Les vacances

Un tòpic, certament, parlar de vacances i del seu final en aquestes dates. Però les vacances sempre tenen una part de desconnexió que fa que a la tornada et trobis sovint amb alguna notícia inesperada. La d'enguany no ha estat bona. Just en tornar de viatge vaig saber que en Miquel Gol havia mort sobtadament feia pocs dies.

Vaig conèixer en Miquel quan ens vam mudar des del pis del Camí dels Grecs al carrer dels Tarongers, just aquest agost ha fet 24 anys. Tot va començar mirant el seu hort, mentre ell era assegut al rentador del safareig com feia sovint, a l'ombra del pi que en corona l'entrada. En aquells anys, quan encara tenia forces, ell hi esmerçava hores per tenir-lo endreçat i net de males herbes, i treure'n el millor profit. L'obsequi dels primers tomàquets d'un any per donar-nos la benvinguda al barri és un detall que sempre recordaré. No ens coneixíem de res però aviat ens vam descobrir mútuament el gust de fer petar la xerrada. I així ho hem fet durant aquests anys. A vegades aprofitant la trobada casual en anar a llençar la brossa o fent un tomb. Altres premeditadament per comentar algun afer, o respondre algun dubte sobre una paraula o explicació que havia escoltat a la ràdio, que sempre l'acompanyava.

En Miquel era moltes coses, a més d'un interlocutor amb qui fer-la petar. Tenia cura de la part del paisatge del barri que corresponia al seu hort; mitjançant un petit pluviòmetre que hi tenia permanentment mesurava la pluja que queia i en prenia nota de manera sistemàtica; ens feia a mans cada setmana un exemplar de la Fura, aprofitant el seu viatge diari al forn de pa, més espaiat en els darrers mesos; quan es va jubilar, espontàniament es va fer càrrec de buidar de forma habitual el contenidor de brossa que hi havia al peu de l'entrada del castell, i també de recollir el que era fora, sovint més que el que hi havia a dins... I va ser el meu mestre quan vaig decidir fer un tros d'hort a casa, que no ha passat mai massa de l'hortet de “Pin i Pon”, i de plantar un parell de parres que, ves per on, calia saber tractar. Ell em deia a vegades “tu rai que has pogut estudiar”, però jo sempre li deia, que sí, que sort de tenir un mestre per saber què fer amb els enciams, els tomàquets i les parres, perquè a la universitat no ho vaig aprendre pas i a casa, tampoc.

I segurament és això, aquestes coses tant senzilles, allunyades de la mesquinesa i l'arrogància que a vegades ens envolten, el que em farà recordar sempre en Miquel i un mestratge que ell creia no posseir, però que va transmetre amb la senzillesa i la discreció que el caracteritzaven.

Avui hem collit els primers raïms de la parra, que sense els seus consells segur que no hauria arribat a produir-ne, i he pensat que era un bon dia per oferir-li aquest cistell.

La plaça

Fa ja uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de compartir amb Ignasi Riera a Martorell una taula rodona en la que es tractava sobre el problema dels nuclis històrics de les ciutats, la seva degradació i els possibles camins per recuperar-los. Jo presentava els resultats de l'estudi relatiu a l'evolució del nucli antic de Martorell i l'Ignasi Riera una reflexió general sobre el tema.

Aquests dies he recordat unes paraules seves, on posava en relació urbanisme, política i democràcia, que s'han fet de cop actuals. La qüestió arrencava del significat de la plaça en el context d'una dictadura, on esdevé l'escenari d'exaltació del líder. Però i en una democràcia? Ignasi Riera exemplificava aquí el significat de la plaça assenyalant que era l'espai que un alcalde havia de crear i possibilitar així que, quan calgués, els vilatans s'hi poguessin reunir per a decidir, si era el cas, la destitució de qui precisament l'havia creat.

La plaça té un significat històric profund en la nostra història i en la de la democràcia i la seva creació i existència simbolitza, alhora, l'honestedat que s'exigeix a qui ha estat dipositari d'una voluntat col·lectiva i que l'obliga a no aprofitar aquesta confiança per silenciar a aquells a qui es deu.

I aquí estem. Aquestes darreres setmanes la plaça ha començat a recuperar el lloc que li correspon acollint als qui interpel·len els partits polítics i als que els lideren per posar en evidència la percepció creixent de l'incompliment del seu compromís amb la societat.

Els que no volen entendre, però alhora espantats, han posat en marxa el seu argumentari de desqualificacions (antisistema), o tancant el tema plantejant que si no estan d'acord que es comprometin i s'organitzin com a força política. També mirant d'acotar l'abast vinculant els promotors exclusivament al segment dels joves en atur.

Però la plaça, si té dues virtuts claus, són el seu valor com a interpel·lació i la transversalitat. I és juts aquesta segona la que la fa més perillosa ja que la primera, en realitat, no s'adreça de manera exclusiva al polítics, sinó també al conjunt d'una societat que progressivament, com a resultat d'una acció política, educativa, econòmica, etc., que ha laminat els valors de la democràcia, s'ha desvinculat d'una part de la seva responsabilitat enlluernada per una felicitat promesa i que ha resultat aparent i no solament fràgil, sinó un pur engany que no es diferencia en el seu esquema bàsic en res de la més pura estafa piramidal.

La trampa ha estat hàbil ja que qualsevol solució exigeix una globalitat sobre la que tenen control els mateixos que han provocat, i s'han beneficiat, de la situació i, a més, volen seguir mantenint el seu estatus de privilegi. Però la plaça, ara, fa pedagogia. No ofereix solucions ja que no és aquesta la seva tasca, sinó afavorir que aquestes aflorin des de l'exercici democràtic. Això és el que salva la plaça del populisme i la fa perillosa: instiga el coneixement. Sembla que el conseller Felip Puig ja ho ha entès, però està desconcertat. No és l'únic.

Així no cal esperar la revolució des del carrer, sinó en el sí de cadascun de nosaltres obrint-nos al coneixement crític. Alerta doncs, ja que la plaça està interpel·lant tothom.

Crisi, eleccions i termodinàmica

La referència a la termodinàmica no ve a tomb del que se sol escalfar l'ambient durant els períodes electorals, malgrat que en els darrers anys la cosa política acostuma a estar sobreescalfada, tot i que potser és millor dir-ne enverinada, com a resultat d'un progressiu allunyament de la política en favor del pur partidisme.

Ens interessa aquí la termodinàmica per exemplificar la contradicció del discurs polític dominant en quasi totes les tendències. Anem al principi, en aquest cas el tercer de la termodinàmica. Ens ensenya una cosa digna de ser presa en consideració. Ho podem resumir dient que qualsevol sistema, un cop modificat, és impossible retornar-lo al seu estat anterior, per molta energia que hi apliquem.

Si ens aturem a pensar-hi, el que ens estan dient pràcticament tots els grups polítics des que va començar la crisi, o si ho preferim des que es va donar per fet que hi érem ficats, és que fent els sacrificis que actualment se'ns demanen ens en sortirem. Però el discurs deixa entreveure que la sortida va en el sentit de tornar allà on érem, considerant que va ser una època pròspera, resultat d'unes polítiques i valors encertats. En el millor dels casos assumint que potser es van edificar alguns pisos de més. Potser això és l'únic que no hauria de tornar tot i que, si fos possible, per què no?

El que de fet hi ha al darrera, i tampoc s'han matat massa a dissimular-ho, és que els que han provocat la crisi i se n'han endut els guanys de la collita, no volen recuperar el seu estat anterior, que no l'han perdut, sinó seguir-lo mantenint. Els únics que l'han perdut el seu estat anterior són els que han de sufragar la crisi. És a dir: com que hi ha menys recursos, els més s'han d'ajustar la butxaca per tal que els menys no s'hagin de sacrificar pagant els seus excessos. És evident veient com ningú ha anat a la presó, no han hagut de donar comptes de per quines raons les entitats financeres que regentaven han de ser rescatades amb diners públics, de com poden mantenir retribucions i gratificacions milionàries mentre redueixen plantilles, etc. No calen detalls per que ja tots ho hem vist. Tot apunta clarament a una extorsió de base financera que es veu capaç de fer xantatge, doblegar o comprar a qui sigui.

De ben segur que és cert que no es pot seguir ni per la línia que anàvem ni per la que anem. I d'aquí ve el problema i, en part, la causa d'aquest moviment que ja en diem “de la indignació” i que comença a ser al carrer, més donant fe que no pas amb una resposta a la mà. O potser si? Per què el que ens cal ara és “la resposta” o posar de relleu i prendre consciència de la necessitat de “construir les respostes”?

No es pot demanar que avui et sacrifiquis sota la promesa que així demà estaràs millor si no definim alhora quins seran els indicadors que farem servir per a determinar si estem millor o no. És a dir, avui ens sacrifiquem per arribar on?

Està clar que si els que porten el timó són els que decideixen la ruta per delegació, sotmeten-se a revàlida cada quatre anys i prou, des d'una concepció equivocada del que és la democràcia, el port d'arribada està clar i les conseqüències del viatge pels passatgers també. És a dir, seguim parlant del mateix model de societat i econòmic que ens ha portat on som i que, a més, es vol fer creure que és l'únic possible. Això sí, sense tant de malbaratament com fins ara per part dels que no estem en el poder financer. Què és això de posar-se malalt, voler-se jubilar abans d'estar exhaust, o tenir dret a una escola pública que ens permeti un equilibri social en la igualtat d'oportunitats?

La campanya política d'aquest dies és lògic que hagi fet vessar el got. Les propostes s'han articulat des del model de sempre, pensant que la dinàmica seguirà sent la mateixa, amb més o menys recursos econòmics. Però sembla que la cosa no podrà anar per aquest camí. No pel triomf de cap revolució, sinó per la mateixa impossibilitat de fer les coses com fins ara. S'han acabat als ajuntaments els recursos extraordinaris i part dels ordinaris. Per tant, caldrà repensar una acció política més centrada en el benestar dels ciutadans i menys en l'aparador d'obres i accions de valor efímer. I això canvia els paràmetres amb els que valorarem el que considerem com a satisfactori (benestar), insatisfactori i la corresponsabilitat.

Necessitàvem una campanya que ens parlés de maneres de construir les alternatives, de recuperar la participació, d'implantar la transparència, de redistribuir el protagonisme retornant a la societat civil la part que li correspon... i no el repertori de promeses de noves construccions, segurament econòmicament inviables, o d'accions sense cap anàlisi al darrera. Diu alguna cosa avui limitar-se a enunciar “crearem més llocs de treball”? Que potser algú es presentarà a les eleccions dient que en destruirà? Ja obvio les referències als efectes “contagiosos” de la immigració per pura repugnància.

On, sinó ens els municipis, hi ha avui l'oportunitat d'obrir nous camins en la construcció de la democràcia i d'una societat més justa? És evident que una manera de viure i de treballar s'ha acabat, i de fet feia falta, però també que unes maneres de fer política no estan fent més que defensar-se davant una agonia irreversible. Compte amb els que ens venen les solucions màgiques que diuen que evitaran el buit i el caos. Compte per què el que ara ens cal és capacitat d'anàlisi i de debat i portem molt de temps de mals exemples basats en la confrontació.

A grans mals...

Ens ho diu el saber popular: a grans mals, grans remeis. Però som tossuts i no és això el que fem. Més aviat podem dir: a grans mals, grans simplificacions.

Sobreviure a la selva, posem per cas, requeria en el passat de capacitats i habilitats davant de perills evidents com ara el tigre que se'ns podia menjar. Però la nostra societat l'hem acabat veient com alliberada de feres i, per tant, ens creiem lliures de perill. Mera il·lusió.

El que ens envolta no són tigres ni altres feres salvatges, però podem ser devorats en qualsevol moment. La nostra societat no és segura. Igual que abans, per a sobreviure ens cal tenir capacitats i habilitats per enfrontar-nos a perills que igualment poden acabar amb nosaltres. Quines són aquestes capacitats i habilitats? Ho podríem resumir en la capacitat d'afrontar la complexitat. La nostra societat és complexa. I això no és dolent, sinó al contrari. En bona part és el que ens permet viure millor. Desenvolupar-nos, que no créixer sense mesura. Però l'adquisició d'aquestes capacitats i habilitats està en l'educació. Remarco: dic educació i no solament ensenyament.

El discurs ve a tomb de la campanya electoral, però no només d'això. Esmento la campanya electoral perquè és el moment on la barroeria simplificadora pren una forma més crua, fins i tot més desvergonyida. És greu.

Ho podem veure en les solucions (?) que es presenten als problemes que ens afecten. Pures generalitats inconsistents, quan no directament mentides. Si no tinc feina, la culpa és d'uns emigrants que han vingut a deixar-nos en calçotets, segons uns, sense cap reflexió sobre quan erem els d'aquí qui emigràvem. Sense fer esment dels milers de persones d'aquí (si, milers) que ens el darrer any han emigrat cap a altres països. Per la mateixa raó: trobar a fora unes oportunitats que a casa no trobaven. És un exemple, potser el més punyent, però no pas l'únic. Què són els “nostres” allà sinó immigrants?

Com afrontar la crisi? Si l'un retalla, l'altra promet ajuts i la creació de llocs de treball, sense que sapiguem massa bé com. Si un ha fet blanc, l'altre diu que farà negre... Però abans, tots els ajuntaments (algun potser ha tingut la dignitat de no fer-ho?) han invertit els últims euros de la caixa enviant-nos magnífiques edicions per mostrar-nos el resultat de la labor de quatre anys de feina. I en què es concreta aquesta feina? Doncs majoritàriament, si fem cas de les publicacions vistes, en la realització d'obres: places, carrers, flors, equipaments...

Vull dir amb això que no són aquestes les coses que s'han de fer? No pas. Vull dir que no es pot acostumar els ciutadans a avaluar el resultat de la gestió, per què del que parlem és de gestió, a partir de confondre l'acció política amb la realització d'obres. Aquestes obres, com altres realitzacions, en tot cas haurien de ser instruments per al desenvolupament de polítiques. Però això segurament és demanar massa. Limitar-se a gestionar bé (en el millor dels casos) i construir galeria no és més que reduir l'acció política a mera activitat administrativa. Certament, aquesta en forma part de l'acció política, però no és pas el seu únic component. Però com més simplifiquem, més fàcil serà controlar els indicadors d'avaluació i decantar els ciutadans cap a la utilització exclusiva d'aquests criteris simples que, al cap i a la fi, se centren com més va més en allò de “que hay de lo mio”. Els efectes són desastrosos ja que no es fa més que aprofundir progressivament la disgregació social i del sentit col·lectiu i en l'afebliment de la democràcia.

Clar, és més problemàtic avaluar una gestió política des de la perspectiva del seu impacte en la transformació de la societat i en la creació de valor públic. Segurament això impediria que la publicitat electoral s'assemblés cada dia més a la dels detergents (renta més blanc que l'altre) i obligaria a haver de concretar i presentar propostes, també, des de la complexitat. Diuen que seria avorrit. No se, ara per ara l'alternativa a l'avorriment és més aviat desmotivadora. Bé, al menys ja tenim una guia: desconfiar dels que tenen solucions simples. Normalment acaben sent les que produeixen efectes més desastrosos, precisament per la incapacitat d'una avaluació adequada de la magnitud d'un problema, o per aprofitar l'èxit de la simplificació en benefici propi o del grup dominant que remena les cireres i que, per altra banda, no se sotmet a votació. Estem patint ja un efecte demolidor d'això i que denominem crisi.

Algú dirà que les publicacions a les que feia referència més amunt són la forma de rendir comptes i, en definitiva, una mostra de transparència. Ja som al cap del carrer. Ara si tenim una pàgina web, un blog, twitter i facebook, ja som oberts i transparents. I si qui el té és una administració pública o un càrrec públic, no cal ni dir-ho.

Les coses haurien d'anar per un altre camí per evitar les “feres” del segle XXI. I segurament el primer objectiu hauria de ser aconseguir una millora clara de la transparència de la cosa pública i bona part de la privada. Estem sotmesos a l'opacitat i el secretisme tant els ciutadans com una part majoritària de les persones que participen en empreses i societats.

De moment penso que estaria bé conèixer en l'àmbit dels municipis, ja que són els més propers i accessibles, quina és l'evolució del pressupost, en què s'ha invertit, quines actuacions s'han dut a terme, quins resultats han produït aquestes inversions i actuacions en relació als objectius proposats, etc. Potser menys publicacions i més informació accessible que permeti el debat realment productiu, sobre informació fiable i completa, i no possibiliti la propaganda demagògica i la grollera veneració de la bronca i la confrontació que cada dia més podreix la cosa pública i contamina l'exercici democràtic de la discrepància. Hi ha més teca sobre el tema, però això ho deixo per un altre dia.

Granja o nació?

No vaig veure l'emissió a TV3 dels dos capítols de la sèrie Ermessenda, però com a historiador una de les afirmacions que es feien a la promoció em va frapar: presentar Ermesenda com a "forjadora d'una nació en un entorn hostil". No em va sorprendre la referència a l'hostilitat, sinó al projecte de nació. És molt qüestionable que malgrat la intel·ligència manifesta d'Ermessenda i de la seva importància en la història de Catalunya, actués en algun moment moguda per aquest concepte que és totalment aliè al món medieval. Abans de la Il·lustració, de fet, el concepte està per formular i, per tant, no sembla propi referir-s'hi, llevat que estiguem fent un plantejament històric interessat on el que volem no és aprendre de la història, sinó emprar-la en la defensa d'una cosa com a inevitable, en el sentit que té una arrel que la fa inqüestionable. Que li dóna un caràcter indiscutible que la situa en un espai superior al dels que habitem el planeta.

Em penso que si volem defensar la idea de Catalunya com a nació, no ens cal aquest ús de la història, que fàcilment s'alinea amb l'essencialisme més ranci que hem conegut en la defensa d'altres "nacionalismos". No vull criticar la sèrie, sinó exposar el que m'ha suggerit la frase.

Tenim una llengua que defineix un marc de referència, però la construcció d'una nació és una decisió i una construcció col·lectiva que, o ens aporta alguna cosa nova, diferent, o no porta enlloc. I no n'hi ha prou en dir que ens trauria de la penúria endèmica derivada de la insultant història del finançament. Necessitem més.

Més vol dir ser capaços de fer les coses diferents per fer-les millor, tot i el finançament. Lamentablement ara per ara l'únic que veig són, tret d'honroses excepcions puntuals, les mateixes maneres de fer política, de gestionar la cosa pública, de malbaratar recursos, de protegir els grups dominants (encara que ara parlin català), de democràcia de baixa volada... que fora d'aquí. A la pizza ja sabem on és la diferència, però en la resta...

Ja es veu que no estic massa optimista. I això és el que em preocupa ja que jo ho soc de mena d'optimista. No veig per enlloc projectes que vagin més enllà de la gestió de la granja, per molt que els partits i altres agents socials es reuneixin per debatre com afrontar el futur i per molt que comptin amb la reflexió d'experts, una part dels quals ja van participar en la construcció del fracàs econòmic del que ara en patim les conseqüències.

Em fa l'efecte que ara per ara el projecte de nació equival al de granja. Mirem de millorar una mica el repartiment del pinso, però seguim aplegant els ous i la llet com sempre. No en tenim prou amb la llengua. El català l'hem de seguir parlant, però si és per fer-ho en un espai nacional que no es diferencii en el social, cultural i econòmic del que hi ha a la rodalia, poca cosa farem.

Futur

Sempre ens preocupa molt, però el cert és que no podem viure més que el present. Si és així, quin sentit té parlar-ne? Crec que molt. No es pot viure el futur, però es pot modelar o, al menys, intentar-ho. De fet és fonamental mirar de fer-ho, especialment si volem que la nostra vida no quedi a mercè de l'atzar. I aquesta intencionalitat de modelar ens porta de dret a la necessitat de desenvolupar capacitats estratègiques on la informació i el coneixement són claus.

Jo no se si la crisi actual és el resultat de la incapacitat de tenir una visió estratègica quan tocava, és un èxit d'alguns que la van tenir i ara segueixen aprofundint en el seu projecte (em temo) o, simplement, feta la desgràcia, miren de treure'n profit.

Sigui com sigui, els missatges dels que se suposa que han de crear, o al menys afavorir, la cohesió necessària per sortir-ne, més aviat mouen a preocupació. Entre els molts que es llencen n'hi ha un que em resulta altament preocupant pel que implica a molts nivells. Ens diuen que cal que assumim que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Primer va ser fer creure que era natural i lícit deixar-los en herència la nostra hipoteca a cent anys, i ara això. Aquest és el compromís que ens toca? La resignació? Acceptar-ho per què tot segueixi igual pels que han provocat la situació, encara que hi hagi també de fet una responsabilitat compartida? Sembla que sí. Mentre uns treuen les castanyes del foc, més malament que bé, altres s'esperen sense fer res i les expectatives de vot els creixen. Ambdós sostenen, però, un plantejament on la política ha desaparegut o, el que és pitjor, on es fa creure que fer política és desenvolupar les mesures que demana el mercat. En definitiva, l'instrument s'ha convertit en l'objectiu.

Sincerament penso que no és cert que els pobles tinguin els governants que es mereixen. En el nostre cas crec que més aviat el problema és que ens hem quedat políticament orfes. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

Ens hem de resignar a aquest discurs? Qui són els que el defensen? Ens hem equivocat o excedit en la construcció d'un estat del benestar del que, de fet, en prou feines n'hem començat a gaudir? Realment tot plegat és el resultat del nostre mal cap i ara és només a nosaltres a qui toca pagar-ho? O potser no és rendible pels que han entabanat fent confondre la felicitat i el benestar amb la possibilitat d'hipotecar-se de per vida?

Redreçar-ho, però, vol dir acceptar primer que tenim el deure de fer que els nostres fills visquin millor i, per això, cal educar-los en uns valors diferents als que han dominat i dominen encara. En segon lloc, assumir-los nosaltres també ja que del que es tracta és de viure i construir la felicitat d'una manera diferent. I per això hauriem de deixar de parlar només del mercat i començar a parlar de política, que és la manera democràtica de decidir com volem mirar de modelar un futur millor.

És una llàstima que les taxes d'atur no s'hagin incrementat en el sector polític i financer en la mateixa proporció que en els altres. No és hora de començar a pensar en com enviar-los la carta d'acomiadament i veure si podem configurar una plantilla que treballi pels ciutadans? És a dir, que proposi coses concretes i no eslògans. Estic molt cansat de ser solament consumidor.

Fent caixa

Se'n parla molt ara del mercat, els bancs i les caixes. Però em fa l'efecte que cap de les tres coses és ben be el que ens diuen. Comencem pel mercat. És l'espai d'intercanvi on és possible reequilibrar la distribució diferencial dels recursos per a satisfer les nostres necessitats? O bé ens referim al poder d'uns pocs d'apropiar-se d'aquests recursos gràcies a la tolerància amb l'ús fraudulent dels diners, guiats pel principi de la cobdícia?

I els bancs? Compleixen la seva missió en relació als estalvis i al crèdit, pel que se suposa que van ser creats o, moguts també per la cobdícia, han esdevingut traficants de diners que, alhora, han estès una addicció malaltissa que els equipara als que ho fan amb qualsevol altre droga? No han venut també una falsa felicitat, no menys al·lucinògena, que al capdavall, ha acabat emmalaltint al consumidor? Diguem-ho, no per malalt menys responsable.

I les caixes? Ara preocupats que es veu que estem per la seva transformació en bancs, no fa temps que van renunciar als valors que se suposa que les diferenciaven dels bancs? Em sembla un debat inútil defensar-les. Em direu que hi ha matisos. Certament, però què explica sinó aquesta tergiversació dels seus valors, que es parli cada dia més d'una banca diferent? La banca ètica.

Un exemple. Es calcula que uns 44 milions de persones es troben sota el llindar de pobresa per culpa de l'encariment dels aliments més bàsics en un 15% entre octubre de 2010 i aquest gener. Un 29% en el darrer any. Bé, doncs una caixa, d'aquestes tant diferents dels bancs, ens ofereix, si ens queden estalvis per invertir, la possibilitat de fer-ho en un dipòsit anomenat 100% natural (!), amb garantia de recuperació del capital i una TAE possible de fins a un 6,544%. En què s'inverteixen els diners? En una cistella formada ni més ni menys que en sucre, cafè i blat de moro. Obvio qualsevol comentari.

El mercat, ens diuen, reclama que les caixes siguin bancs. Els suposats experts i els governs, que no són capaços d'articular cap proposta que no s'orienti a més del de sempre, no paren de repetir-ho i presentar-ho com la solució. però de què?

Tant me fa. Però la societat què reclama? Al cap i a la fi, malgrat la seva inconcreció i com estan les coses, em sembla més consistent el concepte de societat que el de mercat.

Doncs penso que potser el que necessita la societat és el contrari: convertir els bancs en caixes, ètiques.