Més corruptors que no pas corruptes

La degradació progressiva del sentit de la responsabilitat, de la percepció de la realitat i del respecte a la dignitat de les persones van creant amb el temps unes condicions idònies que faciliten que alguns individus esdevinguin sincers en les seves manifestacions. Cosa que, val a dir, és d'agrair. El problema és que aquesta sinceritat, pel propi origen de les condicions que la propicien, acaba resultant obscena i insultant. És aquell punt en el que l'individu esdevé fatxenda pel fet de considerar que qualsevol altre dels seus congèneres, d'una manera o altre, li estem en deute. N'hi ha un, per exemple, que sembla que ha sacrificat grans beneficis econòmics que podia haver obtingut com a registrador de la propietat, per dedicar els seus esforços al bé comú i de la pàtria. És una de les poques coses interessants que va dir fa poc en la seva compareixença plasmàtica el president del govern d'Espanya. Per tant, com gosem queixar-nos davant un sacrifici tant encomiable?

Com en tantes altres coses, el valor dels valors costa de mesurar, però quan els comportaments i les paraules es manifesten en relació als diners es fan més fàcilment mesurables, tot i que això no vol dir que el més greu sigui només allò que podem quantificar. Passa una mica com en aquell anunci que feien de la tarja de crèdit. Però parlem del que podem mesurar: els diners que s'ingressen en l'exercici de càrrecs públics.

No faré demagògia amb això que els polítics tots són uns xoriços i a més, no haurien de cobrar. Malament anem si la possibilitat d'implicació en la cosa pública queda reservada a la disponibilitat de recursos econòmics propis. No és aquest el debat, sinó la proporcionalitat, que és on rau en bona part la justícia en una societat. I aquí és on aflora amb franquesa el que molts creuen que els correspon per l'exercici de càrrecs públics, especialment pel que fa a ingressos, als quals s'afegeix massa sovint la convicció que aquests han d'anar acompanyats de privilegis.

Es va escolar en les manifestacions de la presidenta del Parlament fa uns mesos per la seva preocupació si un parlamentari es quedava amb un sou de només 3.000 € mensuals; reapareix altre cop ara amb la difusió de sous de polítics a l'ajuntament de Barcelona i amb les propostes d'aquest home cada dia més sincer i neci (Duran i Lleida) dient que encara cobren poc. No és pas l'únic, però es que l'home s'ha alliberat i s'expressa sense embuts. Tampoc és només l'ajuntament de Barcelona.

Però la raó principal per considerar-los indignes no és que vulguin cobrar més, sinó que els diners públics i els mitjans al seu abast s'utilitzen per inculcar la idea que l'únic i exclusiu motiu que mou una persona a fer coses per la societat en la que viu són els diners. És per això que ens volen fer creure que si desapareixen sous insultants, dietes que encara ho són més i privilegis, ningú més que els mediocres i aprofitats es voldran posar en política. Em penso que la situació s'aproxima cada vegada més a aquest estat de coses. El problema però no és si són corruptes, sinó el que és pitjor: són corruptors.

Si les les persones només ens movem per diners, què fan doncs els que col·laboren amb la seva associació veïnal, amb les ONG, amb entitats culturals i esportives i amb tantes i tantes activitats que es porten a terme pel fet de pensar que el compromís personal pot ajudar a fer que el món en el que vivim sigui una mica millor i el deixem millor que no pas el vam trobar? L'idiota? O és que els espais de la societat civil és on anem a raure els incompetents que, per això mateix, no ens volen a la política?

Això és el que ofèn més que no pas el que cobren alguns, que déu n'hi do.