PIM-PAM-POUM

El títol ve bé atès que la política de veritat ha estat desplaçada per un pim-pam-pum constant en el que, de cop i volta, s'han trobat enganxats els últims en arribar. Això sembla que és el que es vol posar de manifest amb la publicitat donada a la contractació de l'empresa Método 3 per part de la CUP de Valls.

Cert que la cosa no sembla massa coherent i preocupa pel fet que les tàctiques a l'hora de voler exercir la política d'una manera diferent, massa aviat es puguin assemblar al que ja tenim. Però crec que cal matisar i no ho dic per salvar els mobles a ningú. De fet des de la CUP ja han matisat el que ells creuen que han de matisar, però jo tinc uns altres arguments que pel que veig, ningú ha posat sobre la taula a l'hora de debatre.

Els POUM (Pla d'Ordenació Urbananística Municipal que no Partit Obrer d'Unificació Marxista) són, i especialment la seva tramitació, una de les coses més opaques d'entre les que es gestionen a l'administració pública. I això que no serà que no hi intervingui gent i que el tema no sigui estratègic.

La seva transcendència no és banal, sinó molt al contrari. La forma com es dibuixa és una de les decisions que tindrà més impacte en l'esdevenidor d'una població i, en conjunt, per a un país. Així ens ha anat ja que no hem d'oblidar que l'arrel dels problemes econòmics actuals, encara que no causa única, està precisament en la forma com s'han fet els planejaments urbanístics i en com s'han gestionat i que, per tant, han afavorit un tipus d'activitat econòmica molt concreta.

Jo crec que a Gelida, no se si d'opacitat o interessos no massa transparents, en relació al tema tenim llarga experiència. Però no vull insistir en una qüestió que hauria de fer vergonya per l'estat en el que es troba i pels diners que ha costat. Només vull recordar que quan es va fer l'aprovació inicial el document contenia nombroses referències a normatives legals i altres dades corresponents a un municipi de Mallorca, amb la qual cosa tant el rigor dels autors, que havien descobert clarament els beneficis econòmics de copiar i enganxar, com dels responsables polítics que l'aprovaven o rebutjaven, i que per tant es demostrava que no l'havien llegit, quedava prou en entredit. Encara avui en el text que es pot consultar al web del'ajuntament es pot llegir una referència a Felanitx i la Comissió Insular de Patrimoni Històric.

Però anem al tema. Per quina raó cal recórrer a una investigació com l'encarregada per la CUP a Valls? La resposta és simple: mai entre els nombrosos mapes i plànols d'un POUM no he vist un estudi sobre la distribució de la propietat del sòl. Un plànol que segurament resultaria revelador i evitaria moltes de les maniobres que s'han fet amb requalificacions i altres martingales.

Però com sempre, el soroll ens aparta de la música. Avergonyits els afectats, que per alguns són enemics, anem a una altra cosa que el que interessa és exercir el poder o el que desgraciadament és el mateix, assegurar-se la continuïtat en el lloc de treball al partit. O no? Massa sovint la resposta és SI.

Més corruptors que no pas corruptes

La degradació progressiva del sentit de la responsabilitat, de la percepció de la realitat i del respecte a la dignitat de les persones van creant amb el temps unes condicions idònies que faciliten que alguns individus esdevinguin sincers en les seves manifestacions. Cosa que, val a dir, és d'agrair. El problema és que aquesta sinceritat, pel propi origen de les condicions que la propicien, acaba resultant obscena i insultant. És aquell punt en el que l'individu esdevé fatxenda pel fet de considerar que qualsevol altre dels seus congèneres, d'una manera o altre, li estem en deute. N'hi ha un, per exemple, que sembla que ha sacrificat grans beneficis econòmics que podia haver obtingut com a registrador de la propietat, per dedicar els seus esforços al bé comú i de la pàtria. És una de les poques coses interessants que va dir fa poc en la seva compareixença plasmàtica el president del govern d'Espanya. Per tant, com gosem queixar-nos davant un sacrifici tant encomiable?

Com en tantes altres coses, el valor dels valors costa de mesurar, però quan els comportaments i les paraules es manifesten en relació als diners es fan més fàcilment mesurables, tot i que això no vol dir que el més greu sigui només allò que podem quantificar. Passa una mica com en aquell anunci que feien de la tarja de crèdit. Però parlem del que podem mesurar: els diners que s'ingressen en l'exercici de càrrecs públics.

No faré demagògia amb això que els polítics tots són uns xoriços i a més, no haurien de cobrar. Malament anem si la possibilitat d'implicació en la cosa pública queda reservada a la disponibilitat de recursos econòmics propis. No és aquest el debat, sinó la proporcionalitat, que és on rau en bona part la justícia en una societat. I aquí és on aflora amb franquesa el que molts creuen que els correspon per l'exercici de càrrecs públics, especialment pel que fa a ingressos, als quals s'afegeix massa sovint la convicció que aquests han d'anar acompanyats de privilegis.

Es va escolar en les manifestacions de la presidenta del Parlament fa uns mesos per la seva preocupació si un parlamentari es quedava amb un sou de només 3.000 € mensuals; reapareix altre cop ara amb la difusió de sous de polítics a l'ajuntament de Barcelona i amb les propostes d'aquest home cada dia més sincer i neci (Duran i Lleida) dient que encara cobren poc. No és pas l'únic, però es que l'home s'ha alliberat i s'expressa sense embuts. Tampoc és només l'ajuntament de Barcelona.

Però la raó principal per considerar-los indignes no és que vulguin cobrar més, sinó que els diners públics i els mitjans al seu abast s'utilitzen per inculcar la idea que l'únic i exclusiu motiu que mou una persona a fer coses per la societat en la que viu són els diners. És per això que ens volen fer creure que si desapareixen sous insultants, dietes que encara ho són més i privilegis, ningú més que els mediocres i aprofitats es voldran posar en política. Em penso que la situació s'aproxima cada vegada més a aquest estat de coses. El problema però no és si són corruptes, sinó el que és pitjor: són corruptors.

Si les les persones només ens movem per diners, què fan doncs els que col·laboren amb la seva associació veïnal, amb les ONG, amb entitats culturals i esportives i amb tantes i tantes activitats que es porten a terme pel fet de pensar que el compromís personal pot ajudar a fer que el món en el que vivim sigui una mica millor i el deixem millor que no pas el vam trobar? L'idiota? O és que els espais de la societat civil és on anem a raure els incompetents que, per això mateix, no ens volen a la política?

Això és el que ofèn més que no pas el que cobren alguns, que déu n'hi do.