Fent números

Ara que s'acaba l'any sempre hi ha motius per fer números. I amb els temps que corren no cal ni dir-ho. És temps de rifes, balanços, liquidacions i pressupostos. Fins fa un temps fer pressupost era un moment per parlar d'allò que en diem visió estratègica i plantejar els camins que es volien seguir i els llocs on anar. Marcar-se fites ja fossin personals, d'un projecte empresarial, etc. Ara sembla que això ja no faci falta. L'únic que preocupa és què retallarem l'any vinent.

Crec, francament, que estem en una dinàmica sense sentit ja que, si bé és cert que de ben segur acabarem reduint les despeses, no se pas quin preu pagarem. Em temo que serà superior al dels interessos que ens reclama el mercat que, pel que vaig esbrinant, deu ser quelcom similar al drac liquidat per Sant Jordi. En aquell cas devorador insaciable de donzelles i en aquest, devorador insaciable de tot. Potser el govern l'haurem de confiar a Sant Jordi. No se si no serà per experiència històrica d'alguna civilització perduda que el mite d'aquest sant, per altra banda inexistent, és tant universal.

Posats a fer números, seguim encallats en el mateix punt: no sabem en què es gasten els diners públics. Si, és cert que per un costat sembla que hi ha gent que s'entossudeix a posar-se malalta, o a fer col·leccions de caixes de medicaments, a jubilar-se després de cotitzar... Altres demanen un transport públic de qualitat que, m'imagino, vol dir sobre tot que n'hi hagi i vagi a l'hora i no sigui més car que anar sol en cotxe. També tenim els funcionaris, que es veu que deixant-los de pagar ens estalvien una fortuna. Pel que he sentit a dir deuen ser persones que tenen dret a nòmina des de fa anys i no fan res. M'ha desconcertat ja que jo creia que el mestre de l'escola, el metge, el policia, el bomber, qui m'atén en una administració pública... ho eren. Em penso que les línies generals, el que ens han explicat fins ara respecte de per on marxen el diners, ve a ser això.

Posats a fer números i aprofitant l'avinentesa que ens ofereix la sobtada transparència bancària, he pensat que seria interessant sumar els sous dels dotze banquers que s'han prestat a tant digne causa. De fet són catorze però dos, els de Caja España i olé, no han permès la publicació de la seva retribució. En total els dotze apòstols de la causa bancària reben 12.510.000 € l'any. Entre les set entitats financeres han rebut del FROB la modesta quantitat d'11.601.000.000 €.

Vistes aquestes xifres he pensat que era interessant, per exemple, comparar-les amb la recaptació de la darrera Marató de TV3, tot i que encara està pendent de tancar a finals de març: 7.575.948 €. El total recaptat el 2010 va ser de 7.762.886 € i va servir per a finançar 30 projectes, en aquell cas sobre les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És evident que els integrants dels equips que porten endavant aquests projectes, per altra banda d'un benefici social bastant diferent al de l'activitat dels apòstols bancaris, no deuen cobrar el mateix salari que els banquers, i això que alguns deuen ser funcionaris, ja que si no la cosa ja es veu que no donaria gaire de sí.

 Arribat aquí he deixat de fer números ja que m'ha assaltat una pregunta que no podré formular mai al Gobierno de España: quan parlen de “recargo de solidaridad” en relació a l'increment de l'IRPF, exactament a què es refereixen? També tinc altres preguntes pel Govern de Catalunya, però ja les deixo córrer. De fet ja fa massa que he entès de què va la cosa. El que no entenc és com s'ha estès tant la ceguesa.

Per tant, com que avui és final d'any i s'han de formular desitjos pel 2012, el meu és que Santa Llúcia, santa per altra banda tant nostrada a Gelida, ens ajudi a recuperar la vista. Si a més Sant Jordi ens dóna un cop de mà, serà benvingut.

Bon any, bona vista.