Jo ja fa temps que vaig a Rasquera

El que són les coses. Fa molt de temps que anualment em desplaço a Rasquera per comprar oli, pastissets i carquinyolis. L'oli, no ho se, però els altres dos per mi són els millors del món.

I qui ho havia de dir. Coincidint amb la proposta que jo feia l'altre dia en relació a l'Eurovegas de substituir la iniciativa per la plantació de coca al delta del Llobregat, l'ajuntament de Rasquera, valent, s'ha decidit a impulsar-ne una en aquesta línia proposant el cultiu de marihuana al terme municipal. Diuen que reportarà 1,3 milions d'euros en dos anys i crearà 40 llocs de treball.

Però es clar, han saltat les alarmes. Això no pot ser. Igual ens viciem i acabem perdent la noció de la realitat de tant fumar-ne, de marihuana.

Jo, que segueixo prenent cada dia més consciència de les meves limitacions intel·lectuals, necessito que algú m'expliqui les diferències. Fumar marihuana pot ser un vici o una necessitat terapèutica. Els diners poden ser una eina fonamental per a l'economia moderna, o un vici. Tot depèn de l'ús que se'n faci, no? Si el nostre conseller d'Interior ja ha advertit que s'ha d'anar en compte i que si no respon a un ús terapèutic o d'autoconsum portarà el cultiu de marihuana a Rasquera als tribunal, no entenc per quina raó no ha expressat reserves similars pel que fa a l'ús patològic dels diners. Ho jugar-se els quartos amb una màquina no ho és? De totes maneres, no es tractava de crear llocs de treball i millorar l'economia? Si la proposta respon a l'objectiu, quina és l'objecció?

No entro en el debat sobre el consum de marihuana. Tot i que no em tanco a provar una nova combinació amb oli, pastissets o carquinyolis. Potser al final serà l'única manera de veure-hi clar i una alternativa pels que no ens agrada fumar.

Jugar-se els quartos a Catalunya

A mi això de l'Eurovegas (que no se per quina raó ho volen posar a Viladecans i no a Begues, que seria una solució més nostrada) em sembla una cosa altament exemplificant. Pedagògica diria.

Es tracta d'assumir d'un cop la realitat i posar-se a jugar. Et pots jugar la feina, et pots jugar la prestació de l'atur (si tens encara alguna de les dues coses), o et pots jugar altres coses en les que prefereixo no entrar en detalls. Tant se val. La realitat és aquesta. El que sigui de la nostra vida és a la mà de l'atzar. Què menys que agrair al nostre govern aquesta oportunitat de realisme on poder-s'ho jugar tot, i tot fumant en un espai tancat. Quin gran pas en favor de la llibertat. Quina gran solució de futur. No cal invertir en escoles, en universitats, en hospitals... A partir d'ara tot és una rifa. Si toca, toca i sinó, mala sort. Ja van oferir abans aquesta oportunitat els bancs. Per fi ara arriben els professionals.

És cert que la situació econòmica i els nivells d'atur són els que són. Però posats a buscar solucions, també en podríem desenvolupar d'autòctones. No se que donaria de si el cultiu de coca al delta del Llobregat; la potenciació de la prostitució silvestre a tocar de les carreteres (el clima mediterrani és favorable), etc. Són activitats que d'acord amb els indicadors econòmics, no s'han vist especialment afectades per la crisi, mouen gran quantitat de diners i generen molts llocs de treball, si és només d'això del que es tracta.

Jo tinc una visió molt curta de les coses i sempre necessito exemples casolans per entendre-les. I m'ha vingut al cap quan a Gelida, en un altre moment de crisi, va desembarcar Aldeasa, que finalment va acabar a mans d'un altre grup, però que ens ha plantat a Gelida un magnífic complex que havia de donar 400 llocs de treball al poble. Obvio comentaris sobre el nombre de llocs de treball, la seva qualitat i les condicions laborals. Cert que hi ha uns ingressos a la caixa municipal que deriven d'aquí, però no se si els mateixos ingressos no podien haver vingut per una altra via. Això sí, en aquest cas al menys no parlem d'una inversió generadora de bombolles econòmiques.

Mentre ens parlen de la necessitat de ser emprenedors, es fa la garagara a venedors de fum i es deixa de banda el que ja funciona i te o pot tenir perspectives des d'una visió a mig termini que no sigui un cop més pa per avui i fam per demà. El que passa és que quan una economia està basada en una bona part en activitats de petita i mitjana empresa, la redistribució dels beneficis segurament és més efectiva, però en canvi, les possibilitats de fer negocis que untin els dits d'uns pocs són escasses, tret que es recorri a estratègies clarament mafioses. No vull dir amb això que no hi hagi d'haver grans empreses ja que en alguns sectors no hi ha possibilitat de competir sinó es compta amb una dimensió adequada, però també hi ha possibilitats d'unió i col·laboració entre empreses, que s'exploten molt poc i s'afavoreixen menys.

Però és clar, un oferta com la que tenim ara damunt la taula, amb la possibilitat de vendre una reducció de les estadístiques d'aturats i de presentar una victòria davant de Madrid, no es pot deixar passar així com així. Al cap i a la fi, del que es tracta és d'assegurar-se la victòria a les properes eleccions.

En fi, bona sort, a Madrid.

Fraga, ese hombre

No deu ser casualitat que la pel·lícula que l'any 1964 duia el títol de Franco, ese hombre, fos el resultat d'un guió elaborat per una comissió interministerial presidida per Manuel Fraga. Jo, quan els governs es dedicaven a adoctrinar (ara no), vaig ser portat al cinema en horari escolar a veure tant magnífica producció cinematogràfica. La meva infantesa en aquell moment no era capaç de copsar no ja el significat de la pel·lícula, sinó la mà que hi havia al darrera i el projecte que prefigurava. En aquell moment era encara mancat de concreció, però estic segur que aquella ment lúcida que era Fraga (les coses com són) tenia ja les línies mestres del guió de la segona pel·lícula: Fraga, ese hombre.

Tot feia preveure que Fraga sobreviuria Franco i, per tant, el guió es podia anar concretant. De fet ha passat una mica com a les pel·lícules. Hi ha el guió, hi ha el procés de filmació i, al final, el muntatge. L'obra que es presenta és el resultat de les tres coses i poques vegades és el guió tal i com era al principi, en forma estricta.

La vida, o la mort (segons com es miri), és dura i sovint no deixa gaudir dels èxits assolits. És el que li ha passat ha Fraga que just ha mort en el moment que el seu projecte assolia la plenitud. Bé, això també els passa a les atzavares, que es moren així que fan la flor, i triguen anys a fer-la. És una planta que potser és una bona metàfora del personatge: fort, amb punxes, amb capacitat d'aclimatació, persistent i d'una única floració però intensa, amb mort un cop assegurada la reproducció. I en aquestes estem.

Finalment ens situem en una data clau de referència: a l'entorn de 1985. Just on el nou ministre de Justícia situa, per exemple, el punt d'arrencada de la reformulació de llei de l'avortament. També als inicis de la normalització lingüística a casa nostra. De les idees de referència de com desenvolupar l'economia. De la consideració dels treballadors i les condicions laborals. Dels drets en general. En definitiva, retornar a un punt després del qual no hauria d'haver passat tot el que ha passat. I això gràcies a una flor, que la sobrevola una gavina, però que de fet surt d'aquella atzavara que ha mantingut totes les essències de la España una, grande y libre.

Ni una sola reflexió, que no ja disculpa, sobre un dels moments més negres de la nostra història recent. Gràcies a l'obra de Manual Fraga avui és possible que un sindicat feixista defensi als tribunals l'honorabilitat d'assassins; que l'alçament militar contra un govern democràticament elegit es consideri una solució inevitable; que una política de repressió i pura venjança es presentin com si fos l'acció necessària per posar ordre al caos... Per que la transició ha resultat ser no gaire més que una espera de millors temps, preservant les essències, per a recuperar-les en el moment més oportú.

El franquisme és viu, solament amb un petit canvi de lletres, per anomenar-se fraguisme. Òbviament no dubto que entre els simpatitzants i afiliats del partit que ell va fundar hi ha persones honestes i de conviccions democràtiques igual que n'hi ha que no ho són en altres organitzacions que, no obstant, se'n diuen de democràtiques. Però com que en comptes de discutir de política es discuteix de fe, les coses ràpidament deriven cap a la defensa cadascú dels seus. Tant se val quant d'impresentables siguin. Només cal veure el cas Camps que contrasta, per exemple, amb el del ministre britànic d'Energia, obligat a dimitir per ocultar una infracció de trànsit.

En un altre ordre de coses també val la pena consultar el Diccionario Biogràfico Español i la defensa que en fa de la seva redacció la Real Academia de la Història al qualificar Franco de autoritario pero no totalitario, entre altres perles que s'hi poden trobar. Això sí, finançades amb 6,4 milions d'euros públics (recordeu les xifres que comentava en una post anterior al parlar de la Marató de TV3?).

També l'efecte de l'educació al llarg d'aquests anys ha adobat bé el terreny de la ignorància i la destrucció de la consciència democràtica i de la cosa pública. No se per quina raó s'entesten a repetir que el sistema educatiu és un fracàs.

I no cal dir el que hi han contribuït altres partits, alguns d'ells tant essencialistes i enyorats del Imperio malgrat la seva marca esquerrana. Ja es veu la talla. Els debats no se centren en les idees, sinó en qui lidera el tinglado. Ho tenim fotut.

I així quan es mor Fraga parla un dels anomenats pares de la Constitució, i diu que era un gran home i un gran company, que va fer molt per la democràcia. Jo em preguntaria més aviat, què no va fer i què no va deixar fer, que ha permès assegurar el protagonisme creixent del solatge més reaccionari, autoritari i totalitari davant de la indiferència o convençuts que aquest és el camí que ens ha de permetre construir una societat més justa i cohesionada. O potser això ja no ens preocupa i parlem solament de que hay de lo mio?

Fent números

Ara que s'acaba l'any sempre hi ha motius per fer números. I amb els temps que corren no cal ni dir-ho. És temps de rifes, balanços, liquidacions i pressupostos. Fins fa un temps fer pressupost era un moment per parlar d'allò que en diem visió estratègica i plantejar els camins que es volien seguir i els llocs on anar. Marcar-se fites ja fossin personals, d'un projecte empresarial, etc. Ara sembla que això ja no faci falta. L'únic que preocupa és què retallarem l'any vinent.

Crec, francament, que estem en una dinàmica sense sentit ja que, si bé és cert que de ben segur acabarem reduint les despeses, no se pas quin preu pagarem. Em temo que serà superior al dels interessos que ens reclama el mercat que, pel que vaig esbrinant, deu ser quelcom similar al drac liquidat per Sant Jordi. En aquell cas devorador insaciable de donzelles i en aquest, devorador insaciable de tot. Potser el govern l'haurem de confiar a Sant Jordi. No se si no serà per experiència històrica d'alguna civilització perduda que el mite d'aquest sant, per altra banda inexistent, és tant universal.

Posats a fer números, seguim encallats en el mateix punt: no sabem en què es gasten els diners públics. Si, és cert que per un costat sembla que hi ha gent que s'entossudeix a posar-se malalta, o a fer col·leccions de caixes de medicaments, a jubilar-se després de cotitzar... Altres demanen un transport públic de qualitat que, m'imagino, vol dir sobre tot que n'hi hagi i vagi a l'hora i no sigui més car que anar sol en cotxe. També tenim els funcionaris, que es veu que deixant-los de pagar ens estalvien una fortuna. Pel que he sentit a dir deuen ser persones que tenen dret a nòmina des de fa anys i no fan res. M'ha desconcertat ja que jo creia que el mestre de l'escola, el metge, el policia, el bomber, qui m'atén en una administració pública... ho eren. Em penso que les línies generals, el que ens han explicat fins ara respecte de per on marxen el diners, ve a ser això.

Posats a fer números i aprofitant l'avinentesa que ens ofereix la sobtada transparència bancària, he pensat que seria interessant sumar els sous dels dotze banquers que s'han prestat a tant digne causa. De fet són catorze però dos, els de Caja España i olé, no han permès la publicació de la seva retribució. En total els dotze apòstols de la causa bancària reben 12.510.000 € l'any. Entre les set entitats financeres han rebut del FROB la modesta quantitat d'11.601.000.000 €.

Vistes aquestes xifres he pensat que era interessant, per exemple, comparar-les amb la recaptació de la darrera Marató de TV3, tot i que encara està pendent de tancar a finals de març: 7.575.948 €. El total recaptat el 2010 va ser de 7.762.886 € i va servir per a finançar 30 projectes, en aquell cas sobre les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És evident que els integrants dels equips que porten endavant aquests projectes, per altra banda d'un benefici social bastant diferent al de l'activitat dels apòstols bancaris, no deuen cobrar el mateix salari que els banquers, i això que alguns deuen ser funcionaris, ja que si no la cosa ja es veu que no donaria gaire de sí.

 Arribat aquí he deixat de fer números ja que m'ha assaltat una pregunta que no podré formular mai al Gobierno de España: quan parlen de “recargo de solidaridad” en relació a l'increment de l'IRPF, exactament a què es refereixen? També tinc altres preguntes pel Govern de Catalunya, però ja les deixo córrer. De fet ja fa massa que he entès de què va la cosa. El que no entenc és com s'ha estès tant la ceguesa.

Per tant, com que avui és final d'any i s'han de formular desitjos pel 2012, el meu és que Santa Llúcia, santa per altra banda tant nostrada a Gelida, ens ajudi a recuperar la vista. Si a més Sant Jordi ens dóna un cop de mà, serà benvingut.

Bon any, bona vista.

Una mica més de Mas

Després de l'entrevista de Mònica Terribas al President de la Generalitat el dijous passat no puc menys que refermar el que havia escrit en el meu post anterior. Efectivament, i com també vaig posar de relleu durant la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya, el dèficit conceptual democràtic que evidencia Artur Mas és més que preocupant.

Així, no solament s'apropia de manera vergonyosa de Catalunya com a país (que només pot ser concebut segons el pensament Convergent, amb no se quins matisos d'Unió), sinó que davant la situació crítica en la que es troba el país solament hi ha una solució possible que, com no, és la seva. Seguint amb aquest plantejament és clar, doncs, que qualsevol discrepància o vot contrari al Parlament solament pot ser interpretat com a pura tàctica partidista i irresponsable. En cap cas entra en el seu pensament democràtic que un vot contrari sigui possible pel fet de considerar que el model precisament pot ser un altre.

Malgrat això, algunes persones gens sospitoses de ser donats als aldarulls, al tactisme partidista i la irresponsabilitat, com ara l'economista Paul Krugman, proposen altres camins força diferents per mirar de sortir de la situació en la que ens trobem.

No se si les seves propostes donarien el resultat esperat, però està clar que les solucions aplicades fins ara i les que es preveuen a curt termini, no faran més que agreujar la situació. I lamentablement no ho dic jo sinó persones amb qualificació suficient en matèria econòmica però també en estudis socials. No com els suposats experts econòmics, que han demostrat ser-ho en el disseny d'estafes piramidals a nivell mundial i ara, a més, són presentats com els tècnics que ocupant llocs polítics ens han de treure les castanyes del foc. Tot beneït per dos personatges sinistres que es mouen entre la grandeur i una suposada fermesa que no donen prou de si per a dissimular la més absoluta mediocritat, mai potser tant ben expressada amb aquesta idea de dues persones diferents i una sola mediocritat: Merkosy.

Això és Mas(s.a.)

Fa pocs dies vaig tenir ocasió d'escoltar en un acte cultural el discurs de diversos càrrecs polítics que, atès el perfil de la celebració, van tenir a bé parlar-nos del paper de l'associacionisme cultural en la construcció nacional de Catalunya. Això sí, tot advertint-nos que estem en una situació de greu crisi, de la que “segur que ens en sortirem com en altres ocasions”. Recordatori necessari, el de la crisi, no fos cas que després d'untar-nos de paraula ens engresquéssim pensant que algun d'ells destinaria alguna part de les seves dietes a nodrir les arques exhaustes de les entitats culturals del país, després d'haver-se passat un munt d'anys impulsant des de l'administració pública polítiques d'apropiació del que era l'espai natural de l'associacionisme, per allò del protagonisme que ja vam comentar un altre dia.

Jo no tinc massa clar quin és el paper de les entitats culturals en la construcció nacional de Catalunya. Tinc més clar el paper que juguen en la construcció d'una societat culta, crítica, justa, cohesionada i compromesa. El que sí veig més clar, en canvi, és qui juga cada dia un paper més rellevant en la destrucció nacional de Catalunya.

Ja portem un munt de temps que només sentim a parlar i repetir dos conceptes: crisi i retallades. Davant això es va apel·lar primer a la il·lusió i ara, de les darreres eleccions ençà, a la valentia. Sembla que cal prendre decisions valentes. Què vol dir això? Res i tot.

Ho hem vist fins ara. Cap de les decisions preses pels governs ha servit per a res en relació a les qüestions que afecten més directament a la majoria dels mortals que rondem per aquest territori cada dia més fragmentat que anomenem Europa. Però no ens enganyem, sí que serveixen per a una minoria molt minoritària de mortals que ronden sense cap mena de limitació arreu del món.

No tinc massa clara la utilitat del govern, de Catalunya, d'Espanya i potser també de qualsevol altre país, en aquests moments. Però si una cosa bona té el de casa nostra és la seva capacitat il·lustrativa. El nostre president, sense tallar-se ni un pel, l'altre dia va afirmar "que el govern no tenia cap alternativa al seu abast per evitar les retallades pressupostàries”; ho va complementar dient “que el compliment de les directrius de la UE obligava a acatar unes normes que Catalunya no fixa i que el debat entre els partidaris de reduir el dèficit i els d'aplicar polítiques d'estímul econòmic no competia al govern català” i ho va rematar amb la frase: “formar part del club europeu obliga a ajustar el pressupost deixant a banda ideologies i doctrines”. Més clar, aigua embotellada del Pirineu.

Vist això un es pregunta immediatament sinó serà el més adient fer un ERO i enviar-los cap a casa ja que, i no ho dic jo sinó el mateix president, s'han quedat sense funció a complir. És a dir, sense feina. Ja hi ha una multinacional que presta aquests serveis prèvia externalització. El problema és que no sabem qui ha signat el contracte. O si?

És curiós com als pobres mortals, cada dia més esmorteïts, ningú ens explica els projectes d'un partit en els programes electorals; ni els governs no defineixen les propostes del que hauríem d'estar construint (no se si amb il·lusió, valentia o ambdues alhora)... Però sense cap mena de pudor, mostren com han interioritzat i convertit en dogma de fe els postulats que englobem amb aquest nom, tant mal trobat, de neoliberalisme, però amb el que ja ens entenem.

Si faltava alguna cosa per acabar-ho d'entendre, ho ha rematat el conseller Boi (quin nom tant ben trobat en aquest cas), desvetllant no una agenda oculta, sinó el que considera natural: que els serveis públics siguin simplement subsidiaris. Per a tot el demés ja hi ha la iniciativa privada, tant donada a reequilibar-ho tot gràcies al mercat.

Així la valentia porta a reduir els sous de funcionaris; dels que encara tenen feina; a establir fórmules de contractació laboral més precàries; a treure la Seguretat Social als que esgotin la prestació d'atur; a desmuntar els serveis públics (tanquem el Funi, les església de la Vall de Boí, els hospitals, les escoles i el que calgui). Cal ser valent per estalviar així i fer-ho deixant el país en runes i preservant el càrrec, el sou i les dietes. Algú ens explicarà algun dia no els diners que ens falten, sinó en què es gasten els que tenim?

Cal ser ruc per a no demanar responsabilitats. Ho ho farem quan ens trobem als contenidors, a veure què tenim per dinar?

Els tres, quatre, cinc... desitjos?

Han arribat les eleccions i el clima està fred, gèlid fins i tot, malgrat trobar-nos davant d'una de les situacions més crítiques que segurament hem viscut en dècades. La qüestió no és fàcil, però els missatges que hem rebut han estat majoritàriament simplificadors, quan no directament simplistes: vota'm que jo ho solucionaré, encara que has de tenir en compte que les coses estan complicades i no puc assegurar res del tot. Què ens proposen? No ho acabem de saber, ni tampoc ho han acabat de dir. Ens demanen solament un vot de confiança i això té massa a veure amb la fe i molt poc amb la política que, per altra banda, entre uns i altres, encara que uns més i altres menys, tots han contribuït a degradar.

Dies enrera parlàvem de gestió i en Gil Coma, amb bon criteri, hi va afegir l'observació sobre la necessitat que aquesta fos responsable. És cert. En part d'això es tracta, però no és pas només això. Però una de les primeres causes de la degradació de la cosa política hi té relació. No per una gestió responsable o irresponsable, sinó per confondre política amb gestió.

Uns quants, que ja ens hem anat fent grandets, vam viure més o menys el 50% del que va durar el franquisme i vam tenir temps de conèixer el que era un règim totalitari i una administració pública de caràcter clarament burocràtic i orientada al control de les persones. No goso dir ciutadans ja que aquest concepte no entrava en l'esquema del règim.

L'arribada de la democràcia va comportar l'eclosió de la ciutadania, en el sentit d'obrir el camí a una participació i una responsabilitat en les coses públiques articulada a través d'un teixit divers en el que s'entrecreuaven els partits, just sortits de la clandestinitat, associacions, entitats, agrupacions, moviments i més. Amb el temps les coses es van anar posant a lloc i cadascun d'aquests àmbits es va anar situant en un espai propi i normalitzat, que ja no feia necessari que un club de futbol, una entitat cultural o l'associació de puntaires reclamessin tots alhora drets democràtics. Ho simplifico, certament, per no allargar-me. El procés el podem tractar amb més matisos un altre dia.

El que més m'interessa és el que ve després i, en especial, la fase actual. Aquesta es caracteritza per la desaparició de la política. No són les úniques, però hi ha tres raons que crec que són de molt de pes en aquesta desaparició. La primera és que la percepció negativa del concepte de burocràcia, entesa per tant com un entrebanc i un instrument de control de les persones, s'havia d'eradicar sense més; la segona, que per la seva ineficiència manifesta, el que calia era substituir-la per una gestió equiparable a la de l'empresa privada; la tercera, en part derivada de les anteriors, que la funció de l'administració era fonamentalment la de proporcionar serveis a uns ciutadans que ja havien perdut aquesta consideració en benefici de la de ser clients o usuaris.

La cosa ha vingut bé per a consolidar una nova manera de fer en la que, a poc a poc, se separa el ciutadà de la seva corresponsabilitat en la gestió de la cosa pública. Les vaques eren grasses i les possibilitats de prestar serveis i incrementar la demanda semblaven infinites. Més i millors serveis equivalen a més satisfacció dels clients/usuaris que, en aquest cas, en comptes de repetir comprant a la mateixa botiga o comprant la mateixa marca, expressen la seva satisfacció repetint o redirigint el seu vot periòdicament.

És aquesta manera de veure les coses la que ha dut a tots els polítics en el poder, tret d'alguna excepció (que sempre n'hi ha), a una carrera competitiva amb tot el seu entorn, a l'escala que fos, per “oferir serveis” de tota mena, inclosos els festius, des de les institucions on governaven. Pràcticament no hi ha hagut diferència entre els d'un color i un altre.

Naturalment que per recollir uns rendiments adequats cal, en conseqüència, assegurar una clara visualització del protagonisme, que ha esdevingut l'equivalent a la marca.

El resultat ha estat l'afebliment, quan no la destrucció, d'una societat civil que confegia un teixit indispensable per a la construcció de la cohesió social; per a l'aprenentatge per a participar en la construcció de projectes comuns; per a l'aprenentatge per a compartir el protagonisme. Per què la funció social del club de futbol, de l'entitat cultural, de l'associació de puntaires... va més enllà de la pilota, la cultura o els boixets. El problema, però, és que si la societat civil manté un grau elevat d'autonomia, actua com un element que dilueix, o obliga a compartir el protagonisme.

Les conseqüències ja les veiem. Ara ens comencen a parlar que el que fa falta no són polítics, sinó tècnics. Aquests sí que són bons gestors, ens diuen. Però el problema be quan intentem aplicar el principi bàsic per avaluar l'eficàcia i l'eficiència d'una gestió: a quins objectius respon? I és clar, la resposta no és tècnica, sinó política. Per que dir que afluixarem la pressió dels mercats, que crearem llocs de treball, etc., és una necessitat, però no en sí mateixa, sinó com a part d'un procés per portar la societat cap algun lloc. I decidir quin és aquest lloc és una decisió política, no tècnica. La definició dels objectius, que es pot recolzar en totes les tècniques que es vulgui, és una decisió estratègica i s'ha d'acordar de manera democràtica.

I ara es fa socialment difícil avaluar la situació i definir el camí. Com a societat hem perdut en capacitat d'anàlisi de la nostra realitat i de treball compartit per articular les respostes a les necessitats col·lectives. Ens les hem deixat segrestar enlluernats per l'oferta de serveis. Alhora, els que han confós la política amb el subministrament de serveis, també s'han quedat desarmats, sense recursos per pensar noves realitats a bastir, i afavorint una desmobilització política que ha expulsat el debat de dins els mateixos partits i els ha dut massa sovint a lluites internes solament per a dirimir la distribució d'espais de poder dins l'aparell, dissuadint de la possibilitat d'una major implicació ciutadana i facilitant així l'accés a aquells que tenen molt clar com poden instrumentalitzar la política en benefici propi.

A partir d'aquí, tot és fàcil. Ens podem creure que el problema és la creació de llocs de treball i que si n'hi ha per a tothom el problema s'ha acabat; o que no n'hi ha per culpa dels immigrants; o que ho solucionarem estudiant anglès; o més català, o menys; o suprimint canals de televisió pública i fent-la privada... I així fins a l'infinit de la simplificació i el despropòsit.

Encara en els darrers mesos s'ha avançat un pas més: ara els culpables de la situació ja som uns ciutadans voraços, inconscients de les limitacions, que amb la demanda d'educació, sanitat, unes expectatives de vellesa digne i la quantitat de funcionaris que calen per donar-hi resposta, hem devorat els recursos públics.

La crisi, diuen aquests tècnics que ara volen assaltar el poder i usurpar la legitimitat democràtica, no té ja res a veure amb la gestió (no responsable o irresponsable sinó directament fraudulenta) de les entitats financeres; ni amb una especulació desaforada amb un bé clau per a la cohesió social i el benestar com l'habitatge; o amb els aliments; ni amb les inversions disparatades en infraestructures però que untaven a tota la parentela ... Res de tot això. Així, aquest cop al votar no ho fem per escollir el millor governant, sinó aquell que considerem millor per aplicar-nos la penitència que ens mereixem pel nostre mal cap.

Si ens entretenim una mica en el coneixement que ens proporciona la història, veurem que les societats evolucionen, però també involucionen. I també ens ensenya que després de la justificació de la inutilitat de la democràcia ve el feixisme.

De moment ja anem cap a la fase per arribar a convèncer-nos que millor que la democràcia és una societat anònima, i que en comptes de votar el que ens cal és un consell d'administració i que cadascú hi influeixi segons les participacions que tingui. Això sí, si la societat anònima ens organitza l'entreteniment, cap problema.