A grans mals...

Ens ho diu el saber popular: a grans mals, grans remeis. Però som tossuts i no és això el que fem. Més aviat podem dir: a grans mals, grans simplificacions.

Sobreviure a la selva, posem per cas, requeria en el passat de capacitats i habilitats davant de perills evidents com ara el tigre que se'ns podia menjar. Però la nostra societat l'hem acabat veient com alliberada de feres i, per tant, ens creiem lliures de perill. Mera il·lusió.

El que ens envolta no són tigres ni altres feres salvatges, però podem ser devorats en qualsevol moment. La nostra societat no és segura. Igual que abans, per a sobreviure ens cal tenir capacitats i habilitats per enfrontar-nos a perills que igualment poden acabar amb nosaltres. Quines són aquestes capacitats i habilitats? Ho podríem resumir en la capacitat d'afrontar la complexitat. La nostra societat és complexa. I això no és dolent, sinó al contrari. En bona part és el que ens permet viure millor. Desenvolupar-nos, que no créixer sense mesura. Però l'adquisició d'aquestes capacitats i habilitats està en l'educació. Remarco: dic educació i no solament ensenyament.

El discurs ve a tomb de la campanya electoral, però no només d'això. Esmento la campanya electoral perquè és el moment on la barroeria simplificadora pren una forma més crua, fins i tot més desvergonyida. És greu.

Ho podem veure en les solucions (?) que es presenten als problemes que ens afecten. Pures generalitats inconsistents, quan no directament mentides. Si no tinc feina, la culpa és d'uns emigrants que han vingut a deixar-nos en calçotets, segons uns, sense cap reflexió sobre quan erem els d'aquí qui emigràvem. Sense fer esment dels milers de persones d'aquí (si, milers) que ens el darrer any han emigrat cap a altres països. Per la mateixa raó: trobar a fora unes oportunitats que a casa no trobaven. És un exemple, potser el més punyent, però no pas l'únic. Què són els “nostres” allà sinó immigrants?

Com afrontar la crisi? Si l'un retalla, l'altra promet ajuts i la creació de llocs de treball, sense que sapiguem massa bé com. Si un ha fet blanc, l'altre diu que farà negre... Però abans, tots els ajuntaments (algun potser ha tingut la dignitat de no fer-ho?) han invertit els últims euros de la caixa enviant-nos magnífiques edicions per mostrar-nos el resultat de la labor de quatre anys de feina. I en què es concreta aquesta feina? Doncs majoritàriament, si fem cas de les publicacions vistes, en la realització d'obres: places, carrers, flors, equipaments...

Vull dir amb això que no són aquestes les coses que s'han de fer? No pas. Vull dir que no es pot acostumar els ciutadans a avaluar el resultat de la gestió, per què del que parlem és de gestió, a partir de confondre l'acció política amb la realització d'obres. Aquestes obres, com altres realitzacions, en tot cas haurien de ser instruments per al desenvolupament de polítiques. Però això segurament és demanar massa. Limitar-se a gestionar bé (en el millor dels casos) i construir galeria no és més que reduir l'acció política a mera activitat administrativa. Certament, aquesta en forma part de l'acció política, però no és pas el seu únic component. Però com més simplifiquem, més fàcil serà controlar els indicadors d'avaluació i decantar els ciutadans cap a la utilització exclusiva d'aquests criteris simples que, al cap i a la fi, se centren com més va més en allò de “que hay de lo mio”. Els efectes són desastrosos ja que no es fa més que aprofundir progressivament la disgregació social i del sentit col·lectiu i en l'afebliment de la democràcia.

Clar, és més problemàtic avaluar una gestió política des de la perspectiva del seu impacte en la transformació de la societat i en la creació de valor públic. Segurament això impediria que la publicitat electoral s'assemblés cada dia més a la dels detergents (renta més blanc que l'altre) i obligaria a haver de concretar i presentar propostes, també, des de la complexitat. Diuen que seria avorrit. No se, ara per ara l'alternativa a l'avorriment és més aviat desmotivadora. Bé, al menys ja tenim una guia: desconfiar dels que tenen solucions simples. Normalment acaben sent les que produeixen efectes més desastrosos, precisament per la incapacitat d'una avaluació adequada de la magnitud d'un problema, o per aprofitar l'èxit de la simplificació en benefici propi o del grup dominant que remena les cireres i que, per altra banda, no se sotmet a votació. Estem patint ja un efecte demolidor d'això i que denominem crisi.

Algú dirà que les publicacions a les que feia referència més amunt són la forma de rendir comptes i, en definitiva, una mostra de transparència. Ja som al cap del carrer. Ara si tenim una pàgina web, un blog, twitter i facebook, ja som oberts i transparents. I si qui el té és una administració pública o un càrrec públic, no cal ni dir-ho.

Les coses haurien d'anar per un altre camí per evitar les “feres” del segle XXI. I segurament el primer objectiu hauria de ser aconseguir una millora clara de la transparència de la cosa pública i bona part de la privada. Estem sotmesos a l'opacitat i el secretisme tant els ciutadans com una part majoritària de les persones que participen en empreses i societats.

De moment penso que estaria bé conèixer en l'àmbit dels municipis, ja que són els més propers i accessibles, quina és l'evolució del pressupost, en què s'ha invertit, quines actuacions s'han dut a terme, quins resultats han produït aquestes inversions i actuacions en relació als objectius proposats, etc. Potser menys publicacions i més informació accessible que permeti el debat realment productiu, sobre informació fiable i completa, i no possibiliti la propaganda demagògica i la grollera veneració de la bronca i la confrontació que cada dia més podreix la cosa pública i contamina l'exercici democràtic de la discrepància. Hi ha més teca sobre el tema, però això ho deixo per un altre dia.

Granja o nació?

No vaig veure l'emissió a TV3 dels dos capítols de la sèrie Ermessenda, però com a historiador una de les afirmacions que es feien a la promoció em va frapar: presentar Ermesenda com a "forjadora d'una nació en un entorn hostil". No em va sorprendre la referència a l'hostilitat, sinó al projecte de nació. És molt qüestionable que malgrat la intel·ligència manifesta d'Ermessenda i de la seva importància en la història de Catalunya, actués en algun moment moguda per aquest concepte que és totalment aliè al món medieval. Abans de la Il·lustració, de fet, el concepte està per formular i, per tant, no sembla propi referir-s'hi, llevat que estiguem fent un plantejament històric interessat on el que volem no és aprendre de la història, sinó emprar-la en la defensa d'una cosa com a inevitable, en el sentit que té una arrel que la fa inqüestionable. Que li dóna un caràcter indiscutible que la situa en un espai superior al dels que habitem el planeta.

Em penso que si volem defensar la idea de Catalunya com a nació, no ens cal aquest ús de la història, que fàcilment s'alinea amb l'essencialisme més ranci que hem conegut en la defensa d'altres "nacionalismos". No vull criticar la sèrie, sinó exposar el que m'ha suggerit la frase.

Tenim una llengua que defineix un marc de referència, però la construcció d'una nació és una decisió i una construcció col·lectiva que, o ens aporta alguna cosa nova, diferent, o no porta enlloc. I no n'hi ha prou en dir que ens trauria de la penúria endèmica derivada de la insultant història del finançament. Necessitem més.

Més vol dir ser capaços de fer les coses diferents per fer-les millor, tot i el finançament. Lamentablement ara per ara l'únic que veig són, tret d'honroses excepcions puntuals, les mateixes maneres de fer política, de gestionar la cosa pública, de malbaratar recursos, de protegir els grups dominants (encara que ara parlin català), de democràcia de baixa volada... que fora d'aquí. A la pizza ja sabem on és la diferència, però en la resta...

Ja es veu que no estic massa optimista. I això és el que em preocupa ja que jo ho soc de mena d'optimista. No veig per enlloc projectes que vagin més enllà de la gestió de la granja, per molt que els partits i altres agents socials es reuneixin per debatre com afrontar el futur i per molt que comptin amb la reflexió d'experts, una part dels quals ja van participar en la construcció del fracàs econòmic del que ara en patim les conseqüències.

Em fa l'efecte que ara per ara el projecte de nació equival al de granja. Mirem de millorar una mica el repartiment del pinso, però seguim aplegant els ous i la llet com sempre. No en tenim prou amb la llengua. El català l'hem de seguir parlant, però si és per fer-ho en un espai nacional que no es diferencii en el social, cultural i econòmic del que hi ha a la rodalia, poca cosa farem.

Futur

Sempre ens preocupa molt, però el cert és que no podem viure més que el present. Si és així, quin sentit té parlar-ne? Crec que molt. No es pot viure el futur, però es pot modelar o, al menys, intentar-ho. De fet és fonamental mirar de fer-ho, especialment si volem que la nostra vida no quedi a mercè de l'atzar. I aquesta intencionalitat de modelar ens porta de dret a la necessitat de desenvolupar capacitats estratègiques on la informació i el coneixement són claus.

Jo no se si la crisi actual és el resultat de la incapacitat de tenir una visió estratègica quan tocava, és un èxit d'alguns que la van tenir i ara segueixen aprofundint en el seu projecte (em temo) o, simplement, feta la desgràcia, miren de treure'n profit.

Sigui com sigui, els missatges dels que se suposa que han de crear, o al menys afavorir, la cohesió necessària per sortir-ne, més aviat mouen a preocupació. Entre els molts que es llencen n'hi ha un que em resulta altament preocupant pel que implica a molts nivells. Ens diuen que cal que assumim que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Primer va ser fer creure que era natural i lícit deixar-los en herència la nostra hipoteca a cent anys, i ara això. Aquest és el compromís que ens toca? La resignació? Acceptar-ho per què tot segueixi igual pels que han provocat la situació, encara que hi hagi també de fet una responsabilitat compartida? Sembla que sí. Mentre uns treuen les castanyes del foc, més malament que bé, altres s'esperen sense fer res i les expectatives de vot els creixen. Ambdós sostenen, però, un plantejament on la política ha desaparegut o, el que és pitjor, on es fa creure que fer política és desenvolupar les mesures que demana el mercat. En definitiva, l'instrument s'ha convertit en l'objectiu.

Sincerament penso que no és cert que els pobles tinguin els governants que es mereixen. En el nostre cas crec que més aviat el problema és que ens hem quedat políticament orfes. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

Ens hem de resignar a aquest discurs? Qui són els que el defensen? Ens hem equivocat o excedit en la construcció d'un estat del benestar del que, de fet, en prou feines n'hem començat a gaudir? Realment tot plegat és el resultat del nostre mal cap i ara és només a nosaltres a qui toca pagar-ho? O potser no és rendible pels que han entabanat fent confondre la felicitat i el benestar amb la possibilitat d'hipotecar-se de per vida?

Redreçar-ho, però, vol dir acceptar primer que tenim el deure de fer que els nostres fills visquin millor i, per això, cal educar-los en uns valors diferents als que han dominat i dominen encara. En segon lloc, assumir-los nosaltres també ja que del que es tracta és de viure i construir la felicitat d'una manera diferent. I per això hauriem de deixar de parlar només del mercat i començar a parlar de política, que és la manera democràtica de decidir com volem mirar de modelar un futur millor.

És una llàstima que les taxes d'atur no s'hagin incrementat en el sector polític i financer en la mateixa proporció que en els altres. No és hora de començar a pensar en com enviar-los la carta d'acomiadament i veure si podem configurar una plantilla que treballi pels ciutadans? És a dir, que proposi coses concretes i no eslògans. Estic molt cansat de ser solament consumidor.

Fent caixa

Se'n parla molt ara del mercat, els bancs i les caixes. Però em fa l'efecte que cap de les tres coses és ben be el que ens diuen. Comencem pel mercat. És l'espai d'intercanvi on és possible reequilibrar la distribució diferencial dels recursos per a satisfer les nostres necessitats? O bé ens referim al poder d'uns pocs d'apropiar-se d'aquests recursos gràcies a la tolerància amb l'ús fraudulent dels diners, guiats pel principi de la cobdícia?

I els bancs? Compleixen la seva missió en relació als estalvis i al crèdit, pel que se suposa que van ser creats o, moguts també per la cobdícia, han esdevingut traficants de diners que, alhora, han estès una addicció malaltissa que els equipara als que ho fan amb qualsevol altre droga? No han venut també una falsa felicitat, no menys al·lucinògena, que al capdavall, ha acabat emmalaltint al consumidor? Diguem-ho, no per malalt menys responsable.

I les caixes? Ara preocupats que es veu que estem per la seva transformació en bancs, no fa temps que van renunciar als valors que se suposa que les diferenciaven dels bancs? Em sembla un debat inútil defensar-les. Em direu que hi ha matisos. Certament, però què explica sinó aquesta tergiversació dels seus valors, que es parli cada dia més d'una banca diferent? La banca ètica.

Un exemple. Es calcula que uns 44 milions de persones es troben sota el llindar de pobresa per culpa de l'encariment dels aliments més bàsics en un 15% entre octubre de 2010 i aquest gener. Un 29% en el darrer any. Bé, doncs una caixa, d'aquestes tant diferents dels bancs, ens ofereix, si ens queden estalvis per invertir, la possibilitat de fer-ho en un dipòsit anomenat 100% natural (!), amb garantia de recuperació del capital i una TAE possible de fins a un 6,544%. En què s'inverteixen els diners? En una cistella formada ni més ni menys que en sucre, cafè i blat de moro. Obvio qualsevol comentari.

El mercat, ens diuen, reclama que les caixes siguin bancs. Els suposats experts i els governs, que no són capaços d'articular cap proposta que no s'orienti a més del de sempre, no paren de repetir-ho i presentar-ho com la solució. però de què?

Tant me fa. Però la societat què reclama? Al cap i a la fi, malgrat la seva inconcreció i com estan les coses, em sembla més consistent el concepte de societat que el de mercat.

Doncs penso que potser el que necessita la societat és el contrari: convertir els bancs en caixes, ètiques.

La llebre d'Isop a 120 Km. per hora

Molts recordareu les faules d'Isop i, com no, la de la llebre i la tortuga. Be a tomb ara de les nostres presses. Vida de llebre.

La llebre ven. I si no, fixem-nos en el debat a l'entorn de la zona 80 a la rodalia de Barcelona. Em pregunto si estem bé una societat i un govern que es creuen que arribar 2 minuts abans (3 si voleu) a Barcelona, és un gran progrés. Tal com va el nostre país, i això no ve d'ara sinó ja de força lluny, és possible que sigui l'únic progrés que puguem assolir col·lectivament en els propers temps.

La vida a la nostra societat pot ser trista si realment ens ve de 3 minuts. Ens ho fan creure i en segons quins llocs, com a la carretera, massa sovint té conseqüències tràgiques. Però no és l'únic lloc perquè aquestes presses impregnen tota la nostra vida. I mira que és ben veritat que poc a poc s'arriba molt lluny.

Però ens hem cregut que bellugar-se és avançar, o que créixer equival a desenvolupar-se. Que l'eficiència és velocitat.

El que són les coses. Mentre estava esbossant aquest escrit em trobo al Canal 33 una entrevista amb Carl Honoré, autor de l'Elogi de la lentitud, considerat la Bíblia del moviment "slow". També em trobo amb alguns escrits al diari sobre l'anomenada educació lenta.

Tot conflueix en el mateix. Respondre a un sense sentit basat en la velocitat, en l'esforç desmesurat i la suposada compensació. En definitiva, en el desequilibri.

Estem col·lectivament fotuts. La nostra resposta sana hauria de ser reivindicar el dret a poder fer les coses després de pensar-les. Segurament una activitat cada vegada més perillosa.

M'agrada un moviment que reivindiqués la reducció de la velocitat a la carretera, i a la vida. Jo tenia la idea que l'objectiu era arribar. Ja se que és molt demanar. Abans de sortir has d'haver pensat on. Potser és millor atordir-se (atordir-nos) i fer-nos creure que el tractament del desequilibri és en realitat un premi. Un gran èxit.

Els invents del professor Frank, de Berlín?

Molts recordem de petits la nostra introducció a la ciència a través del TBO i els fantàstics invents del professor Frank de Copenhague, home de gran imaginació i creativitat que ens proposava els invents més estrafolaris i absolutament banals. En podeu veure alguns ens aquest web.

Sembla que algun alumne avantatjat del professor s'ha establert a Berlín, mentre que els no tant avantatjats, és a dir, els que un cop desaparegut el TBO no van llegir res més, es van quedar aquí i han accedit a responsabilitats de govern de la cosa pública.

Pel que he llegit, Alemanya ha pensat que si l'Estat espanyol té una taxa d'atur jove que supera no ja el raonable, sinó el suportable, i allà els falten persones qualificades, què millor que oferir-los la possibilitat d'emigrar i incorporar-se al seu teixit productiu? Estem parlant de joves amb una qualificació professional elevada, especialment en els camps de l'enginyeria i les telecomunicacions.

Aviat aquí algun antic deixeble del professor Frank podrà fer càlculs i veure com això pot incidir sobre la millora de les estadístiques i, gràcies a Alemanya, dir que l'Estat espanyol ha reduït de manera dràstica l'atur juvenil gràcies a les polítiques del govern per a reactivar el mercat de treball.

Els alumnes del professor Frank a Berlín gaudiran d'uns professionals triats (els millors) que marxaran contents d'un país que després d'invertir en la seva formació no ha estat capaç de donar-los oportunitats. Aquí és quan descobrim que els antics alumnes del professor Frank que no van llegir més enllà del TBO també tenen responsabilitats en la gestió de les empreses.

De s(ous), expresidents i altres avarícies

En els darrers mesos els mitjans han anat proporcionant un degoteig de notícies sobre retribucions d'alguns llocs de treball (?), càrrecs, etc., que resulten il·lustratives i que s'han reforçat darrerament gràcies a la generositat del tracte de que són objecte dos dels expresidents del govern.

Així aquests pròcers de la pàtria poden passar a sumar als 80.000 € anuals que perceben del pressupost de l'estat, sucoses retribucions de fins a 200.000 € anuals, que encara poden ser més si aconsegueixen ser contractats per a activitats en altres empreses, participar en actes públics i demés. Ara sabem que una part d'aquests sous la paguem amb els nostres impostos i una altra amb el rebut de la llum i/o el gas. Això del dèficit tarifari de les elèctriques cada dia ho entenc millor.

Però la cosa no queda en això. Els de Catalunya Caixa, per exemple, fa unes setmanes discutien si al president del consell d'administració li pagaven uns 600.000 € l'any per la seva dedicació exclusiva, o 200.000 € per una de parcial, com finalment van acordar. No cal oblidar que hi ha més càrrecs i alguns amb dedicació plena, com el de director general, per exemple. No m'estranya que ara proposin als treballadors de la casa reduir-los el sou un 5%. Unes i altres xifres les podem multiplicar, ni que sigui a la baixa, pels bancs i caixes que hi ha pel rodal i aviat les xifres desborden les nostres possibilitats de comprensió.

Però també podem parlar de l'esport, i en especial del futbol, on les retribucions són clarament disparatades en un dels negocis on em penso que l'opacitat és equivalent a la dels bancs i caixes, o potser fins i tot superior.

I deixo aquí els exemples i em pregunto si algú es recorda de amb quina facilitat es va criminalitzar els controladors aeris, fa no massa, pel sou que cobraven per treballar en una feina en la que tenen a les seves mans la responsabilitat sobre la vida de milers de persones cada dia.

Mentre uns, els controladors, es veu que no són treballadors que certament tenen un molt bon sou, sinó lladres, els altres, es veu que sí que ho deuen ser, de treballadors. I és curiós per què els primers sembla que, afortunadament, exerceixen la seva feina amb responsabilitat i els avions ens deixen sans i estalvis a la nostra destinació, mentre que els segons ens han estimbat fins i tot als que no vam pujar al seu avió.

Ingressar 80.000 € segurs de les arques públiques cada any obliga èticament a estar al servei de la col·lectivitat i ser capaç de posar en joc l'experiència, els coneixements i els contactes adquirits en iniciatives que contribueixin a superar els problemes de la societat i a articular solucions per a una millora col·lectiva de desenvolupament social i econòmic (que no de creixement) que cal construir sobre valors força diferents dels que han dominat fins ara i que segueixen dominant l'orientació de les respostes a la crisi.

Si els expresidents prefereixen donar-nos llum i gas per una altre via, cal exigir-los que deixin de percebre la remuneració pública que reben. Altres, com els càrrecs d'entitats financeres o de grans empreses, etc., exigir-los una proporcionalitat ètica en l'import de les seves retribucions en relació a les que perceben els treballadors. Respecte del mal anomenat esport, potser començar a exigir la clara diferenciació entre esport i indústria de l'espectacle esportiu i separar-ho d'una vegada per totes d'essències nacionals, i podríem seguir.

Com que parlem de xifres comparades en comento unes de relacionades amb la recerca a Catalunya. Es tracta de les que es convoquen per ajuts als projectes d'investigació en camps diversos per a centres d'estudis i entitats similars, les quals tenen una base fonamental en el voluntariat. L'import global de les subvencions per a 2010 ha estat de 200.000 €. Han servit per ajudar al finançament de fins a un màxim del 75% de l'import de 42 projectes, amb dotacions que no superen els 5.000 € per projecte. Les entitats beneficiàries estan molt contentes de rebre un ajut d'aquest import. Els projectes segurament no sortiran als mitjans de comunicació però d'aquí un temps aprofitaré per explicar el que jo dirigeixo i que per sort han triat també.

Quan compares unes xifres i altres et fa mal al cor però hi veus més clar, encara que algunes entitats financeres ens donin l'adreça de la seva ànima.