Han arribat les eleccions i el clima
està fred, gèlid fins i tot, malgrat trobar-nos davant d'una de les
situacions més crítiques que segurament hem viscut en dècades. La
qüestió no és fàcil, però els missatges que hem rebut han estat
majoritàriament simplificadors, quan no directament simplistes:
vota'm que jo ho solucionaré, encara que has de tenir en compte
que les coses estan complicades i no puc assegurar res del tot.
Què ens proposen? No ho acabem de saber, ni tampoc ho han acabat de
dir. Ens demanen solament un vot de confiança i això té massa a
veure amb la fe i molt poc amb la política que, per altra banda,
entre uns i altres, encara que uns més i altres menys, tots han
contribuït a degradar.
Dies enrera parlàvem de gestió i en
Gil Coma, amb bon criteri, hi va afegir l'observació sobre la
necessitat que aquesta fos responsable. És cert. En part d'això es
tracta, però no és pas només això. Però una de les primeres
causes de la degradació de la cosa política hi té relació. No per
una gestió responsable o irresponsable, sinó per confondre política
amb gestió.
Uns quants, que ja ens hem anat fent
grandets, vam viure més o menys el 50% del que va durar el
franquisme i vam tenir temps de conèixer el que era un règim
totalitari i una administració pública de caràcter clarament
burocràtic i orientada al control de les persones. No goso dir
ciutadans ja que aquest concepte no entrava en l'esquema del règim.
L'arribada de la democràcia va
comportar l'eclosió de la ciutadania, en el sentit d'obrir el camí
a una participació i una responsabilitat en les coses públiques
articulada a través d'un teixit divers en el que s'entrecreuaven els
partits, just sortits de la clandestinitat, associacions, entitats,
agrupacions, moviments i més. Amb el temps les coses es van anar
posant a lloc i cadascun d'aquests àmbits es va anar situant en un
espai propi i normalitzat, que ja no feia necessari que un club de
futbol, una entitat cultural o l'associació de puntaires reclamessin
tots alhora drets democràtics. Ho simplifico, certament, per no
allargar-me. El procés el podem tractar amb més matisos un altre
dia.
El que més m'interessa és el que ve
després i, en especial, la fase actual. Aquesta es caracteritza per
la desaparició de la política. No són les úniques, però hi ha
tres raons que crec que són de molt de pes en aquesta desaparició.
La primera és que la percepció negativa del concepte de burocràcia,
entesa per tant com un entrebanc i un instrument de control de les
persones, s'havia d'eradicar sense més; la segona, que per la seva
ineficiència manifesta, el que calia era substituir-la per una
gestió equiparable a la de l'empresa privada; la tercera, en part
derivada de les anteriors, que la funció de l'administració era
fonamentalment la de proporcionar serveis a uns ciutadans que ja
havien perdut aquesta consideració en benefici de la de ser clients
o usuaris.
La cosa ha vingut bé per a consolidar
una nova manera de fer en la que, a poc a poc, se separa el ciutadà
de la seva corresponsabilitat en la gestió de la cosa pública. Les
vaques eren grasses i les possibilitats de prestar serveis i
incrementar la demanda semblaven infinites. Més i millors serveis
equivalen a més satisfacció dels clients/usuaris que, en aquest
cas, en comptes de repetir comprant a la mateixa botiga o comprant la
mateixa marca, expressen la seva satisfacció repetint o redirigint
el seu vot periòdicament.
És aquesta manera de veure les coses
la que ha dut a tots els polítics en el poder, tret d'alguna
excepció (que sempre n'hi ha), a una carrera competitiva amb tot el
seu entorn, a l'escala que fos, per “oferir serveis” de tota
mena, inclosos els festius, des de les institucions on governaven.
Pràcticament no hi ha hagut diferència entre els d'un color i un
altre.
Naturalment que per recollir uns
rendiments adequats cal, en conseqüència, assegurar una clara
visualització del protagonisme, que ha esdevingut l'equivalent a la
marca.
El resultat ha estat l'afebliment, quan
no la destrucció, d'una societat civil que confegia un teixit
indispensable per a la construcció de la cohesió social; per a
l'aprenentatge per a participar en la construcció de projectes
comuns; per a l'aprenentatge per a compartir el protagonisme. Per què
la funció social del club de futbol, de l'entitat cultural, de
l'associació de puntaires... va més enllà de la pilota, la cultura
o els boixets. El problema, però, és que si la societat civil manté
un grau elevat d'autonomia, actua com un element que dilueix, o
obliga a compartir el protagonisme.
Les conseqüències ja les veiem. Ara
ens comencen a parlar que el que fa falta no són polítics, sinó
tècnics. Aquests sí que són bons gestors, ens diuen. Però el
problema be quan intentem aplicar el principi bàsic per avaluar
l'eficàcia i l'eficiència d'una gestió: a quins objectius respon?
I és clar, la resposta no és tècnica, sinó política. Per que dir
que afluixarem la pressió dels mercats, que crearem llocs de
treball, etc., és una necessitat, però no en sí mateixa, sinó com
a part d'un procés per portar la societat cap algun lloc. I decidir
quin és aquest lloc és una decisió política, no tècnica. La
definició dels objectius, que es pot recolzar en totes les tècniques
que es vulgui, és una decisió estratègica i s'ha d'acordar de
manera democràtica.
I ara es fa socialment difícil avaluar
la situació i definir el camí. Com a societat hem perdut en
capacitat d'anàlisi de la nostra realitat i de treball compartit per
articular les respostes a les necessitats col·lectives. Ens les hem
deixat segrestar enlluernats per l'oferta de serveis. Alhora, els que
han confós la política amb el subministrament de serveis, també
s'han quedat desarmats, sense recursos per pensar noves realitats a
bastir, i afavorint una desmobilització política que ha expulsat el
debat de dins els mateixos partits i els ha dut massa sovint a
lluites internes solament per a dirimir la distribució d'espais de
poder dins l'aparell, dissuadint de la possibilitat d'una major
implicació ciutadana i facilitant així l'accés a aquells que tenen
molt clar com poden instrumentalitzar la política en benefici propi.
A partir d'aquí, tot és fàcil. Ens
podem creure que el problema és la creació de llocs de treball i
que si n'hi ha per a tothom el problema s'ha acabat; o que no n'hi ha
per culpa dels immigrants; o que ho solucionarem estudiant anglès; o
més català, o menys; o suprimint canals de televisió pública i
fent-la privada... I així fins a l'infinit de la simplificació i el
despropòsit.
Encara en els darrers mesos s'ha
avançat un pas més: ara els culpables de la situació ja som uns
ciutadans voraços, inconscients de les limitacions, que amb la
demanda d'educació, sanitat, unes expectatives de vellesa digne i la
quantitat de funcionaris que calen per donar-hi resposta, hem devorat
els recursos públics.
La crisi, diuen aquests tècnics que
ara volen assaltar el poder i usurpar la legitimitat democràtica, no
té ja res a veure amb la gestió (no responsable o irresponsable
sinó directament fraudulenta) de les entitats financeres; ni amb una
especulació desaforada amb un bé clau per a la cohesió social i el
benestar com l'habitatge; o amb els aliments; ni amb les inversions
disparatades en infraestructures però que untaven a tota la
parentela ... Res de tot això. Així, aquest cop al votar no ho fem
per escollir el millor governant, sinó aquell que considerem millor
per aplicar-nos la penitència que ens mereixem pel nostre mal cap.
Si ens entretenim una mica en el
coneixement que ens proporciona la història, veurem que les
societats evolucionen, però també involucionen. I també ens
ensenya que després de la justificació de la inutilitat de la
democràcia ve el feixisme.
De moment ja anem cap a la fase per
arribar a convèncer-nos que millor que la democràcia és una
societat anònima, i que en comptes de votar el que ens cal és un
consell d'administració i que cadascú hi influeixi segons les
participacions que tingui. Això sí, si la societat anònima ens
organitza l'entreteniment, cap problema.
