3 d’abril del 2012

La imatge

Escolto les declaracions d'alguns polítics, banquers i suposats representants de l'empresariat, tots ells molt preocupats per la imatge del país davant d'Europa pel fet que una part important de la població ha decidit exercir un dret, tant democràtic com el de votar, com és el de vaga. Però es veu que fer vaga fa lleig. I a Europa, que no se qui pot ser que pugui ser vista com una sola cosa, que ens observi amb una única mirada, no li agrada. No se si es refereixen a l'Europa mitològica, raptada per Zeus (no ho crec pas) o a la que alguns volen fer creure que és un cos amb vida pròpia independent de la dels ciutadans que l'habitem i que, mira quina casualitat, és partidària d'un temps ençà de les polítiques més conservadores i de les opinions d'uns corrents polítics determinats, banquers i suposats representants de l'empresariat.

A mi això de la imatge també em preocupa, però no tant la que puguem donar davant Europa, que insisteixo, no és res que no puguem i hàgim de definir els ciutadans que la formem i no una minoria autoproclamada. Em preocupa la que tinc d'una casta política que s'ha apropiat de la cosa pública, que dia per altra destapa una imatge de corrupció profunda, que es mou amb la més pura arrogància, que no s'ha aturat davant les possibles conseqüències d'atiar la mentida, fomentar baixes passions i l'enfrontament si això els beneficia en el seu objectiu de perpetuar-se en el poder. Em preocupa la d'uns individus que aprofitant la seva posició als bancs i abusant de la confiança dels clients s'han apropiat dels diners per utilitzar-los com a mer instrument d'enriquiment personal immediat a partir de l'empobriment general, després de pervertir els mecanismes de control econòmic i polític per adequar les lleis i assegurar-se la impunitat. Em preocupa la imatge d'uns suposats representants de l'empresariat que si a algun empresariat representen és al més retrògrada i ignorant. Un empresariat que, cal dir-ho, no ostenta un nivell de preparació que sigui gaire diferent del de la baixa qualificació professionals de molts treballadors d'aquest país. O és que el fracàs de moltes empreses no és el resultat en part també d'un empresariat ignorant, maldestre i que no té ni la formació ni cap sentit social de la funció empresarial? N'hi ha que les coses els han anat malament, N'hi ha que, afortunadament, saben o proven com fresar nous camins en el desenvolupament de les empreses i les relacions laborals. Però malauradament els suposats representants de l'empresariat són molt lluny d'això.
Si tot plegat no estigués sota el control dominant d'aquest conjunt d'individus, segurament podríem afrontar com evitar l'empobriment de la població, econòmic, social i cultural, i treballar en la construcció d'una societat més justa, més culte, també més exigent i compromesa. Però els resultaria massa perillós. Millor privatitzar; desprestigiar els serveis públics; apropiar-se dels mitjans públics de comunicació per instrumentalitzar-los; tornar a reformar el model educatiu per enèsima vegada; articular la representació política, i d'això que ara en dieu agents socials, com una mera litúrgia que es pugui mostrar als noticiaris i als diaris... I sembrar el dubte constant, la por i el sentit de culpabilitat.
Quan s'ha fet tot això ja no hi ha problema en dir coses com el ministre Montoro, tot i que no és l'únic, que si algú porta feina, aquí es canvien les lleis i el que faci falta. Ja hem arribat al nivell de dir-nos que no ens queixem que sort tenim de poder menjar. Això de l'Eurovegas és un autèntic filó per descobrir les idees que realment poblen alguns cervells. I quedi clar, aquestes coses que passen no són el resultat de cap conspiració d'uns quants perversos que volen dominar el món: és el resultat d'una ideologia, que amb poca fortuna s'ha donat en anomenar neoliberal, però que ja ens entenem. És la que s'autoaplica amnisties fiscals. Es veu que això no és violència. Només ho és la bretolada d'uns quants (greu però molts menys dels que lluitem pacíficament per un món millor per als més possibles). Per acabar-ho d'adobar ara la qüestió és no afrontar la incompetència policial, sinó aprofitar l'ocasió per implantar polítiques més restrictives de les llibertats personals i, per si no n'hi ha prou, implantar una “web col·laborativa” per al foment de la delació.

És ben cert que l'educació en pensament democràtic està en nivells més baixos que els de l'anglès i les matemàtiques. Llàstima que això no s'avalua. Em pregunto si, com diu la notícia, les opinions d'aquest blog seran objecte de seguiment atès que “es perseguiran aquells que generessin violència, la promoguessin o se'n mostressin còmplices a través de webs, blocs, piulets, etc.

Posats a buscar imatges de referència, ara que diuen que amb la vaga ens assemblem més a Grècia que a Alemanya, jo optaria per assemblar-nos, només una mica, a Islàndia. Potser ja en tindríem prou.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Dixit. Totalment d´acord Alfred!!!

Et deixo un link amb una situació amb la qual m´identifico totalment i que patim malauradament molts joves de la meva generació.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=4yZysR_mvuY