Què puc fer?

Si la societat en la que visc ha fet palesa la seva debilitat democràtica i el seu camí d'aprofundiment de la desigualtat com a resultat, bàsicament, del segrest dels mecanismes dels que es va voler dotar per al seu desenvolupament a mans d'una minoria instal·lada entre els càrrecs públics i els de sectors econòmics dominants, què puc fer?

Escoltava l'altre dia en David Fernàndez, de la CUP, que reclamava la necessitat de fer un reset però crec que cal anar més enllà: cal canviar de sistema operatiu. El fet és que canviar el sistema operatiu significa esborrar l'anterior i, com a usuari, aprendre l'ús del nou. És clar, no és tant senzill com a l'ordinador. Primer pel fet que hi ha una base que de ben segur no volem perdre (com la informació que conservem a l'ordinador) i que constitueix un actiu col·lectiu gens menyspreable; l'altre és que en el nostre cas tenim una societat en funcionament. No podem dir: parem una temporadeta fins que definim el camí i després ja tornarem a engegar. De fet crec que aquest és un dels grans paranys que ens tenen enganxats. Com que no es pot parar s'emfasitza que solament hi ha una manera (un sistema operatiu) possible per fer funcionar la nostra societat. Segur que els discurs us sona.

Una primera cosa a fer, imprescindible, és riure's dels que pronuncien certs discursos. No cal ser maleducat, però si demostrar que ja fa temps que no ens mamem el dit. Per això es van inventar el sentit de l'humor i un exercici d'intel·ligència sana com és la ironia. És una manera de presentar la dimissió com a receptors dels discursos dels que no volen dimitir. Compte, que no és el mateix que no voler escoltar els que tenen arguments diferents dels nostres. Ja se que s'ha fet difícil diferenciar entre el que és informació i el que es pura escombraria. Penso que és el primer exercici a fer per a fer-se destre en l'ús del nou sistema operatiu. La base per al seu funcionament és simple, ha estat un dels motors de la ciència (teorema de Kurt Gödel) i es troba a la saviesa popular en aquella frase amb la que es clouen alguns contes: que tot això és mentida, és ben veritat. Aplicació: transparència, informació i contrast.

Per tant, qui no pot actuar i/o argumentar d'acord amb aquests tres requeriments no és de fiar, per molt bonic que sigui el que ens explica, planteja o fa. Evidentment no estic reclamant la desaparició de la intimitat de les persones, que això és una altra cosa. Però, per exemple, vull saber d'una empresa on i com fabrica, en quines condicions laborals, amb quina responsabilitat mediambiental, quina és la proporció entre l'escalat de salaris, etc. I si ho trobo injust, no m'agrada o no ho puc saber, em plantejo trobar una alternativa, o potser prescindir-ne. Ja no valoro què fan, sinó també com ho fan i no només com em tracten com a client. 

Potser corro el perill de morir-me de gana, és veritat, però si ens fem cada vegada més exigents, amb els altres i amb nosaltres, segur que alguns començaran a espavilar-se, altres es plantejaran la seva activitat des d'un altre enfocament i, finalment, uns altres els deixarem sense accés al sistema per apropiar-se dels beneficis que haurien de revertir en la societat. Si esperem que aquests últims dimiteixin per iniciativa pròpia anem apanyats. No podem oblidar que aquesta casta és la que ens ha dut on som econòmicament, és la que ens portarà amb els mateixos enganys fins a la crisi mediambiental i si, cal, a l'enfrontament perquè ens fem la pell els uns els altres. Les armes ens les deixaran a crèdit. Ja fa temps que ho fan en altres països.

Algú dirà que és ingenu, però no ens enganyem, les armes de veritat que tenim són les petites accions multiplicades cada cop per més persones amb sentit de responsabilitat col·lectiva, que és una cosa que en els darrers anys també havia anat a la baixa. No en va el sistema educatiu ha estat un èxit, malgrat les afirmacions en contra.