Arguments que delaten

El ritme al que avancen els despropòsits dels que s'han apoderat de l'espai polític (i judicial) per a perpetuar-se en el poder està agafant una velocitat, com es diu habitualment, vertiginosa. I ho és tant de vertiginosa que ens situa als ciutadans en una posició aparentment vulnerable, però que comença a evolucionar des de la prepotència cap els primers indicis de por. Al final potser encara tindrem una cosa en comú o no, ja que progressivament igual la por es desplaça dels que ara la tenen als que la provoquen.

Hi ha un conjunt de coses que em recorden el final del franquisme. No vull pas amb això se massa optimista ja que la cosa va trigar prou a fer figa, i encara caldria valorar si de fet en va fer del tot. Més aviat sembla que no. Però la semblança ve de la percepció del nerviosisme que progressivament es va apoderant de certs sectros i que es fa visible a través de les seves propostes, opinions i comentaris. De seguida hem anat a parar a les desqualificacions d'aquells que argumenten diferent titllant-los d'extremistes d'esquerres (es veu que de dretes no n'hi ha d'extremismes), afins al terrorisme, antipatriotes... i no cal seguir. També a les propostes de limitació o prohibició ja sigui del dret de manifestació o de la llibertat d'expressió. Fil per randa els arguments habituals entre molts dels afins i càrrecs polítics del final del franquisme.

En què em fa pensar això? En tres coses. La primera, que el dèficit democràtic d'aquest país (compte, que incloc Catalunya) és greu. Segona, que clarament estem al final no pas d'un cicle, sinó del sistema. Però hi ha més. Tres. El sistema que fa figa no és solament el de casa i rodalia, sinó que també l'Europeu en mans del neoliberalisme. Malgrat la bassa d'oli aparent, les notícies que arriben d'Alemanya, lluny de dibuixar un exemple a seguir com ens volen fer creure, dibuixen una diferència clau entre aquí i allà: nosaltres ara ja sabem que ens enganyen i en canvi ells encara no se n'han adonat que els enganyen.

Ningú, amb les xifres a la mà, es pot creure que Alemanya, i probablement cap dels altres països que comparteixen polítiques, vagi bé. Més aviat estan engreixant una bombolla de desigualtat social que acabarà esclatant i no ho farà pas com l'econòmica. Les evidències ja hi són i les conseqüències, alimentant l'antieuropeisme i el ressorgiment de moviments de caràcter nazi o filonazi, sempre han tingut un preu molt car.

Sis us plau, que ningú em torni a dir que la Merkel és una gran estadista. No se com acabarà tot plegat, però de ben segur que la història retratarà un personatge mesquí, curt de mires i defensor de les polítiques més reaccionàries i antisocials. Es clar que ara s'ha mort la Margaret Thatcher i els elogis que es llegeixen i escolten fan més que angúnia.

La informació que han començat a publicar els diaris a partir del treball d'investigació del Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació sobre els diners en paradisos fiscals és prou il·lustrativa per deixar clar que no hi ha cap justificació per operacions com la de Xipre, fent creure que qui hagi estalviat més de 100.000 € (potser l'estalvi de tota una vida per assegurar-se un mínim a la vellesa) hagi esdevingut necessàriament ric i especulador i hagi dut el país a la ruïna i ara li toqui pagar. Comparem les xifres: estem parlant d'entre 16 i 24 bilions d'euros en paradisos fiscals. Tinc molt clar qui ha fomentat la ideologia que ha situat els diners al centre de tot. I també el que costarà sortir d'aquesta estafa després d'una inversió tant gran en educació per convertir el 50% de la població dels països occidentals/occidentalitzats en clons de Homer Simpson.