La presa del castell

Des de la posta en marxa del Centre d'Interpretació del Castell, cada any visiten el castell un nombre considerable de persones, moltes d'elles a través d'escoles o grups de lleure.

Després de Sant Joan cada any s'inicia un dels períodes en els que es pot parlar ben be de presa del castell. Dia darrera dia grups de nens i nenes s'enfilen des de Cantillepa fins al castell i materialment el prenen i tenen l'oportunitat de viure experiències sempre emocionants: des del compte protagonitzat per un personatge anomenat Gelidet, fins la descoberta de les tècniques constructives medievals amb les que es va bastir en diferents èpoques aquesta fortalesa que avui és un monument de referència pel nostre poble juntament amb el funicular (tot i que aquest ara es trobi “fora de joc”).

En volia parlar, del castell. A vegades tinc la sensació que el que hi passa des de fa anys pateix de “l'efecte nevera”. Algú pensarà que això té a veure amb la calor de l'estiu. No és així. Jo identifico amb aquesta expressió aquelles situacions que es donen quan una cosa funciona i pel simple fet de fer-ho, raonablement bé, sembla que passi sola. Com a casa, que sempre que obres la nevera hi ha menjar, però sovint s'oblida que sempre hi ha algú que té cura de controlar-la i assegurar el subministrament de les provisions.

Aquesta setmana, just després de Sant Joan, uns 500 nens i nenes han pres el castell i han gaudit d'algunes de les propostes que se'ls ofereixen. En els propers dies en vindran més. Però això és possible pel treball d'una entitat, l'Associació d'Amics del Castell, i de les persones que treballen al Centre d'Interpretació, ajudades per voluntaris de l'entitat. Així s'omple la nevera. L'ajuntament de Gelida aporta aproximadament el 50% dels recursos econòmics, mentre que l'AACG es fa càrrec de la resta mitjançant les aportacions dels socis, el cobrament d'un import moderat per les visites i les activitats que s'ofereixen al castell i en altres activitats que impulsa l'entitat amb el treball voluntari d'unes quantes persones. Amb tot plegat es dupliquen els recursos públics que es destinen al patrimoni històric i cultural del nostre poble i se sustenten dos llocs de treball permanents. Amb aquest esforç s'omple el castell de continguts lúdics i culturals. Amb aquest esforç s'aconsegueix bastir una oferta turística i cultural al nostre poble.

Tenia ganes d'explicar-ho, no solament pel fet que dissabte vinent celebrarem l'assemblea anual de socis, sinó pel fet que en aquests moments de retallades indiscriminades i irracionals, sovint s'oblida com funcionen de veritat les coses.

Quan sento dir a persones que s'han inflat les butxaques de diners gràcies a la gestió fraudulenta de molts bancs que “el que cal és retallar els salaris i reduir-los al llarg dels propers deu anys”, o a càrrecs polítics del país que som responsables de la situació “per haver viscut per damunt de les nostres possibilitats”, m'agradaria que algú fes justícia i fos capaç de condemnar-los a desenvolupar prestacions socials. Algun podria ser enviat a fer la seva prestació a l'AACG i potser descobriria com es fan les coses a la realitat. Amb quin esforç s'assoleixen objectius que volen beneficiar tota la comunitat i com, afortunadament, encara hi ha persones que el que els mou no és la maximització del benefici econòmic o l'afany de poder, sinó el compromís en el desenvolupament i la millora de la societat. Hi hauria feina per a molts “condemnats”. I de veritat que fan falta mans, a l'AACG i a tantes i tantes entitats que des del seu camp d'activitat (cultural, social, esportiu...) són, amb la seva aparent petita aportació, les úniques que ara per ara sembla que es preocupin pel benestar de les persones. O és que a la vida es tracta d'alguna altra cosa que la felicitat, encara que hi hagi entrebancs? Fa massa temps que ens enganyen i ho segueixen intentant.

La imatge

Escolto les declaracions d'alguns polítics, banquers i suposats representants de l'empresariat, tots ells molt preocupats per la imatge del país davant d'Europa pel fet que una part important de la població ha decidit exercir un dret, tant democràtic com el de votar, com és el de vaga. Però es veu que fer vaga fa lleig. I a Europa, que no se qui pot ser que pugui ser vista com una sola cosa, que ens observi amb una única mirada, no li agrada. No se si es refereixen a l'Europa mitològica, raptada per Zeus (no ho crec pas) o a la que alguns volen fer creure que és un cos amb vida pròpia independent de la dels ciutadans que l'habitem i que, mira quina casualitat, és partidària d'un temps ençà de les polítiques més conservadores i de les opinions d'uns corrents polítics determinats, banquers i suposats representants de l'empresariat.

A mi això de la imatge també em preocupa, però no tant la que puguem donar davant Europa, que insisteixo, no és res que no puguem i hàgim de definir els ciutadans que la formem i no una minoria autoproclamada. Em preocupa la que tinc d'una casta política que s'ha apropiat de la cosa pública, que dia per altra destapa una imatge de corrupció profunda, que es mou amb la més pura arrogància, que no s'ha aturat davant les possibles conseqüències d'atiar la mentida, fomentar baixes passions i l'enfrontament si això els beneficia en el seu objectiu de perpetuar-se en el poder. Em preocupa la d'uns individus que aprofitant la seva posició als bancs i abusant de la confiança dels clients s'han apropiat dels diners per utilitzar-los com a mer instrument d'enriquiment personal immediat a partir de l'empobriment general, després de pervertir els mecanismes de control econòmic i polític per adequar les lleis i assegurar-se la impunitat. Em preocupa la imatge d'uns suposats representants de l'empresariat que si a algun empresariat representen és al més retrògrada i ignorant. Un empresariat que, cal dir-ho, no ostenta un nivell de preparació que sigui gaire diferent del de la baixa qualificació professionals de molts treballadors d'aquest país. O és que el fracàs de moltes empreses no és el resultat en part també d'un empresariat ignorant, maldestre i que no té ni la formació ni cap sentit social de la funció empresarial? N'hi ha que les coses els han anat malament, N'hi ha que, afortunadament, saben o proven com fresar nous camins en el desenvolupament de les empreses i les relacions laborals. Però malauradament els suposats representants de l'empresariat són molt lluny d'això.

Si tot plegat no estigués sota el control dominant d'aquest conjunt d'individus, segurament podríem afrontar com evitar l'empobriment de la població, econòmic, social i cultural, i treballar en la construcció d'una societat més justa, més culte, també més exigent i compromesa. Però els resultaria massa perillós. Millor privatitzar; desprestigiar els serveis públics; apropiar-se dels mitjans públics de comunicació per instrumentalitzar-los; tornar a reformar el model educatiu per enèsima vegada; articular la representació política, i d'això que ara en dieu agents socials, com una mera litúrgia que es pugui mostrar als noticiaris i als diaris... I sembrar el dubte constant, la por i el sentit de culpabilitat.

Quan s'ha fet tot això ja no hi ha problema en dir coses com el ministre Montoro, tot i que no és l'únic, que si algú porta feina, aquí es canvien les lleis i el que faci falta. Ja hem arribat al nivell de dir-nos que no ens queixem que sort tenim de poder menjar. Això de l'Eurovegas és un autèntic filó per descobrir les idees que realment poblen alguns cervells. I quedi clar, aquestes coses que passen no són el resultat de cap conspiració d'uns quants perversos que volen dominar el món: és el resultat d'una ideologia, que amb poca fortuna s'ha donat en anomenar neoliberal, però que ja ens entenem. És la que s'autoaplica amnisties fiscals. Es veu que això no és violència. Només ho és la bretolada d'uns quants (greu però molts menys dels que lluitem pacíficament per un món millor per als més possibles). Per acabar-ho d'adobar ara la qüestió és no afrontar la incompetència policial, sinó aprofitar l'ocasió per implantar polítiques més restrictives de les llibertats personals i, per si no n'hi ha prou, implantar una “web col·laborativa” per al foment de la delació.

És ben cert que l'educació en pensament democràtic està en nivells més baixos que els de l'anglès i les matemàtiques. Llàstima que això no s'avalua. Em pregunto si, com diu la notícia, les opinions d'aquest blog seran objecte de seguiment atès que “es perseguiran aquells que generessin violència, la promoguessin o se'n mostressin còmplices a través de webs, blocs, piulets, etc.”

Posats a buscar imatges de referència, ara que diuen que amb la vaga ens assemblem més a Grècia que a Alemanya, jo optaria per assemblar-nos, només una mica, a Islàndia. Potser ja en tindríem prou.

Jo ja fa temps que vaig a Rasquera

El que són les coses. Fa molt de temps que anualment em desplaço a Rasquera per comprar oli, pastissets i carquinyolis. L'oli, no ho se, però els altres dos per mi són els millors del món.

I qui ho havia de dir. Coincidint amb la proposta que jo feia l'altre dia en relació a l'Eurovegas de substituir la iniciativa per la plantació de coca al delta del Llobregat, l'ajuntament de Rasquera, valent, s'ha decidit a impulsar-ne una en aquesta línia proposant el cultiu de marihuana al terme municipal. Diuen que reportarà 1,3 milions d'euros en dos anys i crearà 40 llocs de treball.

Però es clar, han saltat les alarmes. Això no pot ser. Igual ens viciem i acabem perdent la noció de la realitat de tant fumar-ne, de marihuana.

Jo, que segueixo prenent cada dia més consciència de les meves limitacions intel·lectuals, necessito que algú m'expliqui les diferències. Fumar marihuana pot ser un vici o una necessitat terapèutica. Els diners poden ser una eina fonamental per a l'economia moderna, o un vici. Tot depèn de l'ús que se'n faci, no? Si el nostre conseller d'Interior ja ha advertit que s'ha d'anar en compte i que si no respon a un ús terapèutic o d'autoconsum portarà el cultiu de marihuana a Rasquera als tribunal, no entenc per quina raó no ha expressat reserves similars pel que fa a l'ús patològic dels diners. Ho jugar-se els quartos amb una màquina no ho és? De totes maneres, no es tractava de crear llocs de treball i millorar l'economia? Si la proposta respon a l'objectiu, quina és l'objecció?

No entro en el debat sobre el consum de marihuana. Tot i que no em tanco a provar una nova combinació amb oli, pastissets o carquinyolis. Potser al final serà l'única manera de veure-hi clar i una alternativa pels que no ens agrada fumar.

Jugar-se els quartos a Catalunya

A mi això de l'Eurovegas (que no se per quina raó ho volen posar a Viladecans i no a Begues, que seria una solució més nostrada) em sembla una cosa altament exemplificant. Pedagògica diria.

Es tracta d'assumir d'un cop la realitat i posar-se a jugar. Et pots jugar la feina, et pots jugar la prestació de l'atur (si tens encara alguna de les dues coses), o et pots jugar altres coses en les que prefereixo no entrar en detalls. Tant se val. La realitat és aquesta. El que sigui de la nostra vida és a la mà de l'atzar. Què menys que agrair al nostre govern aquesta oportunitat de realisme on poder-s'ho jugar tot, i tot fumant en un espai tancat. Quin gran pas en favor de la llibertat. Quina gran solució de futur. No cal invertir en escoles, en universitats, en hospitals... A partir d'ara tot és una rifa. Si toca, toca i sinó, mala sort. Ja van oferir abans aquesta oportunitat els bancs. Per fi ara arriben els professionals.

És cert que la situació econòmica i els nivells d'atur són els que són. Però posats a buscar solucions, també en podríem desenvolupar d'autòctones. No se que donaria de si el cultiu de coca al delta del Llobregat; la potenciació de la prostitució silvestre a tocar de les carreteres (el clima mediterrani és favorable), etc. Són activitats que d'acord amb els indicadors econòmics, no s'han vist especialment afectades per la crisi, mouen gran quantitat de diners i generen molts llocs de treball, si és només d'això del que es tracta.

Jo tinc una visió molt curta de les coses i sempre necessito exemples casolans per entendre-les. I m'ha vingut al cap quan a Gelida, en un altre moment de crisi, va desembarcar Aldeasa, que finalment va acabar a mans d'un altre grup, però que ens ha plantat a Gelida un magnífic complex que havia de donar 400 llocs de treball al poble. Obvio comentaris sobre el nombre de llocs de treball, la seva qualitat i les condicions laborals. Cert que hi ha uns ingressos a la caixa municipal que deriven d'aquí, però no se si els mateixos ingressos no podien haver vingut per una altra via. Això sí, en aquest cas al menys no parlem d'una inversió generadora de bombolles econòmiques.

Mentre ens parlen de la necessitat de ser emprenedors, es fa la garagara a venedors de fum i es deixa de banda el que ja funciona i te o pot tenir perspectives des d'una visió a mig termini que no sigui un cop més pa per avui i fam per demà. El que passa és que quan una economia està basada en una bona part en activitats de petita i mitjana empresa, la redistribució dels beneficis segurament és més efectiva, però en canvi, les possibilitats de fer negocis que untin els dits d'uns pocs són escasses, tret que es recorri a estratègies clarament mafioses. No vull dir amb això que no hi hagi d'haver grans empreses ja que en alguns sectors no hi ha possibilitat de competir sinó es compta amb una dimensió adequada, però també hi ha possibilitats d'unió i col·laboració entre empreses, que s'exploten molt poc i s'afavoreixen menys.

Però és clar, un oferta com la que tenim ara damunt la taula, amb la possibilitat de vendre una reducció de les estadístiques d'aturats i de presentar una victòria davant de Madrid, no es pot deixar passar així com així. Al cap i a la fi, del que es tracta és d'assegurar-se la victòria a les properes eleccions.

En fi, bona sort, a Madrid.

Fraga, ese hombre

No deu ser casualitat que la pel·lícula que l'any 1964 duia el títol de Franco, ese hombre, fos el resultat d'un guió elaborat per una comissió interministerial presidida per Manuel Fraga. Jo, quan els governs es dedicaven a adoctrinar (ara no), vaig ser portat al cinema en horari escolar a veure tant magnífica producció cinematogràfica. La meva infantesa en aquell moment no era capaç de copsar no ja el significat de la pel·lícula, sinó la mà que hi havia al darrera i el projecte que prefigurava. En aquell moment era encara mancat de concreció, però estic segur que aquella ment lúcida que era Fraga (les coses com són) tenia ja les línies mestres del guió de la segona pel·lícula: Fraga, ese hombre.

Tot feia preveure que Fraga sobreviuria Franco i, per tant, el guió es podia anar concretant. De fet ha passat una mica com a les pel·lícules. Hi ha el guió, hi ha el procés de filmació i, al final, el muntatge. L'obra que es presenta és el resultat de les tres coses i poques vegades és el guió tal i com era al principi, en forma estricta.

La vida, o la mort (segons com es miri), és dura i sovint no deixa gaudir dels èxits assolits. És el que li ha passat ha Fraga que just ha mort en el moment que el seu projecte assolia la plenitud. Bé, això també els passa a les atzavares, que es moren així que fan la flor, i triguen anys a fer-la. És una planta que potser és una bona metàfora del personatge: fort, amb punxes, amb capacitat d'aclimatació, persistent i d'una única floració però intensa, amb mort un cop assegurada la reproducció. I en aquestes estem.

Finalment ens situem en una data clau de referència: a l'entorn de 1985. Just on el nou ministre de Justícia situa, per exemple, el punt d'arrencada de la reformulació de llei de l'avortament. També als inicis de la normalització lingüística a casa nostra. De les idees de referència de com desenvolupar l'economia. De la consideració dels treballadors i les condicions laborals. Dels drets en general. En definitiva, retornar a un punt després del qual no hauria d'haver passat tot el que ha passat. I això gràcies a una flor, que la sobrevola una gavina, però que de fet surt d'aquella atzavara que ha mantingut totes les essències de la España una, grande y libre.

Ni una sola reflexió, que no ja disculpa, sobre un dels moments més negres de la nostra història recent. Gràcies a l'obra de Manual Fraga avui és possible que un sindicat feixista defensi als tribunals l'honorabilitat d'assassins; que l'alçament militar contra un govern democràticament elegit es consideri una solució inevitable; que una política de repressió i pura venjança es presentin com si fos l'acció necessària per posar ordre al caos... Per que la transició ha resultat ser no gaire més que una espera de millors temps, preservant les essències, per a recuperar-les en el moment més oportú.

El franquisme és viu, solament amb un petit canvi de lletres, per anomenar-se fraguisme. Òbviament no dubto que entre els simpatitzants i afiliats del partit que ell va fundar hi ha persones honestes i de conviccions democràtiques igual que n'hi ha que no ho són en altres organitzacions que, no obstant, se'n diuen de democràtiques. Però com que en comptes de discutir de política es discuteix de fe, les coses ràpidament deriven cap a la defensa cadascú dels seus. Tant se val quant d'impresentables siguin. Només cal veure el cas Camps que contrasta, per exemple, amb el del ministre britànic d'Energia, obligat a dimitir per ocultar una infracció de trànsit.

En un altre ordre de coses també val la pena consultar el Diccionario Biogràfico Español i la defensa que en fa de la seva redacció la Real Academia de la Història al qualificar Franco de autoritario pero no totalitario, entre altres perles que s'hi poden trobar. Això sí, finançades amb 6,4 milions d'euros públics (recordeu les xifres que comentava en una post anterior al parlar de la Marató de TV3?).

També l'efecte de l'educació al llarg d'aquests anys ha adobat bé el terreny de la ignorància i la destrucció de la consciència democràtica i de la cosa pública. No se per quina raó s'entesten a repetir que el sistema educatiu és un fracàs.

I no cal dir el que hi han contribuït altres partits, alguns d'ells tant essencialistes i enyorats del Imperio malgrat la seva marca esquerrana. Ja es veu la talla. Els debats no se centren en les idees, sinó en qui lidera el tinglado. Ho tenim fotut.

I així quan es mor Fraga parla un dels anomenats pares de la Constitució, i diu que era un gran home i un gran company, que va fer molt per la democràcia. Jo em preguntaria més aviat, què no va fer i què no va deixar fer, que ha permès assegurar el protagonisme creixent del solatge més reaccionari, autoritari i totalitari davant de la indiferència o convençuts que aquest és el camí que ens ha de permetre construir una societat més justa i cohesionada. O potser això ja no ens preocupa i parlem solament de que hay de lo mio?

Fent números

Ara que s'acaba l'any sempre hi ha motius per fer números. I amb els temps que corren no cal ni dir-ho. És temps de rifes, balanços, liquidacions i pressupostos. Fins fa un temps fer pressupost era un moment per parlar d'allò que en diem visió estratègica i plantejar els camins que es volien seguir i els llocs on anar. Marcar-se fites ja fossin personals, d'un projecte empresarial, etc. Ara sembla que això ja no faci falta. L'únic que preocupa és què retallarem l'any vinent.

Crec, francament, que estem en una dinàmica sense sentit ja que, si bé és cert que de ben segur acabarem reduint les despeses, no se pas quin preu pagarem. Em temo que serà superior al dels interessos que ens reclama el mercat que, pel que vaig esbrinant, deu ser quelcom similar al drac liquidat per Sant Jordi. En aquell cas devorador insaciable de donzelles i en aquest, devorador insaciable de tot. Potser el govern l'haurem de confiar a Sant Jordi. No se si no serà per experiència històrica d'alguna civilització perduda que el mite d'aquest sant, per altra banda inexistent, és tant universal.

Posats a fer números, seguim encallats en el mateix punt: no sabem en què es gasten els diners públics. Si, és cert que per un costat sembla que hi ha gent que s'entossudeix a posar-se malalta, o a fer col·leccions de caixes de medicaments, a jubilar-se després de cotitzar... Altres demanen un transport públic de qualitat que, m'imagino, vol dir sobre tot que n'hi hagi i vagi a l'hora i no sigui més car que anar sol en cotxe. També tenim els funcionaris, que es veu que deixant-los de pagar ens estalvien una fortuna. Pel que he sentit a dir deuen ser persones que tenen dret a nòmina des de fa anys i no fan res. M'ha desconcertat ja que jo creia que el mestre de l'escola, el metge, el policia, el bomber, qui m'atén en una administració pública... ho eren. Em penso que les línies generals, el que ens han explicat fins ara respecte de per on marxen el diners, ve a ser això.

Posats a fer números i aprofitant l'avinentesa que ens ofereix la sobtada transparència bancària, he pensat que seria interessant sumar els sous dels dotze banquers que s'han prestat a tant digne causa. De fet són catorze però dos, els de Caja España i olé, no han permès la publicació de la seva retribució. En total els dotze apòstols de la causa bancària reben 12.510.000 € l'any. Entre les set entitats financeres han rebut del FROB la modesta quantitat d'11.601.000.000 €.

Vistes aquestes xifres he pensat que era interessant, per exemple, comparar-les amb la recaptació de la darrera Marató de TV3, tot i que encara està pendent de tancar a finals de març: 7.575.948 €. El total recaptat el 2010 va ser de 7.762.886 € i va servir per a finançar 30 projectes, en aquell cas sobre les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És evident que els integrants dels equips que porten endavant aquests projectes, per altra banda d'un benefici social bastant diferent al de l'activitat dels apòstols bancaris, no deuen cobrar el mateix salari que els banquers, i això que alguns deuen ser funcionaris, ja que si no la cosa ja es veu que no donaria gaire de sí.

 Arribat aquí he deixat de fer números ja que m'ha assaltat una pregunta que no podré formular mai al Gobierno de España: quan parlen de “recargo de solidaridad” en relació a l'increment de l'IRPF, exactament a què es refereixen? També tinc altres preguntes pel Govern de Catalunya, però ja les deixo córrer. De fet ja fa massa que he entès de què va la cosa. El que no entenc és com s'ha estès tant la ceguesa.

Per tant, com que avui és final d'any i s'han de formular desitjos pel 2012, el meu és que Santa Llúcia, santa per altra banda tant nostrada a Gelida, ens ajudi a recuperar la vista. Si a més Sant Jordi ens dóna un cop de mà, serà benvingut.

Bon any, bona vista.

Una mica més de Mas

Després de l'entrevista de Mònica Terribas al President de la Generalitat el dijous passat no puc menys que refermar el que havia escrit en el meu post anterior. Efectivament, i com també vaig posar de relleu durant la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya, el dèficit conceptual democràtic que evidencia Artur Mas és més que preocupant.

Així, no solament s'apropia de manera vergonyosa de Catalunya com a país (que només pot ser concebut segons el pensament Convergent, amb no se quins matisos d'Unió), sinó que davant la situació crítica en la que es troba el país solament hi ha una solució possible que, com no, és la seva. Seguint amb aquest plantejament és clar, doncs, que qualsevol discrepància o vot contrari al Parlament solament pot ser interpretat com a pura tàctica partidista i irresponsable. En cap cas entra en el seu pensament democràtic que un vot contrari sigui possible pel fet de considerar que el model precisament pot ser un altre.

Malgrat això, algunes persones gens sospitoses de ser donats als aldarulls, al tactisme partidista i la irresponsabilitat, com ara l'economista Paul Krugman, proposen altres camins força diferents per mirar de sortir de la situació en la que ens trobem.

No se si les seves propostes donarien el resultat esperat, però està clar que les solucions aplicades fins ara i les que es preveuen a curt termini, no faran més que agreujar la situació. I lamentablement no ho dic jo sinó persones amb qualificació suficient en matèria econòmica però també en estudis socials. No com els suposats experts econòmics, que han demostrat ser-ho en el disseny d'estafes piramidals a nivell mundial i ara, a més, són presentats com els tècnics que ocupant llocs polítics ens han de treure les castanyes del foc. Tot beneït per dos personatges sinistres que es mouen entre la grandeur i una suposada fermesa que no donen prou de si per a dissimular la més absoluta mediocritat, mai potser tant ben expressada amb aquesta idea de dues persones diferents i una sola mediocritat: Merkosy.