Fent caixa

Se'n parla molt ara del mercat, els bancs i les caixes. Però em fa l'efecte que cap de les tres coses és ben be el que ens diuen. Comencem pel mercat. És l'espai d'intercanvi on és possible reequilibrar la distribució diferencial dels recursos per a satisfer les nostres necessitats? O bé ens referim al poder d'uns pocs d'apropiar-se d'aquests recursos gràcies a la tolerància amb l'ús fraudulent dels diners, guiats pel principi de la cobdícia?

I els bancs? Compleixen la seva missió en relació als estalvis i al crèdit, pel que se suposa que van ser creats o, moguts també per la cobdícia, han esdevingut traficants de diners que, alhora, han estès una addicció malaltissa que els equipara als que ho fan amb qualsevol altre droga? No han venut també una falsa felicitat, no menys al·lucinògena, que al capdavall, ha acabat emmalaltint al consumidor? Diguem-ho, no per malalt menys responsable.

I les caixes? Ara preocupats que es veu que estem per la seva transformació en bancs, no fa temps que van renunciar als valors que se suposa que les diferenciaven dels bancs? Em sembla un debat inútil defensar-les. Em direu que hi ha matisos. Certament, però què explica sinó aquesta tergiversació dels seus valors, que es parli cada dia més d'una banca diferent? La banca ètica.

Un exemple. Es calcula que uns 44 milions de persones es troben sota el llindar de pobresa per culpa de l'encariment dels aliments més bàsics en un 15% entre octubre de 2010 i aquest gener. Un 29% en el darrer any. Bé, doncs una caixa, d'aquestes tant diferents dels bancs, ens ofereix, si ens queden estalvis per invertir, la possibilitat de fer-ho en un dipòsit anomenat 100% natural (!), amb garantia de recuperació del capital i una TAE possible de fins a un 6,544%. En què s'inverteixen els diners? En una cistella formada ni més ni menys que en sucre, cafè i blat de moro. Obvio qualsevol comentari.

El mercat, ens diuen, reclama que les caixes siguin bancs. Els suposats experts i els governs, que no són capaços d'articular cap proposta que no s'orienti a més del de sempre, no paren de repetir-ho i presentar-ho com la solució. però de què?

Tant me fa. Però la societat què reclama? Al cap i a la fi, malgrat la seva inconcreció i com estan les coses, em sembla més consistent el concepte de societat que el de mercat.

Doncs penso que potser el que necessita la societat és el contrari: convertir els bancs en caixes, ètiques.

La llebre d'Isop a 120 Km. per hora

Molts recordareu les faules d'Isop i, com no, la de la llebre i la tortuga. Be a tomb ara de les nostres presses. Vida de llebre.

La llebre ven. I si no, fixem-nos en el debat a l'entorn de la zona 80 a la rodalia de Barcelona. Em pregunto si estem bé una societat i un govern que es creuen que arribar 2 minuts abans (3 si voleu) a Barcelona, és un gran progrés. Tal com va el nostre país, i això no ve d'ara sinó ja de força lluny, és possible que sigui l'únic progrés que puguem assolir col·lectivament en els propers temps.

La vida a la nostra societat pot ser trista si realment ens ve de 3 minuts. Ens ho fan creure i en segons quins llocs, com a la carretera, massa sovint té conseqüències tràgiques. Però no és l'únic lloc perquè aquestes presses impregnen tota la nostra vida. I mira que és ben veritat que poc a poc s'arriba molt lluny.

Però ens hem cregut que bellugar-se és avançar, o que créixer equival a desenvolupar-se. Que l'eficiència és velocitat.

El que són les coses. Mentre estava esbossant aquest escrit em trobo al Canal 33 una entrevista amb Carl Honoré, autor de l'Elogi de la lentitud, considerat la Bíblia del moviment "slow". També em trobo amb alguns escrits al diari sobre l'anomenada educació lenta.

Tot conflueix en el mateix. Respondre a un sense sentit basat en la velocitat, en l'esforç desmesurat i la suposada compensació. En definitiva, en el desequilibri.

Estem col·lectivament fotuts. La nostra resposta sana hauria de ser reivindicar el dret a poder fer les coses després de pensar-les. Segurament una activitat cada vegada més perillosa.

M'agrada un moviment que reivindiqués la reducció de la velocitat a la carretera, i a la vida. Jo tenia la idea que l'objectiu era arribar. Ja se que és molt demanar. Abans de sortir has d'haver pensat on. Potser és millor atordir-se (atordir-nos) i fer-nos creure que el tractament del desequilibri és en realitat un premi. Un gran èxit.

Els invents del professor Frank, de Berlín?

Molts recordem de petits la nostra introducció a la ciència a través del TBO i els fantàstics invents del professor Frank de Copenhague, home de gran imaginació i creativitat que ens proposava els invents més estrafolaris i absolutament banals. En podeu veure alguns ens aquest web.

Sembla que algun alumne avantatjat del professor s'ha establert a Berlín, mentre que els no tant avantatjats, és a dir, els que un cop desaparegut el TBO no van llegir res més, es van quedar aquí i han accedit a responsabilitats de govern de la cosa pública.

Pel que he llegit, Alemanya ha pensat que si l'Estat espanyol té una taxa d'atur jove que supera no ja el raonable, sinó el suportable, i allà els falten persones qualificades, què millor que oferir-los la possibilitat d'emigrar i incorporar-se al seu teixit productiu? Estem parlant de joves amb una qualificació professional elevada, especialment en els camps de l'enginyeria i les telecomunicacions.

Aviat aquí algun antic deixeble del professor Frank podrà fer càlculs i veure com això pot incidir sobre la millora de les estadístiques i, gràcies a Alemanya, dir que l'Estat espanyol ha reduït de manera dràstica l'atur juvenil gràcies a les polítiques del govern per a reactivar el mercat de treball.

Els alumnes del professor Frank a Berlín gaudiran d'uns professionals triats (els millors) que marxaran contents d'un país que després d'invertir en la seva formació no ha estat capaç de donar-los oportunitats. Aquí és quan descobrim que els antics alumnes del professor Frank que no van llegir més enllà del TBO també tenen responsabilitats en la gestió de les empreses.

De s(ous), expresidents i altres avarícies

En els darrers mesos els mitjans han anat proporcionant un degoteig de notícies sobre retribucions d'alguns llocs de treball (?), càrrecs, etc., que resulten il·lustratives i que s'han reforçat darrerament gràcies a la generositat del tracte de que són objecte dos dels expresidents del govern.

Així aquests pròcers de la pàtria poden passar a sumar als 80.000 € anuals que perceben del pressupost de l'estat, sucoses retribucions de fins a 200.000 € anuals, que encara poden ser més si aconsegueixen ser contractats per a activitats en altres empreses, participar en actes públics i demés. Ara sabem que una part d'aquests sous la paguem amb els nostres impostos i una altra amb el rebut de la llum i/o el gas. Això del dèficit tarifari de les elèctriques cada dia ho entenc millor.

Però la cosa no queda en això. Els de Catalunya Caixa, per exemple, fa unes setmanes discutien si al president del consell d'administració li pagaven uns 600.000 € l'any per la seva dedicació exclusiva, o 200.000 € per una de parcial, com finalment van acordar. No cal oblidar que hi ha més càrrecs i alguns amb dedicació plena, com el de director general, per exemple. No m'estranya que ara proposin als treballadors de la casa reduir-los el sou un 5%. Unes i altres xifres les podem multiplicar, ni que sigui a la baixa, pels bancs i caixes que hi ha pel rodal i aviat les xifres desborden les nostres possibilitats de comprensió.

Però també podem parlar de l'esport, i en especial del futbol, on les retribucions són clarament disparatades en un dels negocis on em penso que l'opacitat és equivalent a la dels bancs i caixes, o potser fins i tot superior.

I deixo aquí els exemples i em pregunto si algú es recorda de amb quina facilitat es va criminalitzar els controladors aeris, fa no massa, pel sou que cobraven per treballar en una feina en la que tenen a les seves mans la responsabilitat sobre la vida de milers de persones cada dia.

Mentre uns, els controladors, es veu que no són treballadors que certament tenen un molt bon sou, sinó lladres, els altres, es veu que sí que ho deuen ser, de treballadors. I és curiós per què els primers sembla que, afortunadament, exerceixen la seva feina amb responsabilitat i els avions ens deixen sans i estalvis a la nostra destinació, mentre que els segons ens han estimbat fins i tot als que no vam pujar al seu avió.

Ingressar 80.000 € segurs de les arques públiques cada any obliga èticament a estar al servei de la col·lectivitat i ser capaç de posar en joc l'experiència, els coneixements i els contactes adquirits en iniciatives que contribueixin a superar els problemes de la societat i a articular solucions per a una millora col·lectiva de desenvolupament social i econòmic (que no de creixement) que cal construir sobre valors força diferents dels que han dominat fins ara i que segueixen dominant l'orientació de les respostes a la crisi.

Si els expresidents prefereixen donar-nos llum i gas per una altre via, cal exigir-los que deixin de percebre la remuneració pública que reben. Altres, com els càrrecs d'entitats financeres o de grans empreses, etc., exigir-los una proporcionalitat ètica en l'import de les seves retribucions en relació a les que perceben els treballadors. Respecte del mal anomenat esport, potser començar a exigir la clara diferenciació entre esport i indústria de l'espectacle esportiu i separar-ho d'una vegada per totes d'essències nacionals, i podríem seguir.

Com que parlem de xifres comparades en comento unes de relacionades amb la recerca a Catalunya. Es tracta de les que es convoquen per ajuts als projectes d'investigació en camps diversos per a centres d'estudis i entitats similars, les quals tenen una base fonamental en el voluntariat. L'import global de les subvencions per a 2010 ha estat de 200.000 €. Han servit per ajudar al finançament de fins a un màxim del 75% de l'import de 42 projectes, amb dotacions que no superen els 5.000 € per projecte. Les entitats beneficiàries estan molt contentes de rebre un ajut d'aquest import. Els projectes segurament no sortiran als mitjans de comunicació però d'aquí un temps aprofitaré per explicar el que jo dirigeixo i que per sort han triat també.

Quan compares unes xifres i altres et fa mal al cor però hi veus més clar, encara que algunes entitats financeres ens donin l'adreça de la seva ànima.

La "competència"

Ves per on fa poc que vaig començar a escriure aquest bloc i ja m'ha vingut una oferta de la “competència”. Els amics del Funi m'han demanat algunes ratlles de tant en tant al bloc, cada vegada més col·lectiu, Al funi es diu que...

Com que el tracte econòmic és similar, he acceptat immediatament ja que no gravarà la meva declaració de renda. De moment no he volgut tancar l'any sense dir-hi la meva. Per tant, si en teniu ganes hi podeu fer una ullada. Més que res per què hi ha més gent que hi escriu, i força bé.

Un bloc col·lectiu em sembla una bona i necessària iniciativa. Permet una visió coral, a diverses veus i si cal dissonats, que trobo d'allò més necessari i oportú. I no desdiu que jo segueixi també amb les meves dèries aquí. Gràcies.

Wikileaks i el bar

Fa dies, llegint el diari, vaig trobar una curiosa notícia. Els bars i restaurants propers a l'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet s'han trobat amb una reducció de la clientela d'ençà del cas Pretòria. Resulta que la tònica general era que els personatges implicats i/o relacionats amb els fets tenien per costum reunir-se en aquests locals per tractar els seus assumptes. No era solament el lloc on els funcionaris van a esmorzar cada matí. El bar era l'ajuntament que no es mostrava als ciutadans, però on es coïa tot.

Quan es va descobrir el cas, els imputats van córrer a declarar-se innocents i víctimes d'una persecució interessada, fruit d'un muntatge mogut per ocults interessos polítics.

L'enrenou muntat a l'entorn de Wikileaks em penso que és, com si diguéssim, el descobriment del bar global. És a dir, la constatació del que sinó sabíem (segur?), sí sospitàvem: els governs ens prenen el pel i es mouen mitjançant una agenda oculta de la que ara es destapa una petita part.

El tema té moltes cares. La primera és la de gestió documental i arxivística. Si bé és cert que darrera qualsevol organització sempre hi ha persones, també ho és que la fuita de documents deixa clara una vulnerabilitat escandalosa. Però ara aquesta és la que menys m'interessa de comentar, tret que la deixadesa sigui una mostra més de prepotència i menysteniment cap els ciutadans.

L'altra cara és la veritablement greu i la mostra evident d'un llarg procés de regressió democràtica on els que ocupen càrrecs públics se senten deslliurats del deure de donar explicacions d'unes actuacions que ni de lluny responen al seu compromís electoral davant els que els han votat, no dels altres.

Podem entendre que l'acció política i diplomàtica necessita en alguns casos de discreció i, fins i tot en alguns moments, de protecció sota secret. Però el que ens trobem ara no és un recurs a la discreció i al secret que poden ser democràticament controlables, sinó una ocultació sistemàtica de fets que responen a una política clarament definida en una agenda oculta.

Preocupant i alliçonador. El comportament dels clients especials dels dos bars, el de Santa Coloma i el global, és el mateix. Darrera hi ha els mateixos valors. Ràpidament s'ha qualificat Wikileaks de terrorista del ciberespai, d'espionatge, d'anarquistes... En fi, d'atemptar contra la seguretat de tots plegats en un acte d'extrema irresponsabilitat.

Es veu que enganyar-nos amb les armes de l'Irak, muntar una guerra injustificable, organitzar camps de concentració, presons secretes, detenir il·legalment persones, practicar i justificar la tortura... no són actes d'irresponsabilitat. Segurament no, són actes clarament delictius. Ep! Que això es fa per tal d'estendre la democràcia al món.

Les descobertes concretes que fem a través del contingut d'aquest munt de documents són d'interès irregular, tot i la gravetat d'alguns, però el que més crida l'atenció és la reacció dels estats autodefinits com a líders de la democràcia mundial:

• Qualificar de terroristes els autors de la filtració.
• Demanar la presó, quan no l'assassinat, sense embuts, del fundador de Wikileaks (ja se que ho ha dit un "demòcrata de tota la vida" en una tertúlia de la Fox).
• Atacar les pàgines web i forçar-ne el tancament sense cap sentència judicial.
• Pressionar bancs per a bloquejar els recursos econòmics de Wikileaks. Pressió que han acceptat de bon grat.

Una reacció coordinada, ràpida i d'eficàcia limitada solament gràcies a la reacció social. Un atac, per altra banda, mai vist en la lluita contra la delinqüència organitzada, el tràfic d'armes, la brutícia de les grans corporacions en països subdesenvolupats, el blanqueig de diners...

Certament el més important de tot plegat és el nerviosisme que ha provocat entre els "líders mundials" el fet d'adonar-se que els han trobat l'agenda oculta de la que no en coneixem gaires apunts, però de la que sí en paguem les conseqüències. Unes conseqüències que ens permeten adonar-nos que, en tot cas, està guiada per un objectiu d'espoli massiu.

Esperem que això ens ajudi a adonar-nos que abans d'acceptar propostes polítiques a votar, cal exigir més que no pas eslògans simplificadors, buits de continguts concrets.

No ho oblidem, mentre el bar és global, ens diuen que el problema són els immigrants que ens prenen la feina. O els gitanos de Badalona. O Catalunya...

Finalment el web d'una organització que potser sona menys, però que no s'ha de perdre de vista: Transparència Internacional. Podeu consultar la pàgina internacional o la pàgina de l'Estat espanyol.

Bon Nadal i any 2011!

Eleccions, Josep Pla, Martorell i Catalunya

A primer cop d'ull pot semblar un títol provinent de l'absurd. Però té la seva justificació. Josep Pla, en una magnífica descripció de Martorell a la "Guia de Catalunya" diu: "El fet d'estar Martorell tant acostat a aquesta visió central dels elements bàsics del país ha influït sens dubte poderosament en la seva història. Per això hom ha pogut remarcar, amb exactitud, que si la història de Martorell és, a escala reduïda, la història de Catalunya, la història de Catalunya és, a escala enorme, la història de Martorell".

Josep Pla era un bon coneixedor del país i si bé moltes coses han canviat des que va escriure la seva observació, potser aquesta encara és vigent. I si no, mirem com a exemple els resultats i la dinàmica electorals a la menuda (Martorell) i a l'engròs (Catalunya).

Quan la Generalitat era sota el govern convergent, Martorell també ho era malgrat ser un municipi del Baix Llobregat. Quan CiU va perdre el govern a Martorell, sense deixar de ser el partit més votat, es va constituir un govern municipal tripartit, amb la mateixa combinació que després trobaríem al de la Generalitat des de l'època Maragall.

Arribades les eleccions de 2007, CiU obté majoria absoluta, de carrer, i els partits que formaven aquell primer tripartit assolien uns percentatges de vots que queien de manera semblant a com ho han fet ara en les eleccions al Parlament.

Em ve el dubte de si certament Martorell té encara la propietat que li atribuïa Josep Pla (ningú va pensar que era el millor indret per ubicar la Catalunya en miniatura?) o el que veiem a Martorell passa arreu de Catalunya, si voleu mirat amb traços gruixuts, per què les coses no es fan pas de cap altra manera enlloc?

De fet, arreu veig el mateix urbanisme, la mateixa arquitectura, la mateixa gestió i organització municipal, un menysteniment semblant de la societat civil que no s'ha plegat al paper de comparsa del poder polític, el mateix tracte al paisatge i al territori, els mateixos polígons industrials, les mateixes agressions al medi ambient, les mateixes receptes per afrontar els problemes, la mateixa (des)consideració envers la cultura més enllà de confondre-la amb festes populars...

Cal, com a conclusió, considerar que això és així per què certament les respostes que s'estan donant són les més adequades a les qüestions que he enumerat?

Es podria dir que sí atès que en un nombre majoritari dels pobles de Catalunya són les mateixes per als mateixos problemes malgrat que en un poble l'equip de govern municipal sigui d'un o altre color. La fi de la història! O el triomf de la mediocritat?

Hi ha moltes raons per les que un 40% no va a votar i quasi un 3% ja ho fa en blanc, però crec que una de molt important és que les eleccions haurien de ser per a pronunciar-se sobre polítiques i els que ho voldrien fer s'han quedat orfes.

En fi, ara ja està. Esperem que la Catalunya en miniatura no torni a ser el model de la mida gran. De moment això que els que han guanyat insisteixin que "seran generosos" no se massa com interpretar-ho. Normalment quan es guanyen unes eleccions no cal ser generós o deixar de ser-ho, tret que per un moment t'hagi passat pel cap eradicar els contrincants si assoleixes la victòria. Jo és que després dels vint anys de franquisme que vaig viure, m'havia fet una altra idea del que era això de la democràcia.