(Des) Fent Penedès

Ja fa dies, en una de les caminades habituals pels camins de Gelida que ofereixen vistes sobre el terme de Sant Esteve Sesrovires, em va cridar l'atenció un moviment de terres que dia rere dia s'engrandia més i més. Segons he pogut llegir al web d'aquest ajuntament veí, respon a la construcció del polígon industrial de Can Margarit que "...ocupa una superfície de 64,5 ha, amb un sostre edificable de 325.000 m2. En aquests moments, és la nova àrea econòmica en desenvolupament més gran de Catalunya."

Aquestes darreres setmanes he tingut ocasió de practicar això que ara en diem enoturisme, just a la comarca on visc, l'Alt Penedès. Pot semblar un contrasentit parlar de fer turisme al mateix territori on un resideix. Si voleu, dieu-li descoberta del veïnat. Sigui com sigui, és una activitat que recomano.

Va ser arrel d'algunes d'aquestes visites que em va tornar al cap la frase aquesta d'"àrea econòmica en desenvolupament". Als meus ulls es tracte d'un polígon industrial més, el model urbanístic del qual no el veig diferent en res dels nyaps que hem estat patint les darreres dècades. Un projecte que es presenta amb les mateixes infografies de sempre, i sense que expliqui quin és l'impacte visual sobre l'entorn, ni cop es mirarà de minimitzar-lo ni, evidentment, el que tindrà en quan a intensificació del trànsit, consum de recursos, impermeabilització del sòl, etc.

Segons es llegeix al web de l'ajuntament, el gran avantatge és que el seu emplaçament és privilegiat per les comunicacions (l'accés a l'autopista és a l'entrada de Martorell i s'hi arriba per una carretera més que saturada!) i integrat al corredor Mediterrani. És a dir, que si hem de fer cas d'aquesta argumentació, el nostre futur pot ser quelcom equivalent a viure entre vies. Em penso que és allò de sempre de «el preu del futur».

Torno a l'enoturisme. Visito un celler entre els molts que s'ho deixen tot per tirar endavant. M'ofereixen un tracte amable, alhora que em transmeten els neguits que envolten la seva aposta com a "àrea econòmica en desenvolupament". Ningú en diu així en aquest cas, es clar. Es tracte de vinyes, de les quals deriva un paisatge estimat i conservat amb cura, sotmès a pràctiques de cultiu ecològic, i del que en resulten vins i Clàssic Penedès, en aquest cas. Tots productes de qualitat més que notable. Paral·lelament, a la casa atenen en perfecte anglès uns visitants alemanys, clarament encantats del paratge, de la visita i dels vins que tasten.

Just ara, quan prenen possessió els nous ajuntaments, penso que cal pujar a la muntanya i fer enoturisme i després de mirar des d'una mica amunt i des del costat de casa, demanar a aquestes persones que ocuparan els diferents càrrecs que ens expliquin cap on ens porten. No si val la paperassa de la campanya electoral. Estem parlant de projectes que, pel seu impacte, ja quasi només són reversibles en magnituds de temps geològics.

Quina és la mena d'"àrees econòmiques" que necessitem? Les que omplen el territori de polígons industrials ocupats per àrees logístiques amb llocs de treball de baixa qualificació i pitjors salaris? Les de les empreses del món del vi, suposadament dinamitzadores de l'economia de la comarca, que paguen als pagesos el quilo de raïm a 30 cèntims?

Aquest dies a molts lloc es capgiren els colors dels governs municipals però algú hauria d'explicar com és que durant aquests anys, amb independència del color polític, quasi arreu s'han fet les mateixes polítiques en relació al territori i al model econòmic. O potser no cal ni que ens ho expliquin. Potser per això un 40% dels electors no fan ús del seu dret de vot. No els recolzo, tot i saber que una part és conseqüència de la sembra de desencís i l'escepticisme. Però què es pot esperar d'un país on, per exemple, una entitat que agrupa municipis i elabora materials per donar suport als càrrecs electes publica un manual sota el títol Sóc regidor d’urbanisme, i ara què?*

No en dubto de la necessitat, però em penso que quan algú es presenta per ocupar un càrrec públic, ja ha de tenir clar quin és el projecte que defensa i com funcionen les coses. I les coses són més complicades que una llista de promeses i, per canviar-les, calen projectes, no manuals ni eslògans. I també, des de l'altre costat, cal exigir aquest projecte, sempre i quan tinguem clar que les alternatives polítiques són projectes de societat, no revelacions religioses basades en la fe. És per això que no hi ha una única solució als problemes, ni tampoc una única manera de generar llocs de treball i de possibilitar una vida amb dignitat.

Alfred Mauri

* Si voleu consultar aquest i altres manuals del mateix estil, els trobareu en aquest enllaç.

Arguments que delaten

El ritme al que avancen els despropòsits dels que s'han apoderat de l'espai polític (i judicial) per a perpetuar-se en el poder està agafant una velocitat, com es diu habitualment, vertiginosa. I ho és tant de vertiginosa que ens situa als ciutadans en una posició aparentment vulnerable, però que comença a evolucionar des de la prepotència cap els primers indicis de por. Al final potser encara tindrem una cosa en comú o no, ja que progressivament igual la por es desplaça dels que ara la tenen als que la provoquen.

Hi ha un conjunt de coses que em recorden el final del franquisme. No vull pas amb això se massa optimista ja que la cosa va trigar prou a fer figa, i encara caldria valorar si de fet en va fer del tot. Més aviat sembla que no. Però la semblança ve de la percepció del nerviosisme que progressivament es va apoderant de certs sectros i que es fa visible a través de les seves propostes, opinions i comentaris. De seguida hem anat a parar a les desqualificacions d'aquells que argumenten diferent titllant-los d'extremistes d'esquerres (es veu que de dretes no n'hi ha d'extremismes), afins al terrorisme, antipatriotes... i no cal seguir. També a les propostes de limitació o prohibició ja sigui del dret de manifestació o de la llibertat d'expressió. Fil per randa els arguments habituals entre molts dels afins i càrrecs polítics del final del franquisme.

En què em fa pensar això? En tres coses. La primera, que el dèficit democràtic d'aquest país (compte, que incloc Catalunya) és greu. Segona, que clarament estem al final no pas d'un cicle, sinó del sistema. Però hi ha més. Tres. El sistema que fa figa no és solament el de casa i rodalia, sinó que també l'Europeu en mans del neoliberalisme. Malgrat la bassa d'oli aparent, les notícies que arriben d'Alemanya, lluny de dibuixar un exemple a seguir com ens volen fer creure, dibuixen una diferència clau entre aquí i allà: nosaltres ara ja sabem que ens enganyen i en canvi ells encara no se n'han adonat que els enganyen.

Ningú, amb les xifres a la mà, es pot creure que Alemanya, i probablement cap dels altres països que comparteixen polítiques, vagi bé. Més aviat estan engreixant una bombolla de desigualtat social que acabarà esclatant i no ho farà pas com l'econòmica. Les evidències ja hi són i les conseqüències, alimentant l'antieuropeisme i el ressorgiment de moviments de caràcter nazi o filonazi, sempre han tingut un preu molt car.

Sis us plau, que ningú em torni a dir que la Merkel és una gran estadista. No se com acabarà tot plegat, però de ben segur que la història retratarà un personatge mesquí, curt de mires i defensor de les polítiques més reaccionàries i antisocials. Es clar que ara s'ha mort la Margaret Thatcher i els elogis que es llegeixen i escolten fan més que angúnia.

La informació que han començat a publicar els diaris a partir del treball d'investigació del Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació sobre els diners en paradisos fiscals és prou il·lustrativa per deixar clar que no hi ha cap justificació per operacions com la de Xipre, fent creure que qui hagi estalviat més de 100.000 € (potser l'estalvi de tota una vida per assegurar-se un mínim a la vellesa) hagi esdevingut necessàriament ric i especulador i hagi dut el país a la ruïna i ara li toqui pagar. Comparem les xifres: estem parlant d'entre 16 i 24 bilions d'euros en paradisos fiscals. Tinc molt clar qui ha fomentat la ideologia que ha situat els diners al centre de tot. I també el que costarà sortir d'aquesta estafa després d'una inversió tant gran en educació per convertir el 50% de la població dels països occidentals/occidentalitzats en clons de Homer Simpson.

PIM-PAM-POUM

El títol ve bé atès que la política de veritat ha estat desplaçada per un pim-pam-pum constant en el que, de cop i volta, s'han trobat enganxats els últims en arribar. Això sembla que és el que es vol posar de manifest amb la publicitat donada a la contractació de l'empresa Método 3 per part de la CUP de Valls.

Cert que la cosa no sembla massa coherent i preocupa pel fet que les tàctiques a l'hora de voler exercir la política d'una manera diferent, massa aviat es puguin assemblar al que ja tenim. Però crec que cal matisar i no ho dic per salvar els mobles a ningú. De fet des de la CUP ja han matisat el que ells creuen que han de matisar, però jo tinc uns altres arguments que pel que veig, ningú ha posat sobre la taula a l'hora de debatre.

Els POUM (Pla d'Ordenació Urbananística Municipal que no Partit Obrer d'Unificació Marxista) són, i especialment la seva tramitació, una de les coses més opaques d'entre les que es gestionen a l'administració pública. I això que no serà que no hi intervingui gent i que el tema no sigui estratègic.

La seva transcendència no és banal, sinó molt al contrari. La forma com es dibuixa és una de les decisions que tindrà més impacte en l'esdevenidor d'una població i, en conjunt, per a un país. Així ens ha anat ja que no hem d'oblidar que l'arrel dels problemes econòmics actuals, encara que no causa única, està precisament en la forma com s'han fet els planejaments urbanístics i en com s'han gestionat i que, per tant, han afavorit un tipus d'activitat econòmica molt concreta.

Jo crec que a Gelida, no se si d'opacitat o interessos no massa transparents, en relació al tema tenim llarga experiència. Però no vull insistir en una qüestió que hauria de fer vergonya per l'estat en el que es troba i pels diners que ha costat. Només vull recordar que quan es va fer l'aprovació inicial el document contenia nombroses referències a normatives legals i altres dades corresponents a un municipi de Mallorca, amb la qual cosa tant el rigor dels autors, que havien descobert clarament els beneficis econòmics de copiar i enganxar, com dels responsables polítics que l'aprovaven o rebutjaven, i que per tant es demostrava que no l'havien llegit, quedava prou en entredit. Encara avui en el text que es pot consultar al web del'ajuntament es pot llegir una referència a Felanitx i la Comissió Insular de Patrimoni Històric.

Però anem al tema. Per quina raó cal recórrer a una investigació com l'encarregada per la CUP a Valls? La resposta és simple: mai entre els nombrosos mapes i plànols d'un POUM no he vist un estudi sobre la distribució de la propietat del sòl. Un plànol que segurament resultaria revelador i evitaria moltes de les maniobres que s'han fet amb requalificacions i altres martingales.

Però com sempre, el soroll ens aparta de la música. Avergonyits els afectats, que per alguns són enemics, anem a una altra cosa que el que interessa és exercir el poder o el que desgraciadament és el mateix, assegurar-se la continuïtat en el lloc de treball al partit. O no? Massa sovint la resposta és SI.

Més corruptors que no pas corruptes

La degradació progressiva del sentit de la responsabilitat, de la percepció de la realitat i del respecte a la dignitat de les persones van creant amb el temps unes condicions idònies que faciliten que alguns individus esdevinguin sincers en les seves manifestacions. Cosa que, val a dir, és d'agrair. El problema és que aquesta sinceritat, pel propi origen de les condicions que la propicien, acaba resultant obscena i insultant. És aquell punt en el que l'individu esdevé fatxenda pel fet de considerar que qualsevol altre dels seus congèneres, d'una manera o altre, li estem en deute. N'hi ha un, per exemple, que sembla que ha sacrificat grans beneficis econòmics que podia haver obtingut com a registrador de la propietat, per dedicar els seus esforços al bé comú i de la pàtria. És una de les poques coses interessants que va dir fa poc en la seva compareixença plasmàtica el president del govern d'Espanya. Per tant, com gosem queixar-nos davant un sacrifici tant encomiable?

Com en tantes altres coses, el valor dels valors costa de mesurar, però quan els comportaments i les paraules es manifesten en relació als diners es fan més fàcilment mesurables, tot i que això no vol dir que el més greu sigui només allò que podem quantificar. Passa una mica com en aquell anunci que feien de la tarja de crèdit. Però parlem del que podem mesurar: els diners que s'ingressen en l'exercici de càrrecs públics.

No faré demagògia amb això que els polítics tots són uns xoriços i a més, no haurien de cobrar. Malament anem si la possibilitat d'implicació en la cosa pública queda reservada a la disponibilitat de recursos econòmics propis. No és aquest el debat, sinó la proporcionalitat, que és on rau en bona part la justícia en una societat. I aquí és on aflora amb franquesa el que molts creuen que els correspon per l'exercici de càrrecs públics, especialment pel que fa a ingressos, als quals s'afegeix massa sovint la convicció que aquests han d'anar acompanyats de privilegis.

Es va escolar en les manifestacions de la presidenta del Parlament fa uns mesos per la seva preocupació si un parlamentari es quedava amb un sou de només 3.000 € mensuals; reapareix altre cop ara amb la difusió de sous de polítics a l'ajuntament de Barcelona i amb les propostes d'aquest home cada dia més sincer i neci (Duran i Lleida) dient que encara cobren poc. No és pas l'únic, però es que l'home s'ha alliberat i s'expressa sense embuts. Tampoc és només l'ajuntament de Barcelona.

Però la raó principal per considerar-los indignes no és que vulguin cobrar més, sinó que els diners públics i els mitjans al seu abast s'utilitzen per inculcar la idea que l'únic i exclusiu motiu que mou una persona a fer coses per la societat en la que viu són els diners. És per això que ens volen fer creure que si desapareixen sous insultants, dietes que encara ho són més i privilegis, ningú més que els mediocres i aprofitats es voldran posar en política. Em penso que la situació s'aproxima cada vegada més a aquest estat de coses. El problema però no és si són corruptes, sinó el que és pitjor: són corruptors.

Si les les persones només ens movem per diners, què fan doncs els que col·laboren amb la seva associació veïnal, amb les ONG, amb entitats culturals i esportives i amb tantes i tantes activitats que es porten a terme pel fet de pensar que el compromís personal pot ajudar a fer que el món en el que vivim sigui una mica millor i el deixem millor que no pas el vam trobar? L'idiota? O és que els espais de la societat civil és on anem a raure els incompetents que, per això mateix, no ens volen a la política?

Això és el que ofèn més que no pas el que cobren alguns, que déu n'hi do.

Què puc fer?

Si la societat en la que visc ha fet palesa la seva debilitat democràtica i el seu camí d'aprofundiment de la desigualtat com a resultat, bàsicament, del segrest dels mecanismes dels que es va voler dotar per al seu desenvolupament a mans d'una minoria instal·lada entre els càrrecs públics i els de sectors econòmics dominants, què puc fer?

Escoltava l'altre dia en David Fernàndez, de la CUP, que reclamava la necessitat de fer un reset però crec que cal anar més enllà: cal canviar de sistema operatiu. El fet és que canviar el sistema operatiu significa esborrar l'anterior i, com a usuari, aprendre l'ús del nou. És clar, no és tant senzill com a l'ordinador. Primer pel fet que hi ha una base que de ben segur no volem perdre (com la informació que conservem a l'ordinador) i que constitueix un actiu col·lectiu gens menyspreable; l'altre és que en el nostre cas tenim una societat en funcionament. No podem dir: parem una temporadeta fins que definim el camí i després ja tornarem a engegar. De fet crec que aquest és un dels grans paranys que ens tenen enganxats. Com que no es pot parar s'emfasitza que solament hi ha una manera (un sistema operatiu) possible per fer funcionar la nostra societat. Segur que els discurs us sona.

Una primera cosa a fer, imprescindible, és riure's dels que pronuncien certs discursos. No cal ser maleducat, però si demostrar que ja fa temps que no ens mamem el dit. Per això es van inventar el sentit de l'humor i un exercici d'intel·ligència sana com és la ironia. És una manera de presentar la dimissió com a receptors dels discursos dels que no volen dimitir. Compte, que no és el mateix que no voler escoltar els que tenen arguments diferents dels nostres. Ja se que s'ha fet difícil diferenciar entre el que és informació i el que es pura escombraria. Penso que és el primer exercici a fer per a fer-se destre en l'ús del nou sistema operatiu. La base per al seu funcionament és simple, ha estat un dels motors de la ciència (teorema de Kurt Gödel) i es troba a la saviesa popular en aquella frase amb la que es clouen alguns contes: que tot això és mentida, és ben veritat. Aplicació: transparència, informació i contrast.

Per tant, qui no pot actuar i/o argumentar d'acord amb aquests tres requeriments no és de fiar, per molt bonic que sigui el que ens explica, planteja o fa. Evidentment no estic reclamant la desaparició de la intimitat de les persones, que això és una altra cosa. Però, per exemple, vull saber d'una empresa on i com fabrica, en quines condicions laborals, amb quina responsabilitat mediambiental, quina és la proporció entre l'escalat de salaris, etc. I si ho trobo injust, no m'agrada o no ho puc saber, em plantejo trobar una alternativa, o potser prescindir-ne. Ja no valoro què fan, sinó també com ho fan i no només com em tracten com a client. 

Potser corro el perill de morir-me de gana, és veritat, però si ens fem cada vegada més exigents, amb els altres i amb nosaltres, segur que alguns començaran a espavilar-se, altres es plantejaran la seva activitat des d'un altre enfocament i, finalment, uns altres els deixarem sense accés al sistema per apropiar-se dels beneficis que haurien de revertir en la societat. Si esperem que aquests últims dimiteixin per iniciativa pròpia anem apanyats. No podem oblidar que aquesta casta és la que ens ha dut on som econòmicament, és la que ens portarà amb els mateixos enganys fins a la crisi mediambiental i si, cal, a l'enfrontament perquè ens fem la pell els uns els altres. Les armes ens les deixaran a crèdit. Ja fa temps que ho fan en altres països.

Algú dirà que és ingenu, però no ens enganyem, les armes de veritat que tenim són les petites accions multiplicades cada cop per més persones amb sentit de responsabilitat col·lectiva, que és una cosa que en els darrers anys també havia anat a la baixa. No en va el sistema educatiu ha estat un èxit, malgrat les afirmacions en contra.

Encara hi ha món. De moment.

Entre les moltes preocupacions absurdes d'una part de la humanitat hi ha la dels anuncis periòdics de la data concreta de la fi del món. Recordo que de petit, tot i que no situo a quina edat exactament, vaig viure per primera vegada el fenomen de la profecia. Tot plegat em recorda l'acudit d'aquell que s'esvera en escoltar que el sol s'apagarà d'aquí a cent mil anys i es tranquil·litza quan li aclareixen que serà d'aquí a quatre mil milions d'anys. Com si els cent mil anys estiguessin a tocar de la cantonada.

Tanta preocupació per l'absurd i/o l'inevitable i tant poca per l'esforç col·lectiu que fa la humanitat (tot i que uns més i altres menys) per estalviar-li la responsabilitat al sol i engegar la Terra a dida d'aquí a un període d'anys que potser sí que està a tocar de la cantonada.

Deu estar en el codi genètic dels éssers humans gaudir de la mentida com ho venim fent des de fa segles. En els darrers anys n'hem tingut de prou evidents (de mentides i mentiders) i els que ens prometien que ja havíem arribat a l'estat del benestar, que en endavant la història s'havia acabat i que la cosa seria un no parar de “paz y desarrollo” (així es deia en època de Franco, que potser també està a tocar de la cantonada), ara resulta que ens han enfonsat en la seva merda fins al coll. I encara ens diuen que la cosa s'arreglarà, que tornarem al no parar de “paz y desarrollo”, mentre amb més mentides d'aquí un temps ja li hauran fet la feina al sol mentre una colla d'ignorants i uns mitjans de comunicació que no ho són menys dediquen més temps a la tonteria que no pas a difondre l'esforç de les persones assenyades, la cultura, la ciència i la informació que realment ens faria falta per identificar els que potser caldria començar a pensar en enviar a una Alcatraz rehabilitada.

Ja veig que per ser Nadal i final d'any no estic per a massa condescendència o perdó, però ja estic tip de sentir a parlar de crisi i de cap proposta (o molt poques) que diguin d'una vegada per totes que s'acabat el bròquil i que el que toca ara és encetar una nova construcció des de baix. Els demòcrates d'opereta del país es podrien retirar (alguns amb habitació pagada a Alcatraz) i deixar espai per endegar el projecte imprescindible per bastir una societat, segur que imperfecta, però on els paràmetres a mesurar passin a ser el benestar de les persones i l'equilibri amb l'entorn i no el PIB que, per cert, és una mentida més falsa que “un duro sevillano”.

Bones festes.

La nit i el dia després

No tinc una idea clara de la utilitat que tant durant l'escrutini de vots com l'endemà pot tenir escoltar a membres de diferents partits, suposats experts i mitjans de comunicació explicant-nos els resultats si un bon nombre d'ells parteixen de la base que som idiotes. Des d'aquesta idiotesa crec que la lectura dels resultats és prou clara i no cal marejar la perdiu per portar l'aigua cap el propi molí. És la manera ideal de seguir guanyant temps, que sembla que és el que necessiten els que no tenen arguments, però no és el que s'espera dels que es presenten a les eleccions, i això a la curta o a la llarga es paga.

Per tant aquí van les interpretacions d'un que potser no entén res si comparo amb el que llegeixo i escolto:

La primera és que la convocatòria d'eleccions no era ni inoportuna ni innecessària. Sinó a què treu que sigui una de les convocatòries amb més participació? És clar, a alguns a això de preguntar gaire als ciutadans del país no els engresca massa. Si poden fer les eleccions i preguntar un cop cada quatre anys ja n'hi ha prou i potser massa.

La segona és que no hi ha dubte que la majoria dels votants estan per voler-se pronunciar sobre el tema de l'estat propi, que no necessàriament significa que estiguin per la independència. S'està per exigir el que correspon: poder exercir el dret democràtic de pronunciar-se. Als mateixos que en el cas anterior això tampoc els engresca gens i en una prova de sentit democràtic argumenten que preguntar als ciutadans què opinem és il·legal. Fantàstic!

La tercera és que molts polítics i periodistes tenen seriosos problemes amb les matemàtiques i la lògica. Certament el nombre d'escons de partits proconsulta no ha variat substancialment, però el nombre de votants que s'han manifestat a favor és aclaparadorament alt. En les anteriors eleccions cap votant de CiU s'havia manifestat en aquest sentit ja que el seu programa no contenia la proposta. En podríem sumar algun altre. Però a banda d'això, cal tenir en compte que si es fes un referèndum, sobre els resultats no s'aplica la llei d'Hont. En aquest casa, tants caps, tants barrets. Per tant compte en menystenir el nombre de potencials votants.

La quarta és que la majoria dels votants no estan disposats a deixar que aquest procés i el de gestió del país i de la crisi el capitanegin en exclusiva els que fins ara han estat fent les polítiques més neoconservadores que s'han aplicat mai a Catalunya. Molt al contrari. La davallada de Mas ve precisament d'aquí. I que no es pensin que se'n salven els que apliquen aquestes mateixes polítiques a les espanyes. Quan hi hagi opció ja veurem què diuen els votants. Això sí, sempre que hi hagi algú disposat a representar alternatives que ara per ara estan orfes.

I això ens porta al cinquè i últim punt d'aquesta valoració. La diversificació de la representació parlamentària no és cap símptoma ni evidència de cap fractura social, sinó de la millor representativitat del parlament en relació a la realitat del país. Sinó caldrà suposar que la manera d'evitar fractures socials deu ser el partit únic.

Apa, ja he quedat descansat.