la participació, d'implantar la transparència, de redistribuir el protagonisme retornant a la societat civil la part que li correspon... i no el repertori de promeses de noves construccions, segurament econòmicament inviables, o d'accions sense cap anàlisi al darrera. Diu alguna cosa avui limitar-se a enunciar “crearem més llocs de treball”? Que potser algú es presentarà a les eleccions dient que en destruirà? Ja obvio les referències als efectes “contagiosos” de la immigració per pura repugnància.
On, sinó ens els municipis, hi ha avui l'oportunitat d'obrir nous camins en la construcció de la democràcia i d'una societat més justa? És evident que una manera de viure i de treballar s'ha acabat, i de fet feia falta, però també que unes maneres de fer política no estan fent més que defensar-se davant una agonia irreversible. Compte amb els que ens venen les solucions màgiques que diuen que evitaran el buit i el caos. Compte per què el que ara ens cal és capacitat d'anàlisi i de debat i portem molt de temps de mals exemples basats en la confrontació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada