Encara hi ha món. De moment.

Entre les moltes preocupacions absurdes d'una part de la humanitat hi ha la dels anuncis periòdics de la data concreta de la fi del món. Recordo que de petit, tot i que no situo a quina edat exactament, vaig viure per primera vegada el fenomen de la profecia. Tot plegat em recorda l'acudit d'aquell que s'esvera en escoltar que el sol s'apagarà d'aquí a cent mil anys i es tranquil·litza quan li aclareixen que serà d'aquí a quatre mil milions d'anys. Com si els cent mil anys estiguessin a tocar de la cantonada.

Tanta preocupació per l'absurd i/o l'inevitable i tant poca per l'esforç col·lectiu que fa la humanitat (tot i que uns més i altres menys) per estalviar-li la responsabilitat al sol i engegar la Terra a dida d'aquí a un període d'anys que potser sí que està a tocar de la cantonada.

Deu estar en el codi genètic dels éssers humans gaudir de la mentida com ho venim fent des de fa segles. En els darrers anys n'hem tingut de prou evidents (de mentides i mentiders) i els que ens prometien que ja havíem arribat a l'estat del benestar, que en endavant la història s'havia acabat i que la cosa seria un no parar de “paz y desarrollo” (així es deia en època de Franco, que potser també està a tocar de la cantonada), ara resulta que ens han enfonsat en la seva merda fins al coll. I encara ens diuen que la cosa s'arreglarà, que tornarem al no parar de “paz y desarrollo”, mentre amb més mentides d'aquí un temps ja li hauran fet la feina al sol mentre una colla d'ignorants i uns mitjans de comunicació que no ho són menys dediquen més temps a la tonteria que no pas a difondre l'esforç de les persones assenyades, la cultura, la ciència i la informació que realment ens faria falta per identificar els que potser caldria començar a pensar en enviar a una Alcatraz rehabilitada.

Ja veig que per ser Nadal i final d'any no estic per a massa condescendència o perdó, però ja estic tip de sentir a parlar de crisi i de cap proposta (o molt poques) que diguin d'una vegada per totes que s'acabat el bròquil i que el que toca ara és encetar una nova construcció des de baix. Els demòcrates d'opereta del país es podrien retirar (alguns amb habitació pagada a Alcatraz) i deixar espai per endegar el projecte imprescindible per bastir una societat, segur que imperfecta, però on els paràmetres a mesurar passin a ser el benestar de les persones i l'equilibri amb l'entorn i no el PIB que, per cert, és una mentida més falsa que “un duro sevillano”.

Bones festes.

La nit i el dia després

No tinc una idea clara de la utilitat que tant durant l'escrutini de vots com l'endemà pot tenir escoltar a membres de diferents partits, suposats experts i mitjans de comunicació explicant-nos els resultats si un bon nombre d'ells parteixen de la base que som idiotes. Des d'aquesta idiotesa crec que la lectura dels resultats és prou clara i no cal marejar la perdiu per portar l'aigua cap el propi molí. És la manera ideal de seguir guanyant temps, que sembla que és el que necessiten els que no tenen arguments, però no és el que s'espera dels que es presenten a les eleccions, i això a la curta o a la llarga es paga.

Per tant aquí van les interpretacions d'un que potser no entén res si comparo amb el que llegeixo i escolto:

La primera és que la convocatòria d'eleccions no era ni inoportuna ni innecessària. Sinó a què treu que sigui una de les convocatòries amb més participació? És clar, a alguns a això de preguntar gaire als ciutadans del país no els engresca massa. Si poden fer les eleccions i preguntar un cop cada quatre anys ja n'hi ha prou i potser massa.

La segona és que no hi ha dubte que la majoria dels votants estan per voler-se pronunciar sobre el tema de l'estat propi, que no necessàriament significa que estiguin per la independència. S'està per exigir el que correspon: poder exercir el dret democràtic de pronunciar-se. Als mateixos que en el cas anterior això tampoc els engresca gens i en una prova de sentit democràtic argumenten que preguntar als ciutadans què opinem és il·legal. Fantàstic!

La tercera és que molts polítics i periodistes tenen seriosos problemes amb les matemàtiques i la lògica. Certament el nombre d'escons de partits proconsulta no ha variat substancialment, però el nombre de votants que s'han manifestat a favor és aclaparadorament alt. En les anteriors eleccions cap votant de CiU s'havia manifestat en aquest sentit ja que el seu programa no contenia la proposta. En podríem sumar algun altre. Però a banda d'això, cal tenir en compte que si es fes un referèndum, sobre els resultats no s'aplica la llei d'Hont. En aquest casa, tants caps, tants barrets. Per tant compte en menystenir el nombre de potencials votants.

La quarta és que la majoria dels votants no estan disposats a deixar que aquest procés i el de gestió del país i de la crisi el capitanegin en exclusiva els que fins ara han estat fent les polítiques més neoconservadores que s'han aplicat mai a Catalunya. Molt al contrari. La davallada de Mas ve precisament d'aquí. I que no es pensin que se'n salven els que apliquen aquestes mateixes polítiques a les espanyes. Quan hi hagi opció ja veurem què diuen els votants. Això sí, sempre que hi hagi algú disposat a representar alternatives que ara per ara estan orfes.

I això ens porta al cinquè i últim punt d'aquesta valoració. La diversificació de la representació parlamentària no és cap símptoma ni evidència de cap fractura social, sinó de la millor representativitat del parlament en relació a la realitat del país. Sinó caldrà suposar que la manera d'evitar fractures socials deu ser el partit únic.

Apa, ja he quedat descansat.

Deixarem que guanyi l'estupidesa?

Em sabria greu que l'11 de setembre de 2012 passés a la història solament com el dia que va tenir lloc a Catalunya una manifestació massiva en favor de la reivindicació del reconeixement del nostre país com un estat d'Europa. Perquè, si bé és cert que la fita és clau tot i que no sabem pas com evolucionarà tot plegat, en cosa d'un mes i escaig hem tingut l'oportunitat de copsar de primera mà on rau l'arrel de la crisi en la que es troba la nostra societat: la ignorància i la manca de democràcia.

Feia molt de temps que no escoltava i llegia tantes bestieses com s'han dit aquests dies. I, el que és pitjor, les que em temo que encara escoltarem. I la veritat, tot plegat em desanima, que potser és el que pretenen. M'he de rendir a l'evidència de “Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana” enunciades per Carlo M. Cipolla. I em preocupa especialment la quarta que diu: “les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosissim error”.

Poc hi ha a comentar sobre els garrulos cavernícoles que han obert la boca les darreres setmanes per enviar-nos guàrdia civils, tancs, reivindicar el dret (?) de no haver d'escollir pels seus fills, o argumentar que Espanya és inviable sense Catalunya i no adonar-se que, si això és cert, precisament aquest deu ser el problema.

Em preocupa que mentre uns corren dalt del carro de la independència, i algun dalt del ruc, tant ben parodiat al Polònia fa unes setmanes, acabem acceptant que els que fins ara han estat defensant les polítiques que s'han dut a terme a Catalunya en els darrers anys siguin ara els idonis per conduir aquest procés. Perquè sense Madrid aquí també tenim una digna representació de neocons que no han qüestionat ni una sola coma del mandat falsament dit europeu per no dir imposat per la ideologia política i interessos econòmics dominants a Europa, gràcies a un dèficit democràtic creixent aquí i allà. Tots plegats coincideixen en considerar la democràcia com el dret dels ciutadans a votar periòdicament per escollir entre un nombre d'opcions prèviament pactades i limitades pels mateixos que ocupen el poder. La resta és heretgia. Potser val la pena tornar a Cipolla: “Les classes i les castes (tant laiques com eclesiàstiques) van ser les institucions socials que van permetre un flux constant de persones estúpides a llocs de poder a la majoria de les societats preindustrials. En el món industrial modern, les classes i les castes van perdent cada vegada més la seva importància. Però el lloc de les classes i les castes l'ocupen avui els partits polítics, la burocràcia i la democràcia. En el sí d'un sistema democràtic, les eleccions generals són un instrument de gran eficàcia per assegurar el manteniment estable de la fracció E entre els poderosos. Cal recordar que, segons la segona llei, la fracció E de persones que voten són estúpides, i les eleccions els brinden una magnífica ocasió de perjudicar tots els altres, sense obtenir cap benefici a canvi de la seva acció. Aquestes persones compleixen el seu objectiu, contribuint al manteniment del nivell E d'estúpids entre les persones que estan en el poder”. No crec pas que Cipolla estigui qüestionant ni la democràcia ni els partits polítics com a instruments de participació política, però alguna part de raó deu tenir quan hi ha qui torna a guanyar eleccions malgrat estar implicat en situacions escandaloses i a vegades en afers clarament delictius. Em penso que ens caldrà fer un esforç per evitar comportar-nos estúpidament.

No se si finalment Catalunya serà independent o no, però el que és ben cert és que per un cop, al menys a casa nostra, el seny i l'exigència democràtica han guanyat. Mai fins ara no s'havia aconseguit que es destapés tota la merda antidemocràtica amagada sota la catifa de la transició. Només això ja justifica considerar l'11 de setembre passat con una data històrica. Si a més aconseguim ampliar-li els mèrits, millor.

Gràcies Kant

Ningú ho podia ja qüestionar. La manifestació de l'11 de setembre, sota un eslògan clarament independentista malgrat que després els participants ho fossin en major o menor mesura, havia de ser un èxit clamorós. La manifestació ha actuat com un quall oferint una de les poques oportunitats d'expressar el descontent, irritació i desencís de la ciutadania davant d'una partitocràcia que cada dia sembla més propera al món extraterrestre, però que ens bombardeja des de l'espai amb mesures més mesurades segurament del que ens pensem, malgrat la desmesura, i valgui el joc de paraules.

Quan a la Comissió de l'11 de setembre de Gelida em van demanar que em fes càrrec del parlament un cop la baixada de torxes des del castell arribés a la plaça, al moment de posar-me a escriure em vaig recordar de seguida del debat de quan estudiava, i tants altres cops escoltat, de quina podia ser la utilitat de la Filosofia davant altres disciplines de caire, diuen, més científic com les Matemàtiques, la Química, l'Economia, etc. I em van venir a la memòria les paraules escrites per Immanuel Kant el 1784 i descobertes per mi el 1975: “La majoria dels homes, tot i que la natura els hagi alliberat de la conducció aliena, continuen amb gust sota ella al llarg de la vida, degut a la mandra o la covardia. Per això és molt fàcil als altres erigir-se en tutors. Si tinc un llibre que pensa per mi, un clergue que substitueix la meva consciència moral..., etc, no necessitaré del meu esforç. Només en poder pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre prendrà el meu lloc en una tasca tant incòmoda. Ja els tutors han tingut cura amablement de prendre sobre sí aquesta responsabilitat. Després d'haver atontat el bestiar domesticat... li han mostrat el risc que els amenaça si intenten marxar sols”. Per això serveix la filosofia, per pensar i definir i assentar les bases del desenvolupament humà, al que s'oposa l'anomenat pensament únic, que no és sinó adoctrinament. Negació precisament del pensament lliure.

Ve a tomb tot això per allò que en diuen “la pregunta del milió”: i ara, l'endemà de la manifestació, què? Certament el clam deixa clar que això que en diem Catalunya i Espanya té un encaix que grinyola molt, no pas d'ara, i que per la intel·ligència manifesta dels polítics de torn, que hem viscut amb exemples de tota mena, en línia amb declaracions recents com les de la senyora Cospedal, per no anar més enllà, ho fa encara amb més intensitat davant el dèficit democràtic que tots plegats posen de relleu. Però jo la pregunta, mentre dirimeixen a Madrid què fan amb nosaltres i nosaltres què fem amb Madrid, me l'he fet en clau de casa nostra: ara, aquí, què?

Està cantat que l'actual legislatura no completarà ni de lluny el seu termini i tindrem eleccions avançades. I crec que hi ha una cosa per a la qual tenim plena autonomia i que és urgent de fer, que s'hauria d'haver fet abans de qualsevol nova convocatòria electoral, com és la llei electoral de Catalunya.

El País del diumenge dia 9 incloïa un article de César Molinas titulat: “Las élites extractivas. Una teoría de la clase política española” que crec que és una de les coses més lúcides que he llegit en els darrers temps sobre el tema, la crisi i el que hauria de ser el camí per sortir-ne. I té una cosa molt fotuda: que on diu “clase política española” s'inclouen sense cap mena de dubte els polítics de casa nostra. No he trobat ni un sol argument per pensar que hem estat capaços de fer de la política, o evitar que fessin de la política, una cosa diferent aquí que allà. I tal com proposa l'autor que cito, amb el que comparteixo plenament que la crisi econòmica és en realitat el símptoma d'una profunda i greu crisi política, hem d'atacar el problema per la seva arrel i això vol dir ni més ni menys que refundar els mecanismes de representació democràtica dels que ens hem dotat, començant pel sistema electoral. El fet que després de trenta anys encara no tinguem una llei electoral pròpia a Catalunya no fa més que reforçar l'argument de la unidad de España pel que fa a l'acció política i al funcionament dels partits polítics, que no critico com a tals, sinó en relació a la seva perversa instrumentalització per part del que encertadament es defineix en l'article com “elits extractives”.

Crec que si hi ha una manera de prestigiar la voluntat d'autogovern, aquesta és afrontant la necessitat d'avançar en la democràcia. I ara per ara, globalment, les úniques diferències que veig a l'hora d'afrontar la crisi, governant o des de l'oposició, és en l'idioma en el que s'expliquen les coses, quan s'expliquen. Com a ciutadans ens queda molt per aprendre, molt per pensar i molt per fer.

Per il·lustrar aquesta entrada he rememorat quelcom més que Kant. La imatge, que pot semblar referida a un estat de coses tant actual com el nostre, prové d'un article publicat al número 1 de la revista Geocrítica, el 1976. Potser així també veurem la utilitat de la Història.

Menjars de producció casolana i de proximitat

Habitualment utilitzo aquest blog per expressar-hi opinions personals, però avui m'he pres la llibertat de fer-ne ús per a presentar la proposta que des de l'Associació d'Amics del Castell de Gelida volem dur a terme el proper dissabte a la tarda i que coincidirà amb la inauguració de l'exposició “El món agrari a les terres de parla catalana” a l'espai de l'Escorxador.

Tot plegat ve a tomb de la proposta que vam encetar el febrer passat amb el cicle de visites a les vinyes de Gelida en col·laboració amb la masia de Can Pasqual, amb l'objectiu de posar en valor el paisatge i el món agrari més immediat i reivindicar la feina dels que encara es dediquen a l'agricultura. Tancarem el cicle amb la propera sortida el dia 15 a la tarda per conèixer la verema i els passos per a l'elaboració del vi.

L'exposició que es presenta dissabte comparteix aquest mateix objectiu, amb un plantejament que afronta tant els aspectes històrics com del futur d'aquest sector tant sovint menystingut.

És en aquest punt on va sorgir la idea relacionada amb els menjars de producció casolana i de proximitat. Estem parlant dels encara pagesos de Gelida, dels que fins hi tot comercialitzen vi o altres productes cultivats o criats a Gelida, però també d'aquells que tenen un hort, dels qui crien dues gallines i en recullen els ous, dels que han posat unes jardineres al balcó o han agafat un tros de l'eixida o del jardí i hi han plantat unes quantes tomaqueres, o mongeteres... o dels que encara no ho han fet però hi estant pensant. Dels que es fan el cava, etc. Potser no tant per raons econòmiques com pel gust de fer-ho... Per la satisfacció, un cop a la vida, de saber d'on ve el que menges...

Com veieu es tracta d'una proposta molt oberta. Pels que miren de guanyar-s'hi la vida o pels que s'hi entretenen. Però creiem que val la pena trobar-nos i saber què fem, qui ho fa, què podem compar i/o vendre i a qui, què podem compartir.

Per a participar-hi solament cal apuntar-se al Centre d'Interpretació del Castell (93 779 01 46) a partir de dimarts i fins dijous si és que voleu mostrar-hi alguna cosa feta vostra. Ens cal per poder organitzar mínimament la logística. Podeu portar productes, fotografies o el que us sembli que podem compartir per conèixer millor el que es cou a casa nostra.

Pel demés, els que encara no cultiven ni crien... poden venir a partir de les sis de la tarda a la plaça de l'Escorxador i veure de passar una bona estona, conèixer millor el nostre poble i, potser, descobrir un nou proveïdor o decidir-se a comprar-se l'aixada.

La presa del castell

Des de la posta en marxa del Centre d'Interpretació del Castell, cada any visiten el castell un nombre considerable de persones, moltes d'elles a través d'escoles o grups de lleure.

Després de Sant Joan cada any s'inicia un dels períodes en els que es pot parlar ben be de presa del castell. Dia darrera dia grups de nens i nenes s'enfilen des de Cantillepa fins al castell i materialment el prenen i tenen l'oportunitat de viure experiències sempre emocionants: des del compte protagonitzat per un personatge anomenat Gelidet, fins la descoberta de les tècniques constructives medievals amb les que es va bastir en diferents èpoques aquesta fortalesa que avui és un monument de referència pel nostre poble juntament amb el funicular (tot i que aquest ara es trobi “fora de joc”).

En volia parlar, del castell. A vegades tinc la sensació que el que hi passa des de fa anys pateix de “l'efecte nevera”. Algú pensarà que això té a veure amb la calor de l'estiu. No és així. Jo identifico amb aquesta expressió aquelles situacions que es donen quan una cosa funciona i pel simple fet de fer-ho, raonablement bé, sembla que passi sola. Com a casa, que sempre que obres la nevera hi ha menjar, però sovint s'oblida que sempre hi ha algú que té cura de controlar-la i assegurar el subministrament de les provisions.

Aquesta setmana, just després de Sant Joan, uns 500 nens i nenes han pres el castell i han gaudit d'algunes de les propostes que se'ls ofereixen. En els propers dies en vindran més. Però això és possible pel treball d'una entitat, l'Associació d'Amics del Castell, i de les persones que treballen al Centre d'Interpretació, ajudades per voluntaris de l'entitat. Així s'omple la nevera. L'ajuntament de Gelida aporta aproximadament el 50% dels recursos econòmics, mentre que l'AACG es fa càrrec de la resta mitjançant les aportacions dels socis, el cobrament d'un import moderat per les visites i les activitats que s'ofereixen al castell i en altres activitats que impulsa l'entitat amb el treball voluntari d'unes quantes persones. Amb tot plegat es dupliquen els recursos públics que es destinen al patrimoni històric i cultural del nostre poble i se sustenten dos llocs de treball permanents. Amb aquest esforç s'omple el castell de continguts lúdics i culturals. Amb aquest esforç s'aconsegueix bastir una oferta turística i cultural al nostre poble.

Tenia ganes d'explicar-ho, no solament pel fet que dissabte vinent celebrarem l'assemblea anual de socis, sinó pel fet que en aquests moments de retallades indiscriminades i irracionals, sovint s'oblida com funcionen de veritat les coses.

Quan sento dir a persones que s'han inflat les butxaques de diners gràcies a la gestió fraudulenta de molts bancs que “el que cal és retallar els salaris i reduir-los al llarg dels propers deu anys”, o a càrrecs polítics del país que som responsables de la situació “per haver viscut per damunt de les nostres possibilitats”, m'agradaria que algú fes justícia i fos capaç de condemnar-los a desenvolupar prestacions socials. Algun podria ser enviat a fer la seva prestació a l'AACG i potser descobriria com es fan les coses a la realitat. Amb quin esforç s'assoleixen objectius que volen beneficiar tota la comunitat i com, afortunadament, encara hi ha persones que el que els mou no és la maximització del benefici econòmic o l'afany de poder, sinó el compromís en el desenvolupament i la millora de la societat. Hi hauria feina per a molts “condemnats”. I de veritat que fan falta mans, a l'AACG i a tantes i tantes entitats que des del seu camp d'activitat (cultural, social, esportiu...) són, amb la seva aparent petita aportació, les úniques que ara per ara sembla que es preocupin pel benestar de les persones. O és que a la vida es tracta d'alguna altra cosa que la felicitat, encara que hi hagi entrebancs? Fa massa temps que ens enganyen i ho segueixen intentant.

La imatge

Escolto les declaracions d'alguns polítics, banquers i suposats representants de l'empresariat, tots ells molt preocupats per la imatge del país davant d'Europa pel fet que una part important de la població ha decidit exercir un dret, tant democràtic com el de votar, com és el de vaga. Però es veu que fer vaga fa lleig. I a Europa, que no se qui pot ser que pugui ser vista com una sola cosa, que ens observi amb una única mirada, no li agrada. No se si es refereixen a l'Europa mitològica, raptada per Zeus (no ho crec pas) o a la que alguns volen fer creure que és un cos amb vida pròpia independent de la dels ciutadans que l'habitem i que, mira quina casualitat, és partidària d'un temps ençà de les polítiques més conservadores i de les opinions d'uns corrents polítics determinats, banquers i suposats representants de l'empresariat.

A mi això de la imatge també em preocupa, però no tant la que puguem donar davant Europa, que insisteixo, no és res que no puguem i hàgim de definir els ciutadans que la formem i no una minoria autoproclamada. Em preocupa la que tinc d'una casta política que s'ha apropiat de la cosa pública, que dia per altra destapa una imatge de corrupció profunda, que es mou amb la més pura arrogància, que no s'ha aturat davant les possibles conseqüències d'atiar la mentida, fomentar baixes passions i l'enfrontament si això els beneficia en el seu objectiu de perpetuar-se en el poder. Em preocupa la d'uns individus que aprofitant la seva posició als bancs i abusant de la confiança dels clients s'han apropiat dels diners per utilitzar-los com a mer instrument d'enriquiment personal immediat a partir de l'empobriment general, després de pervertir els mecanismes de control econòmic i polític per adequar les lleis i assegurar-se la impunitat. Em preocupa la imatge d'uns suposats representants de l'empresariat que si a algun empresariat representen és al més retrògrada i ignorant. Un empresariat que, cal dir-ho, no ostenta un nivell de preparació que sigui gaire diferent del de la baixa qualificació professionals de molts treballadors d'aquest país. O és que el fracàs de moltes empreses no és el resultat en part també d'un empresariat ignorant, maldestre i que no té ni la formació ni cap sentit social de la funció empresarial? N'hi ha que les coses els han anat malament, N'hi ha que, afortunadament, saben o proven com fresar nous camins en el desenvolupament de les empreses i les relacions laborals. Però malauradament els suposats representants de l'empresariat són molt lluny d'això.

Si tot plegat no estigués sota el control dominant d'aquest conjunt d'individus, segurament podríem afrontar com evitar l'empobriment de la població, econòmic, social i cultural, i treballar en la construcció d'una societat més justa, més culte, també més exigent i compromesa. Però els resultaria massa perillós. Millor privatitzar; desprestigiar els serveis públics; apropiar-se dels mitjans públics de comunicació per instrumentalitzar-los; tornar a reformar el model educatiu per enèsima vegada; articular la representació política, i d'això que ara en dieu agents socials, com una mera litúrgia que es pugui mostrar als noticiaris i als diaris... I sembrar el dubte constant, la por i el sentit de culpabilitat.

Quan s'ha fet tot això ja no hi ha problema en dir coses com el ministre Montoro, tot i que no és l'únic, que si algú porta feina, aquí es canvien les lleis i el que faci falta. Ja hem arribat al nivell de dir-nos que no ens queixem que sort tenim de poder menjar. Això de l'Eurovegas és un autèntic filó per descobrir les idees que realment poblen alguns cervells. I quedi clar, aquestes coses que passen no són el resultat de cap conspiració d'uns quants perversos que volen dominar el món: és el resultat d'una ideologia, que amb poca fortuna s'ha donat en anomenar neoliberal, però que ja ens entenem. És la que s'autoaplica amnisties fiscals. Es veu que això no és violència. Només ho és la bretolada d'uns quants (greu però molts menys dels que lluitem pacíficament per un món millor per als més possibles). Per acabar-ho d'adobar ara la qüestió és no afrontar la incompetència policial, sinó aprofitar l'ocasió per implantar polítiques més restrictives de les llibertats personals i, per si no n'hi ha prou, implantar una “web col·laborativa” per al foment de la delació.

És ben cert que l'educació en pensament democràtic està en nivells més baixos que els de l'anglès i les matemàtiques. Llàstima que això no s'avalua. Em pregunto si, com diu la notícia, les opinions d'aquest blog seran objecte de seguiment atès que “es perseguiran aquells que generessin violència, la promoguessin o se'n mostressin còmplices a través de webs, blocs, piulets, etc.”

Posats a buscar imatges de referència, ara que diuen que amb la vaga ens assemblem més a Grècia que a Alemanya, jo optaria per assemblar-nos, només una mica, a Islàndia. Potser ja en tindríem prou.

Jo ja fa temps que vaig a Rasquera

El que són les coses. Fa molt de temps que anualment em desplaço a Rasquera per comprar oli, pastissets i carquinyolis. L'oli, no ho se, però els altres dos per mi són els millors del món.

I qui ho havia de dir. Coincidint amb la proposta que jo feia l'altre dia en relació a l'Eurovegas de substituir la iniciativa per la plantació de coca al delta del Llobregat, l'ajuntament de Rasquera, valent, s'ha decidit a impulsar-ne una en aquesta línia proposant el cultiu de marihuana al terme municipal. Diuen que reportarà 1,3 milions d'euros en dos anys i crearà 40 llocs de treball.

Però es clar, han saltat les alarmes. Això no pot ser. Igual ens viciem i acabem perdent la noció de la realitat de tant fumar-ne, de marihuana.

Jo, que segueixo prenent cada dia més consciència de les meves limitacions intel·lectuals, necessito que algú m'expliqui les diferències. Fumar marihuana pot ser un vici o una necessitat terapèutica. Els diners poden ser una eina fonamental per a l'economia moderna, o un vici. Tot depèn de l'ús que se'n faci, no? Si el nostre conseller d'Interior ja ha advertit que s'ha d'anar en compte i que si no respon a un ús terapèutic o d'autoconsum portarà el cultiu de marihuana a Rasquera als tribunal, no entenc per quina raó no ha expressat reserves similars pel que fa a l'ús patològic dels diners. Ho jugar-se els quartos amb una màquina no ho és? De totes maneres, no es tractava de crear llocs de treball i millorar l'economia? Si la proposta respon a l'objectiu, quina és l'objecció?

No entro en el debat sobre el consum de marihuana. Tot i que no em tanco a provar una nova combinació amb oli, pastissets o carquinyolis. Potser al final serà l'única manera de veure-hi clar i una alternativa pels que no ens agrada fumar.

Jugar-se els quartos a Catalunya

A mi això de l'Eurovegas (que no se per quina raó ho volen posar a Viladecans i no a Begues, que seria una solució més nostrada) em sembla una cosa altament exemplificant. Pedagògica diria.

Es tracta d'assumir d'un cop la realitat i posar-se a jugar. Et pots jugar la feina, et pots jugar la prestació de l'atur (si tens encara alguna de les dues coses), o et pots jugar altres coses en les que prefereixo no entrar en detalls. Tant se val. La realitat és aquesta. El que sigui de la nostra vida és a la mà de l'atzar. Què menys que agrair al nostre govern aquesta oportunitat de realisme on poder-s'ho jugar tot, i tot fumant en un espai tancat. Quin gran pas en favor de la llibertat. Quina gran solució de futur. No cal invertir en escoles, en universitats, en hospitals... A partir d'ara tot és una rifa. Si toca, toca i sinó, mala sort. Ja van oferir abans aquesta oportunitat els bancs. Per fi ara arriben els professionals.

És cert que la situació econòmica i els nivells d'atur són els que són. Però posats a buscar solucions, també en podríem desenvolupar d'autòctones. No se que donaria de si el cultiu de coca al delta del Llobregat; la potenciació de la prostitució silvestre a tocar de les carreteres (el clima mediterrani és favorable), etc. Són activitats que d'acord amb els indicadors econòmics, no s'han vist especialment afectades per la crisi, mouen gran quantitat de diners i generen molts llocs de treball, si és només d'això del que es tracta.

Jo tinc una visió molt curta de les coses i sempre necessito exemples casolans per entendre-les. I m'ha vingut al cap quan a Gelida, en un altre moment de crisi, va desembarcar Aldeasa, que finalment va acabar a mans d'un altre grup, però que ens ha plantat a Gelida un magnífic complex que havia de donar 400 llocs de treball al poble. Obvio comentaris sobre el nombre de llocs de treball, la seva qualitat i les condicions laborals. Cert que hi ha uns ingressos a la caixa municipal que deriven d'aquí, però no se si els mateixos ingressos no podien haver vingut per una altra via. Això sí, en aquest cas al menys no parlem d'una inversió generadora de bombolles econòmiques.

Mentre ens parlen de la necessitat de ser emprenedors, es fa la garagara a venedors de fum i es deixa de banda el que ja funciona i te o pot tenir perspectives des d'una visió a mig termini que no sigui un cop més pa per avui i fam per demà. El que passa és que quan una economia està basada en una bona part en activitats de petita i mitjana empresa, la redistribució dels beneficis segurament és més efectiva, però en canvi, les possibilitats de fer negocis que untin els dits d'uns pocs són escasses, tret que es recorri a estratègies clarament mafioses. No vull dir amb això que no hi hagi d'haver grans empreses ja que en alguns sectors no hi ha possibilitat de competir sinó es compta amb una dimensió adequada, però també hi ha possibilitats d'unió i col·laboració entre empreses, que s'exploten molt poc i s'afavoreixen menys.

Però és clar, un oferta com la que tenim ara damunt la taula, amb la possibilitat de vendre una reducció de les estadístiques d'aturats i de presentar una victòria davant de Madrid, no es pot deixar passar així com així. Al cap i a la fi, del que es tracta és d'assegurar-se la victòria a les properes eleccions.

En fi, bona sort, a Madrid.

Fraga, ese hombre

No deu ser casualitat que la pel·lícula que l'any 1964 duia el títol de Franco, ese hombre, fos el resultat d'un guió elaborat per una comissió interministerial presidida per Manuel Fraga. Jo, quan els governs es dedicaven a adoctrinar (ara no), vaig ser portat al cinema en horari escolar a veure tant magnífica producció cinematogràfica. La meva infantesa en aquell moment no era capaç de copsar no ja el significat de la pel·lícula, sinó la mà que hi havia al darrera i el projecte que prefigurava. En aquell moment era encara mancat de concreció, però estic segur que aquella ment lúcida que era Fraga (les coses com són) tenia ja les línies mestres del guió de la segona pel·lícula: Fraga, ese hombre.

Tot feia preveure que Fraga sobreviuria Franco i, per tant, el guió es podia anar concretant. De fet ha passat una mica com a les pel·lícules. Hi ha el guió, hi ha el procés de filmació i, al final, el muntatge. L'obra que es presenta és el resultat de les tres coses i poques vegades és el guió tal i com era al principi, en forma estricta.

La vida, o la mort (segons com es miri), és dura i sovint no deixa gaudir dels èxits assolits. És el que li ha passat ha Fraga que just ha mort en el moment que el seu projecte assolia la plenitud. Bé, això també els passa a les atzavares, que es moren així que fan la flor, i triguen anys a fer-la. És una planta que potser és una bona metàfora del personatge: fort, amb punxes, amb capacitat d'aclimatació, persistent i d'una única floració però intensa, amb mort un cop assegurada la reproducció. I en aquestes estem.

Finalment ens situem en una data clau de referència: a l'entorn de 1985. Just on el nou ministre de Justícia situa, per exemple, el punt d'arrencada de la reformulació de llei de l'avortament. També als inicis de la normalització lingüística a casa nostra. De les idees de referència de com desenvolupar l'economia. De la consideració dels treballadors i les condicions laborals. Dels drets en general. En definitiva, retornar a un punt després del qual no hauria d'haver passat tot el que ha passat. I això gràcies a una flor, que la sobrevola una gavina, però que de fet surt d'aquella atzavara que ha mantingut totes les essències de la España una, grande y libre.

Ni una sola reflexió, que no ja disculpa, sobre un dels moments més negres de la nostra història recent. Gràcies a l'obra de Manual Fraga avui és possible que un sindicat feixista defensi als tribunals l'honorabilitat d'assassins; que l'alçament militar contra un govern democràticament elegit es consideri una solució inevitable; que una política de repressió i pura venjança es presentin com si fos l'acció necessària per posar ordre al caos... Per que la transició ha resultat ser no gaire més que una espera de millors temps, preservant les essències, per a recuperar-les en el moment més oportú.

El franquisme és viu, solament amb un petit canvi de lletres, per anomenar-se fraguisme. Òbviament no dubto que entre els simpatitzants i afiliats del partit que ell va fundar hi ha persones honestes i de conviccions democràtiques igual que n'hi ha que no ho són en altres organitzacions que, no obstant, se'n diuen de democràtiques. Però com que en comptes de discutir de política es discuteix de fe, les coses ràpidament deriven cap a la defensa cadascú dels seus. Tant se val quant d'impresentables siguin. Només cal veure el cas Camps que contrasta, per exemple, amb el del ministre britànic d'Energia, obligat a dimitir per ocultar una infracció de trànsit.

En un altre ordre de coses també val la pena consultar el Diccionario Biogràfico Español i la defensa que en fa de la seva redacció la Real Academia de la Història al qualificar Franco de autoritario pero no totalitario, entre altres perles que s'hi poden trobar. Això sí, finançades amb 6,4 milions d'euros públics (recordeu les xifres que comentava en una post anterior al parlar de la Marató de TV3?).

També l'efecte de l'educació al llarg d'aquests anys ha adobat bé el terreny de la ignorància i la destrucció de la consciència democràtica i de la cosa pública. No se per quina raó s'entesten a repetir que el sistema educatiu és un fracàs.

I no cal dir el que hi han contribuït altres partits, alguns d'ells tant essencialistes i enyorats del Imperio malgrat la seva marca esquerrana. Ja es veu la talla. Els debats no se centren en les idees, sinó en qui lidera el tinglado. Ho tenim fotut.

I així quan es mor Fraga parla un dels anomenats pares de la Constitució, i diu que era un gran home i un gran company, que va fer molt per la democràcia. Jo em preguntaria més aviat, què no va fer i què no va deixar fer, que ha permès assegurar el protagonisme creixent del solatge més reaccionari, autoritari i totalitari davant de la indiferència o convençuts que aquest és el camí que ens ha de permetre construir una societat més justa i cohesionada. O potser això ja no ens preocupa i parlem solament de que hay de lo mio?