Fent números

Ara que s'acaba l'any sempre hi ha motius per fer números. I amb els temps que corren no cal ni dir-ho. És temps de rifes, balanços, liquidacions i pressupostos. Fins fa un temps fer pressupost era un moment per parlar d'allò que en diem visió estratègica i plantejar els camins que es volien seguir i els llocs on anar. Marcar-se fites ja fossin personals, d'un projecte empresarial, etc. Ara sembla que això ja no faci falta. L'únic que preocupa és què retallarem l'any vinent.

Crec, francament, que estem en una dinàmica sense sentit ja que, si bé és cert que de ben segur acabarem reduint les despeses, no se pas quin preu pagarem. Em temo que serà superior al dels interessos que ens reclama el mercat que, pel que vaig esbrinant, deu ser quelcom similar al drac liquidat per Sant Jordi. En aquell cas devorador insaciable de donzelles i en aquest, devorador insaciable de tot. Potser el govern l'haurem de confiar a Sant Jordi. No se si no serà per experiència històrica d'alguna civilització perduda que el mite d'aquest sant, per altra banda inexistent, és tant universal.

Posats a fer números, seguim encallats en el mateix punt: no sabem en què es gasten els diners públics. Si, és cert que per un costat sembla que hi ha gent que s'entossudeix a posar-se malalta, o a fer col·leccions de caixes de medicaments, a jubilar-se després de cotitzar... Altres demanen un transport públic de qualitat que, m'imagino, vol dir sobre tot que n'hi hagi i vagi a l'hora i no sigui més car que anar sol en cotxe. També tenim els funcionaris, que es veu que deixant-los de pagar ens estalvien una fortuna. Pel que he sentit a dir deuen ser persones que tenen dret a nòmina des de fa anys i no fan res. M'ha desconcertat ja que jo creia que el mestre de l'escola, el metge, el policia, el bomber, qui m'atén en una administració pública... ho eren. Em penso que les línies generals, el que ens han explicat fins ara respecte de per on marxen el diners, ve a ser això.

Posats a fer números i aprofitant l'avinentesa que ens ofereix la sobtada transparència bancària, he pensat que seria interessant sumar els sous dels dotze banquers que s'han prestat a tant digne causa. De fet són catorze però dos, els de Caja España i olé, no han permès la publicació de la seva retribució. En total els dotze apòstols de la causa bancària reben 12.510.000 € l'any. Entre les set entitats financeres han rebut del FROB la modesta quantitat d'11.601.000.000 €.

Vistes aquestes xifres he pensat que era interessant, per exemple, comparar-les amb la recaptació de la darrera Marató de TV3, tot i que encara està pendent de tancar a finals de març: 7.575.948 €. El total recaptat el 2010 va ser de 7.762.886 € i va servir per a finançar 30 projectes, en aquell cas sobre les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És evident que els integrants dels equips que porten endavant aquests projectes, per altra banda d'un benefici social bastant diferent al de l'activitat dels apòstols bancaris, no deuen cobrar el mateix salari que els banquers, i això que alguns deuen ser funcionaris, ja que si no la cosa ja es veu que no donaria gaire de sí.

 Arribat aquí he deixat de fer números ja que m'ha assaltat una pregunta que no podré formular mai al Gobierno de España: quan parlen de “recargo de solidaridad” en relació a l'increment de l'IRPF, exactament a què es refereixen? També tinc altres preguntes pel Govern de Catalunya, però ja les deixo córrer. De fet ja fa massa que he entès de què va la cosa. El que no entenc és com s'ha estès tant la ceguesa.

Per tant, com que avui és final d'any i s'han de formular desitjos pel 2012, el meu és que Santa Llúcia, santa per altra banda tant nostrada a Gelida, ens ajudi a recuperar la vista. Si a més Sant Jordi ens dóna un cop de mà, serà benvingut.

Bon any, bona vista.

Una mica més de Mas

Després de l'entrevista de Mònica Terribas al President de la Generalitat el dijous passat no puc menys que refermar el que havia escrit en el meu post anterior. Efectivament, i com també vaig posar de relleu durant la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya, el dèficit conceptual democràtic que evidencia Artur Mas és més que preocupant.

Així, no solament s'apropia de manera vergonyosa de Catalunya com a país (que només pot ser concebut segons el pensament Convergent, amb no se quins matisos d'Unió), sinó que davant la situació crítica en la que es troba el país solament hi ha una solució possible que, com no, és la seva. Seguint amb aquest plantejament és clar, doncs, que qualsevol discrepància o vot contrari al Parlament solament pot ser interpretat com a pura tàctica partidista i irresponsable. En cap cas entra en el seu pensament democràtic que un vot contrari sigui possible pel fet de considerar que el model precisament pot ser un altre.

Malgrat això, algunes persones gens sospitoses de ser donats als aldarulls, al tactisme partidista i la irresponsabilitat, com ara l'economista Paul Krugman, proposen altres camins força diferents per mirar de sortir de la situació en la que ens trobem.

No se si les seves propostes donarien el resultat esperat, però està clar que les solucions aplicades fins ara i les que es preveuen a curt termini, no faran més que agreujar la situació. I lamentablement no ho dic jo sinó persones amb qualificació suficient en matèria econòmica però també en estudis socials. No com els suposats experts econòmics, que han demostrat ser-ho en el disseny d'estafes piramidals a nivell mundial i ara, a més, són presentats com els tècnics que ocupant llocs polítics ens han de treure les castanyes del foc. Tot beneït per dos personatges sinistres que es mouen entre la grandeur i una suposada fermesa que no donen prou de si per a dissimular la més absoluta mediocritat, mai potser tant ben expressada amb aquesta idea de dues persones diferents i una sola mediocritat: Merkosy.

Això és Mas(s.a.)

Fa pocs dies vaig tenir ocasió d'escoltar en un acte cultural el discurs de diversos càrrecs polítics que, atès el perfil de la celebració, van tenir a bé parlar-nos del paper de l'associacionisme cultural en la construcció nacional de Catalunya. Això sí, tot advertint-nos que estem en una situació de greu crisi, de la que “segur que ens en sortirem com en altres ocasions”. Recordatori necessari, el de la crisi, no fos cas que després d'untar-nos de paraula ens engresquéssim pensant que algun d'ells destinaria alguna part de les seves dietes a nodrir les arques exhaustes de les entitats culturals del país, després d'haver-se passat un munt d'anys impulsant des de l'administració pública polítiques d'apropiació del que era l'espai natural de l'associacionisme, per allò del protagonisme que ja vam comentar un altre dia.

Jo no tinc massa clar quin és el paper de les entitats culturals en la construcció nacional de Catalunya. Tinc més clar el paper que juguen en la construcció d'una societat culta, crítica, justa, cohesionada i compromesa. El que sí veig més clar, en canvi, és qui juga cada dia un paper més rellevant en la destrucció nacional de Catalunya.

Ja portem un munt de temps que només sentim a parlar i repetir dos conceptes: crisi i retallades. Davant això es va apel·lar primer a la il·lusió i ara, de les darreres eleccions ençà, a la valentia. Sembla que cal prendre decisions valentes. Què vol dir això? Res i tot.

Ho hem vist fins ara. Cap de les decisions preses pels governs ha servit per a res en relació a les qüestions que afecten més directament a la majoria dels mortals que rondem per aquest territori cada dia més fragmentat que anomenem Europa. Però no ens enganyem, sí que serveixen per a una minoria molt minoritària de mortals que ronden sense cap mena de limitació arreu del món.

No tinc massa clara la utilitat del govern, de Catalunya, d'Espanya i potser també de qualsevol altre país, en aquests moments. Però si una cosa bona té el de casa nostra és la seva capacitat il·lustrativa. El nostre president, sense tallar-se ni un pel, l'altre dia va afirmar "que el govern no tenia cap alternativa al seu abast per evitar les retallades pressupostàries”; ho va complementar dient “que el compliment de les directrius de la UE obligava a acatar unes normes que Catalunya no fixa i que el debat entre els partidaris de reduir el dèficit i els d'aplicar polítiques d'estímul econòmic no competia al govern català” i ho va rematar amb la frase: “formar part del club europeu obliga a ajustar el pressupost deixant a banda ideologies i doctrines”. Més clar, aigua embotellada del Pirineu.

Vist això un es pregunta immediatament sinó serà el més adient fer un ERO i enviar-los cap a casa ja que, i no ho dic jo sinó el mateix president, s'han quedat sense funció a complir. És a dir, sense feina. Ja hi ha una multinacional que presta aquests serveis prèvia externalització. El problema és que no sabem qui ha signat el contracte. O si?

És curiós com als pobres mortals, cada dia més esmorteïts, ningú ens explica els projectes d'un partit en els programes electorals; ni els governs no defineixen les propostes del que hauríem d'estar construint (no se si amb il·lusió, valentia o ambdues alhora)... Però sense cap mena de pudor, mostren com han interioritzat i convertit en dogma de fe els postulats que englobem amb aquest nom, tant mal trobat, de neoliberalisme, però amb el que ja ens entenem.

Si faltava alguna cosa per acabar-ho d'entendre, ho ha rematat el conseller Boi (quin nom tant ben trobat en aquest cas), desvetllant no una agenda oculta, sinó el que considera natural: que els serveis públics siguin simplement subsidiaris. Per a tot el demés ja hi ha la iniciativa privada, tant donada a reequilibar-ho tot gràcies al mercat.

Així la valentia porta a reduir els sous de funcionaris; dels que encara tenen feina; a establir fórmules de contractació laboral més precàries; a treure la Seguretat Social als que esgotin la prestació d'atur; a desmuntar els serveis públics (tanquem el Funi, les església de la Vall de Boí, els hospitals, les escoles i el que calgui). Cal ser valent per estalviar així i fer-ho deixant el país en runes i preservant el càrrec, el sou i les dietes. Algú ens explicarà algun dia no els diners que ens falten, sinó en què es gasten els que tenim?

Cal ser ruc per a no demanar responsabilitats. Ho ho farem quan ens trobem als contenidors, a veure què tenim per dinar?

Els tres, quatre, cinc... desitjos?

Han arribat les eleccions i el clima està fred, gèlid fins i tot, malgrat trobar-nos davant d'una de les situacions més crítiques que segurament hem viscut en dècades. La qüestió no és fàcil, però els missatges que hem rebut han estat majoritàriament simplificadors, quan no directament simplistes: vota'm que jo ho solucionaré, encara que has de tenir en compte que les coses estan complicades i no puc assegurar res del tot. Què ens proposen? No ho acabem de saber, ni tampoc ho han acabat de dir. Ens demanen solament un vot de confiança i això té massa a veure amb la fe i molt poc amb la política que, per altra banda, entre uns i altres, encara que uns més i altres menys, tots han contribuït a degradar.

Dies enrera parlàvem de gestió i en Gil Coma, amb bon criteri, hi va afegir l'observació sobre la necessitat que aquesta fos responsable. És cert. En part d'això es tracta, però no és pas només això. Però una de les primeres causes de la degradació de la cosa política hi té relació. No per una gestió responsable o irresponsable, sinó per confondre política amb gestió.

Uns quants, que ja ens hem anat fent grandets, vam viure més o menys el 50% del que va durar el franquisme i vam tenir temps de conèixer el que era un règim totalitari i una administració pública de caràcter clarament burocràtic i orientada al control de les persones. No goso dir ciutadans ja que aquest concepte no entrava en l'esquema del règim.

L'arribada de la democràcia va comportar l'eclosió de la ciutadania, en el sentit d'obrir el camí a una participació i una responsabilitat en les coses públiques articulada a través d'un teixit divers en el que s'entrecreuaven els partits, just sortits de la clandestinitat, associacions, entitats, agrupacions, moviments i més. Amb el temps les coses es van anar posant a lloc i cadascun d'aquests àmbits es va anar situant en un espai propi i normalitzat, que ja no feia necessari que un club de futbol, una entitat cultural o l'associació de puntaires reclamessin tots alhora drets democràtics. Ho simplifico, certament, per no allargar-me. El procés el podem tractar amb més matisos un altre dia.

El que més m'interessa és el que ve després i, en especial, la fase actual. Aquesta es caracteritza per la desaparició de la política. No són les úniques, però hi ha tres raons que crec que són de molt de pes en aquesta desaparició. La primera és que la percepció negativa del concepte de burocràcia, entesa per tant com un entrebanc i un instrument de control de les persones, s'havia d'eradicar sense més; la segona, que per la seva ineficiència manifesta, el que calia era substituir-la per una gestió equiparable a la de l'empresa privada; la tercera, en part derivada de les anteriors, que la funció de l'administració era fonamentalment la de proporcionar serveis a uns ciutadans que ja havien perdut aquesta consideració en benefici de la de ser clients o usuaris.

La cosa ha vingut bé per a consolidar una nova manera de fer en la que, a poc a poc, se separa el ciutadà de la seva corresponsabilitat en la gestió de la cosa pública. Les vaques eren grasses i les possibilitats de prestar serveis i incrementar la demanda semblaven infinites. Més i millors serveis equivalen a més satisfacció dels clients/usuaris que, en aquest cas, en comptes de repetir comprant a la mateixa botiga o comprant la mateixa marca, expressen la seva satisfacció repetint o redirigint el seu vot periòdicament.

És aquesta manera de veure les coses la que ha dut a tots els polítics en el poder, tret d'alguna excepció (que sempre n'hi ha), a una carrera competitiva amb tot el seu entorn, a l'escala que fos, per “oferir serveis” de tota mena, inclosos els festius, des de les institucions on governaven. Pràcticament no hi ha hagut diferència entre els d'un color i un altre.

Naturalment que per recollir uns rendiments adequats cal, en conseqüència, assegurar una clara visualització del protagonisme, que ha esdevingut l'equivalent a la marca.

El resultat ha estat l'afebliment, quan no la destrucció, d'una societat civil que confegia un teixit indispensable per a la construcció de la cohesió social; per a l'aprenentatge per a participar en la construcció de projectes comuns; per a l'aprenentatge per a compartir el protagonisme. Per què la funció social del club de futbol, de l'entitat cultural, de l'associació de puntaires... va més enllà de la pilota, la cultura o els boixets. El problema, però, és que si la societat civil manté un grau elevat d'autonomia, actua com un element que dilueix, o obliga a compartir el protagonisme.

Les conseqüències ja les veiem. Ara ens comencen a parlar que el que fa falta no són polítics, sinó tècnics. Aquests sí que són bons gestors, ens diuen. Però el problema be quan intentem aplicar el principi bàsic per avaluar l'eficàcia i l'eficiència d'una gestió: a quins objectius respon? I és clar, la resposta no és tècnica, sinó política. Per que dir que afluixarem la pressió dels mercats, que crearem llocs de treball, etc., és una necessitat, però no en sí mateixa, sinó com a part d'un procés per portar la societat cap algun lloc. I decidir quin és aquest lloc és una decisió política, no tècnica. La definició dels objectius, que es pot recolzar en totes les tècniques que es vulgui, és una decisió estratègica i s'ha d'acordar de manera democràtica.

I ara es fa socialment difícil avaluar la situació i definir el camí. Com a societat hem perdut en capacitat d'anàlisi de la nostra realitat i de treball compartit per articular les respostes a les necessitats col·lectives. Ens les hem deixat segrestar enlluernats per l'oferta de serveis. Alhora, els que han confós la política amb el subministrament de serveis, també s'han quedat desarmats, sense recursos per pensar noves realitats a bastir, i afavorint una desmobilització política que ha expulsat el debat de dins els mateixos partits i els ha dut massa sovint a lluites internes solament per a dirimir la distribució d'espais de poder dins l'aparell, dissuadint de la possibilitat d'una major implicació ciutadana i facilitant així l'accés a aquells que tenen molt clar com poden instrumentalitzar la política en benefici propi.

A partir d'aquí, tot és fàcil. Ens podem creure que el problema és la creació de llocs de treball i que si n'hi ha per a tothom el problema s'ha acabat; o que no n'hi ha per culpa dels immigrants; o que ho solucionarem estudiant anglès; o més català, o menys; o suprimint canals de televisió pública i fent-la privada... I així fins a l'infinit de la simplificació i el despropòsit.

Encara en els darrers mesos s'ha avançat un pas més: ara els culpables de la situació ja som uns ciutadans voraços, inconscients de les limitacions, que amb la demanda d'educació, sanitat, unes expectatives de vellesa digne i la quantitat de funcionaris que calen per donar-hi resposta, hem devorat els recursos públics.

La crisi, diuen aquests tècnics que ara volen assaltar el poder i usurpar la legitimitat democràtica, no té ja res a veure amb la gestió (no responsable o irresponsable sinó directament fraudulenta) de les entitats financeres; ni amb una especulació desaforada amb un bé clau per a la cohesió social i el benestar com l'habitatge; o amb els aliments; ni amb les inversions disparatades en infraestructures però que untaven a tota la parentela ... Res de tot això. Així, aquest cop al votar no ho fem per escollir el millor governant, sinó aquell que considerem millor per aplicar-nos la penitència que ens mereixem pel nostre mal cap.

Si ens entretenim una mica en el coneixement que ens proporciona la història, veurem que les societats evolucionen, però també involucionen. I també ens ensenya que després de la justificació de la inutilitat de la democràcia ve el feixisme.

De moment ja anem cap a la fase per arribar a convèncer-nos que millor que la democràcia és una societat anònima, i que en comptes de votar el que ens cal és un consell d'administració i que cadascú hi influeixi segons les participacions que tingui. Això sí, si la societat anònima ens organitza l'entreteniment, cap problema.

Retallar o gestionar?

Sembla que la situació desesperada en la que ens trobem obliga de manera urgent a reduir la despesa pública. Fins aquí, vist el panorama, segurament tots estarem més o menys d'acord. Una altra cosa és la manera com es pretén aconseguir-ho.

De moment sembla que la Generalitat i la majoria de les administracions han optat per la retallada, un mètode que no solament m'esgarrifa, sinó que és l'antítesi de la gestió.

Cert que la situació no dóna segurament per a gaires dilacions a l'hora de prendre decisions, però el resultat i les conseqüències que fins ara hem vist, més aviat avalen la poca o nul·la utilitat del que s'ha fet.

Se suposa que una mesura ha de respondre a un objectiu. Per tant, la seva oportunitat caldrà mesurar-la d'acord amb aquest. Si no ho entès malament, que tot podria ser, l'objectiu era calmar els mercats per tal que aquests ens facilitin diners que ens permetin fer funcionar la màquina i que, a més, ho facin des d'una confiança que minvi els interessos que apliquin al préstec. Amb això s'esdevindria la possibilitat d'una reactivació que permetés redreçar les coses.

Ara per ara sembla que els mercats segueixen inquiets. No hem assolit l'objectiu de guanyar confiança tot i les retallades que tenen com a contrapartida l'increment de la pobresa, la degradació dels serveis públics, la desmotivació dels professionals i de la població en general, i l'increment de la conflictivitat social. Això últim el conseller Puig ho sap bé doncs en els darrers mesos ha estat investigant sobre possibles equipaments de cara a que els mossos puguin afrontar les conseqüències que la cosa pugui tenir al carrer.

No és estranya la pervivència de la desconfiança dels mercats. El Parlament va aprovar fa relativament poc un pressupost que pràcticament no ha estat en vigor atès que la conselleria d'Economia i Coneixement ha decidit tancar-lo. És a dir, tot el que no s'ha presentat en un termini que pot estar entre finals de setembre o primers d'octubre, a molt estirar, no se sap quan es cobrarà. També s'ha mirat de no pagar, o fer-ho a comptagotes, despeses compromeses per a la prestació de serveis públics concertats, amb universitats, entitats, farmàcies, municipis, etc.

D'aquesta manera, entre la demora de pagaments per fer caixa i la impossibilitat d'aplicar les previsions del pressupost de 2011 per part de molts organismes, el balanç pressupostari presentarà un nivell d'estalvi molt notable, però indigne des del punt de vista de la gestió en tant que no aconsegueix res més que el maquillatge d'una realitat que, evidentment, els mercats ansiosos de treure tall i menjar-se si es pot el moll de l'os, no s'empassaran ni s'empassen.

Així el que fem és tancar uns comptes que matemàticament quadren, sense fer res més que el que caracteritza el sistema i ens ha dut on som: transferir els costos a tercers. Com que entitats públiques i privades no reben el que està compromès però sovint ja han hagut de gastar per a justificar després la despesa, es veuen obligades a endeutar-se (si ho aconsegueixen i sempre a preu molt alt), però aquesta despesa financera no es reflecteix als comptes de la Generalitat. Això sí, aprofundeixen els problemes que esmentava al principi fruit de les retallades. Com que a la gent ens agafen ganes de trobar un culpable, ens diuen que si som més pobres és per què la casa del costat de la nostra l'ha comprat un immigrant. Si això ho diu un personatge que diuen que és un dels polítics més valorats a l'Estat, està clar que tenim un problema molt gran i no és solament l'econòmic. O potser serà que aquest, més que la malaltia, potser és el símptoma?

Tot plegat va orientat molt des del foment de la por i no pas cap al qüestionament de com es fan les coses. Per això no hi ha manera d'aclarir no ja el que es deu, sinó com i en què es gasten els diners públics. Això potser explica que en una enquesta publicada als diaris es digui que un 41,9% es decanten per la tisorada i el 35,1% recolza incrementar la pressió fiscal, o es presenta com un gran gest la renúncia a la paga de nadal. Potser la pregunta hauria de ser si es creu que cal definir un nou model fiscal o no, i no pas una formulació que ja dóna per suposat que el model econòmic no el qüestiona ningú. Què justificaria qüestionar-lo quan dóna tant bons rendiments? El Govern ha corregut a dir que interpreta les conclusions del sondeig del CEO com un aval a la tisorada.

35 metres cúbics

Amb el pas dels anys la correspondència que ens arriba a la bústia ha deixat de ser la font de notícies dels nostres amics i familiars llunyans. Ara qui ens escriu ens envia propaganda (privada o institucional, en aquest cas pagada per tots a priori) o factures.

Cada tres mesos m'escriuen des de SOREA, que no és cap familiar, però que se que s'adreça puntualment a tots els gelidencs. La darrera missiva porta noves que no per esperades, deixen de ser sorprenents i, en línia amb l'actualitat, indignants.

Mentre escric, tinc davant les factures de l'aigua del segon i tercer trimestre de 2011 i la comparació és certament interessant. En el primer assalt en la modificació de les tarifes, previsible i d'efectes coneguts, tot i que pel que sembla potser no valorats degudament pel conjunt dels afectats, no ens trobem amb la puja del preu del metre cúbic, que se segueix facturant a 0,7313 €. Augmentar-lo, pel que sembla, seria perjudicar a qui més consumeix. No. La via escollida ha estat incrementar directament el consum mínim que es paga, amb independència que es consumeixi o no, des dels 33 als 35 metres cúbics.

Això significa que per un consum mitjà que venim fent a casa que oscil·la entre els 18 i els 21 metres cúbics, hem passat de pagar-ne 33 a pagar-ne 35. Això, traduït en diners, significa passar de 24,13 a 25,60 €. El negoci és clar. SOREA ens venia facturant entre 12 i 15 metres cúbics que no consumim. Ara la forquilla es mou entre 14 i 17. A SOREA aquests metres cúbics els resulten molt rendibles ja que els pot facturar sense consum d'aigua ni d'energia, ja que no han estat pas bombats des del pou al dipòsit i conduïts a casa. Realment una operació brillant que no és tant escandalosa i indignant per provenir d'una empresa que ja ho és per com presta el servei, sinó especialment pel fet que és l'ajuntament qui aprova les tarifes, les polítiques i estableix els controls sobre el servei.

Em queden dos dubtes. Aquests dos metres cúbics de més són la contribució de cada llar gelidenca al rec de la gespa artificial del nou i flamant camp de futbol? Si no és així, algú em pot explicar com encaixen aquestes polítiques tarifàries amb els incentius d'un consum responsable de l'aigua?

Les vacances

Un tòpic, certament, parlar de vacances i del seu final en aquestes dates. Però les vacances sempre tenen una part de desconnexió que fa que a la tornada et trobis sovint amb alguna notícia inesperada. La d'enguany no ha estat bona. Just en tornar de viatge vaig saber que en Miquel Gol havia mort sobtadament feia pocs dies.

Vaig conèixer en Miquel quan ens vam mudar des del pis del Camí dels Grecs al carrer dels Tarongers, just aquest agost ha fet 24 anys. Tot va començar mirant el seu hort, mentre ell era assegut al rentador del safareig com feia sovint, a l'ombra del pi que en corona l'entrada. En aquells anys, quan encara tenia forces, ell hi esmerçava hores per tenir-lo endreçat i net de males herbes, i treure'n el millor profit. L'obsequi dels primers tomàquets d'un any per donar-nos la benvinguda al barri és un detall que sempre recordaré. No ens coneixíem de res però aviat ens vam descobrir mútuament el gust de fer petar la xerrada. I així ho hem fet durant aquests anys. A vegades aprofitant la trobada casual en anar a llençar la brossa o fent un tomb. Altres premeditadament per comentar algun afer, o respondre algun dubte sobre una paraula o explicació que havia escoltat a la ràdio, que sempre l'acompanyava.

En Miquel era moltes coses, a més d'un interlocutor amb qui fer-la petar. Tenia cura de la part del paisatge del barri que corresponia al seu hort; mitjançant un petit pluviòmetre que hi tenia permanentment mesurava la pluja que queia i en prenia nota de manera sistemàtica; ens feia a mans cada setmana un exemplar de la Fura, aprofitant el seu viatge diari al forn de pa, més espaiat en els darrers mesos; quan es va jubilar, espontàniament es va fer càrrec de buidar de forma habitual el contenidor de brossa que hi havia al peu de l'entrada del castell, i també de recollir el que era fora, sovint més que el que hi havia a dins... I va ser el meu mestre quan vaig decidir fer un tros d'hort a casa, que no ha passat mai massa de l'hortet de “Pin i Pon”, i de plantar un parell de parres que, ves per on, calia saber tractar. Ell em deia a vegades “tu rai que has pogut estudiar”, però jo sempre li deia, que sí, que sort de tenir un mestre per saber què fer amb els enciams, els tomàquets i les parres, perquè a la universitat no ho vaig aprendre pas i a casa, tampoc.

I segurament és això, aquestes coses tant senzilles, allunyades de la mesquinesa i l'arrogància que a vegades ens envolten, el que em farà recordar sempre en Miquel i un mestratge que ell creia no posseir, però que va transmetre amb la senzillesa i la discreció que el caracteritzaven.

Avui hem collit els primers raïms de la parra, que sense els seus consells segur que no hauria arribat a produir-ne, i he pensat que era un bon dia per oferir-li aquest cistell.

La plaça

Fa ja uns quants anys vaig tenir l'oportunitat de compartir amb Ignasi Riera a Martorell una taula rodona en la que es tractava sobre el problema dels nuclis històrics de les ciutats, la seva degradació i els possibles camins per recuperar-los. Jo presentava els resultats de l'estudi relatiu a l'evolució del nucli antic de Martorell i l'Ignasi Riera una reflexió general sobre el tema.

Aquests dies he recordat unes paraules seves, on posava en relació urbanisme, política i democràcia, que s'han fet de cop actuals. La qüestió arrencava del significat de la plaça en el context d'una dictadura, on esdevé l'escenari d'exaltació del líder. Però i en una democràcia? Ignasi Riera exemplificava aquí el significat de la plaça assenyalant que era l'espai que un alcalde havia de crear i possibilitar així que, quan calgués, els vilatans s'hi poguessin reunir per a decidir, si era el cas, la destitució de qui precisament l'havia creat.

La plaça té un significat històric profund en la nostra història i en la de la democràcia i la seva creació i existència simbolitza, alhora, l'honestedat que s'exigeix a qui ha estat dipositari d'una voluntat col·lectiva i que l'obliga a no aprofitar aquesta confiança per silenciar a aquells a qui es deu.

I aquí estem. Aquestes darreres setmanes la plaça ha començat a recuperar el lloc que li correspon acollint als qui interpel·len els partits polítics i als que els lideren per posar en evidència la percepció creixent de l'incompliment del seu compromís amb la societat.

Els que no volen entendre, però alhora espantats, han posat en marxa el seu argumentari de desqualificacions (antisistema), o tancant el tema plantejant que si no estan d'acord que es comprometin i s'organitzin com a força política. També mirant d'acotar l'abast vinculant els promotors exclusivament al segment dels joves en atur.

Però la plaça, si té dues virtuts claus, són el seu valor com a interpel·lació i la transversalitat. I és juts aquesta segona la que la fa més perillosa ja que la primera, en realitat, no s'adreça de manera exclusiva al polítics, sinó també al conjunt d'una societat que progressivament, com a resultat d'una acció política, educativa, econòmica, etc., que ha laminat els valors de la democràcia, s'ha desvinculat d'una part de la seva responsabilitat enlluernada per una felicitat promesa i que ha resultat aparent i no solament fràgil, sinó un pur engany que no es diferencia en el seu esquema bàsic en res de la més pura estafa piramidal.

La trampa ha estat hàbil ja que qualsevol solució exigeix una globalitat sobre la que tenen control els mateixos que han provocat, i s'han beneficiat, de la situació i, a més, volen seguir mantenint el seu estatus de privilegi. Però la plaça, ara, fa pedagogia. No ofereix solucions ja que no és aquesta la seva tasca, sinó afavorir que aquestes aflorin des de l'exercici democràtic. Això és el que salva la plaça del populisme i la fa perillosa: instiga el coneixement. Sembla que el conseller Felip Puig ja ho ha entès, però està desconcertat. No és l'únic.

Així no cal esperar la revolució des del carrer, sinó en el sí de cadascun de nosaltres obrint-nos al coneixement crític. Alerta doncs, ja que la plaça està interpel·lant tothom.

Crisi, eleccions i termodinàmica

La referència a la termodinàmica no ve a tomb del que se sol escalfar l'ambient durant els períodes electorals, malgrat que en els darrers anys la cosa política acostuma a estar sobreescalfada, tot i que potser és millor dir-ne enverinada, com a resultat d'un progressiu allunyament de la política en favor del pur partidisme.

Ens interessa aquí la termodinàmica per exemplificar la contradicció del discurs polític dominant en quasi totes les tendències. Anem al principi, en aquest cas el tercer de la termodinàmica. Ens ensenya una cosa digna de ser presa en consideració. Ho podem resumir dient que qualsevol sistema, un cop modificat, és impossible retornar-lo al seu estat anterior, per molta energia que hi apliquem.

Si ens aturem a pensar-hi, el que ens estan dient pràcticament tots els grups polítics des que va començar la crisi, o si ho preferim des que es va donar per fet que hi érem ficats, és que fent els sacrificis que actualment se'ns demanen ens en sortirem. Però el discurs deixa entreveure que la sortida va en el sentit de tornar allà on érem, considerant que va ser una època pròspera, resultat d'unes polítiques i valors encertats. En el millor dels casos assumint que potser es van edificar alguns pisos de més. Potser això és l'únic que no hauria de tornar tot i que, si fos possible, per què no?

El que de fet hi ha al darrera, i tampoc s'han matat massa a dissimular-ho, és que els que han provocat la crisi i se n'han endut els guanys de la collita, no volen recuperar el seu estat anterior, que no l'han perdut, sinó seguir-lo mantenint. Els únics que l'han perdut el seu estat anterior són els que han de sufragar la crisi. És a dir: com que hi ha menys recursos, els més s'han d'ajustar la butxaca per tal que els menys no s'hagin de sacrificar pagant els seus excessos. És evident veient com ningú ha anat a la presó, no han hagut de donar comptes de per quines raons les entitats financeres que regentaven han de ser rescatades amb diners públics, de com poden mantenir retribucions i gratificacions milionàries mentre redueixen plantilles, etc. No calen detalls per que ja tots ho hem vist. Tot apunta clarament a una extorsió de base financera que es veu capaç de fer xantatge, doblegar o comprar a qui sigui.

De ben segur que és cert que no es pot seguir ni per la línia que anàvem ni per la que anem. I d'aquí ve el problema i, en part, la causa d'aquest moviment que ja en diem “de la indignació” i que comença a ser al carrer, més donant fe que no pas amb una resposta a la mà. O potser si? Per què el que ens cal ara és “la resposta” o posar de relleu i prendre consciència de la necessitat de “construir les respostes”?

No es pot demanar que avui et sacrifiquis sota la promesa que així demà estaràs millor si no definim alhora quins seran els indicadors que farem servir per a determinar si estem millor o no. És a dir, avui ens sacrifiquem per arribar on?

Està clar que si els que porten el timó són els que decideixen la ruta per delegació, sotmeten-se a revàlida cada quatre anys i prou, des d'una concepció equivocada del que és la democràcia, el port d'arribada està clar i les conseqüències del viatge pels passatgers també. És a dir, seguim parlant del mateix model de societat i econòmic que ens ha portat on som i que, a més, es vol fer creure que és l'únic possible. Això sí, sense tant de malbaratament com fins ara per part dels que no estem en el poder financer. Què és això de posar-se malalt, voler-se jubilar abans d'estar exhaust, o tenir dret a una escola pública que ens permeti un equilibri social en la igualtat d'oportunitats?

La campanya política d'aquest dies és lògic que hagi fet vessar el got. Les propostes s'han articulat des del model de sempre, pensant que la dinàmica seguirà sent la mateixa, amb més o menys recursos econòmics. Però sembla que la cosa no podrà anar per aquest camí. No pel triomf de cap revolució, sinó per la mateixa impossibilitat de fer les coses com fins ara. S'han acabat als ajuntaments els recursos extraordinaris i part dels ordinaris. Per tant, caldrà repensar una acció política més centrada en el benestar dels ciutadans i menys en l'aparador d'obres i accions de valor efímer. I això canvia els paràmetres amb els que valorarem el que considerem com a satisfactori (benestar), insatisfactori i la corresponsabilitat.

Necessitàvem una campanya que ens parlés de maneres de construir les alternatives, de recuperar la participació, d'implantar la transparència, de redistribuir el protagonisme retornant a la societat civil la part que li correspon... i no el repertori de promeses de noves construccions, segurament econòmicament inviables, o d'accions sense cap anàlisi al darrera. Diu alguna cosa avui limitar-se a enunciar “crearem més llocs de treball”? Que potser algú es presentarà a les eleccions dient que en destruirà? Ja obvio les referències als efectes “contagiosos” de la immigració per pura repugnància.

On, sinó ens els municipis, hi ha avui l'oportunitat d'obrir nous camins en la construcció de la democràcia i d'una societat més justa? És evident que una manera de viure i de treballar s'ha acabat, i de fet feia falta, però també que unes maneres de fer política no estan fent més que defensar-se davant una agonia irreversible. Compte amb els que ens venen les solucions màgiques que diuen que evitaran el buit i el caos. Compte per què el que ara ens cal és capacitat d'anàlisi i de debat i portem molt de temps de mals exemples basats en la confrontació.

A grans mals...

Ens ho diu el saber popular: a grans mals, grans remeis. Però som tossuts i no és això el que fem. Més aviat podem dir: a grans mals, grans simplificacions.

Sobreviure a la selva, posem per cas, requeria en el passat de capacitats i habilitats davant de perills evidents com ara el tigre que se'ns podia menjar. Però la nostra societat l'hem acabat veient com alliberada de feres i, per tant, ens creiem lliures de perill. Mera il·lusió.

El que ens envolta no són tigres ni altres feres salvatges, però podem ser devorats en qualsevol moment. La nostra societat no és segura. Igual que abans, per a sobreviure ens cal tenir capacitats i habilitats per enfrontar-nos a perills que igualment poden acabar amb nosaltres. Quines són aquestes capacitats i habilitats? Ho podríem resumir en la capacitat d'afrontar la complexitat. La nostra societat és complexa. I això no és dolent, sinó al contrari. En bona part és el que ens permet viure millor. Desenvolupar-nos, que no créixer sense mesura. Però l'adquisició d'aquestes capacitats i habilitats està en l'educació. Remarco: dic educació i no solament ensenyament.

El discurs ve a tomb de la campanya electoral, però no només d'això. Esmento la campanya electoral perquè és el moment on la barroeria simplificadora pren una forma més crua, fins i tot més desvergonyida. És greu.

Ho podem veure en les solucions (?) que es presenten als problemes que ens afecten. Pures generalitats inconsistents, quan no directament mentides. Si no tinc feina, la culpa és d'uns emigrants que han vingut a deixar-nos en calçotets, segons uns, sense cap reflexió sobre quan erem els d'aquí qui emigràvem. Sense fer esment dels milers de persones d'aquí (si, milers) que ens el darrer any han emigrat cap a altres països. Per la mateixa raó: trobar a fora unes oportunitats que a casa no trobaven. És un exemple, potser el més punyent, però no pas l'únic. Què són els “nostres” allà sinó immigrants?

Com afrontar la crisi? Si l'un retalla, l'altra promet ajuts i la creació de llocs de treball, sense que sapiguem massa bé com. Si un ha fet blanc, l'altre diu que farà negre... Però abans, tots els ajuntaments (algun potser ha tingut la dignitat de no fer-ho?) han invertit els últims euros de la caixa enviant-nos magnífiques edicions per mostrar-nos el resultat de la labor de quatre anys de feina. I en què es concreta aquesta feina? Doncs majoritàriament, si fem cas de les publicacions vistes, en la realització d'obres: places, carrers, flors, equipaments...

Vull dir amb això que no són aquestes les coses que s'han de fer? No pas. Vull dir que no es pot acostumar els ciutadans a avaluar el resultat de la gestió, per què del que parlem és de gestió, a partir de confondre l'acció política amb la realització d'obres. Aquestes obres, com altres realitzacions, en tot cas haurien de ser instruments per al desenvolupament de polítiques. Però això segurament és demanar massa. Limitar-se a gestionar bé (en el millor dels casos) i construir galeria no és més que reduir l'acció política a mera activitat administrativa. Certament, aquesta en forma part de l'acció política, però no és pas el seu únic component. Però com més simplifiquem, més fàcil serà controlar els indicadors d'avaluació i decantar els ciutadans cap a la utilització exclusiva d'aquests criteris simples que, al cap i a la fi, se centren com més va més en allò de “que hay de lo mio”. Els efectes són desastrosos ja que no es fa més que aprofundir progressivament la disgregació social i del sentit col·lectiu i en l'afebliment de la democràcia.

Clar, és més problemàtic avaluar una gestió política des de la perspectiva del seu impacte en la transformació de la societat i en la creació de valor públic. Segurament això impediria que la publicitat electoral s'assemblés cada dia més a la dels detergents (renta més blanc que l'altre) i obligaria a haver de concretar i presentar propostes, també, des de la complexitat. Diuen que seria avorrit. No se, ara per ara l'alternativa a l'avorriment és més aviat desmotivadora. Bé, al menys ja tenim una guia: desconfiar dels que tenen solucions simples. Normalment acaben sent les que produeixen efectes més desastrosos, precisament per la incapacitat d'una avaluació adequada de la magnitud d'un problema, o per aprofitar l'èxit de la simplificació en benefici propi o del grup dominant que remena les cireres i que, per altra banda, no se sotmet a votació. Estem patint ja un efecte demolidor d'això i que denominem crisi.

Algú dirà que les publicacions a les que feia referència més amunt són la forma de rendir comptes i, en definitiva, una mostra de transparència. Ja som al cap del carrer. Ara si tenim una pàgina web, un blog, twitter i facebook, ja som oberts i transparents. I si qui el té és una administració pública o un càrrec públic, no cal ni dir-ho.

Les coses haurien d'anar per un altre camí per evitar les “feres” del segle XXI. I segurament el primer objectiu hauria de ser aconseguir una millora clara de la transparència de la cosa pública i bona part de la privada. Estem sotmesos a l'opacitat i el secretisme tant els ciutadans com una part majoritària de les persones que participen en empreses i societats.

De moment penso que estaria bé conèixer en l'àmbit dels municipis, ja que són els més propers i accessibles, quina és l'evolució del pressupost, en què s'ha invertit, quines actuacions s'han dut a terme, quins resultats han produït aquestes inversions i actuacions en relació als objectius proposats, etc. Potser menys publicacions i més informació accessible que permeti el debat realment productiu, sobre informació fiable i completa, i no possibiliti la propaganda demagògica i la grollera veneració de la bronca i la confrontació que cada dia més podreix la cosa pública i contamina l'exercici democràtic de la discrepància. Hi ha més teca sobre el tema, però això ho deixo per un altre dia.

Granja o nació?

No vaig veure l'emissió a TV3 dels dos capítols de la sèrie Ermessenda, però com a historiador una de les afirmacions que es feien a la promoció em va frapar: presentar Ermesenda com a "forjadora d'una nació en un entorn hostil". No em va sorprendre la referència a l'hostilitat, sinó al projecte de nació. És molt qüestionable que malgrat la intel·ligència manifesta d'Ermessenda i de la seva importància en la història de Catalunya, actués en algun moment moguda per aquest concepte que és totalment aliè al món medieval. Abans de la Il·lustració, de fet, el concepte està per formular i, per tant, no sembla propi referir-s'hi, llevat que estiguem fent un plantejament històric interessat on el que volem no és aprendre de la història, sinó emprar-la en la defensa d'una cosa com a inevitable, en el sentit que té una arrel que la fa inqüestionable. Que li dóna un caràcter indiscutible que la situa en un espai superior al dels que habitem el planeta.

Em penso que si volem defensar la idea de Catalunya com a nació, no ens cal aquest ús de la història, que fàcilment s'alinea amb l'essencialisme més ranci que hem conegut en la defensa d'altres "nacionalismos". No vull criticar la sèrie, sinó exposar el que m'ha suggerit la frase.

Tenim una llengua que defineix un marc de referència, però la construcció d'una nació és una decisió i una construcció col·lectiva que, o ens aporta alguna cosa nova, diferent, o no porta enlloc. I no n'hi ha prou en dir que ens trauria de la penúria endèmica derivada de la insultant història del finançament. Necessitem més.

Més vol dir ser capaços de fer les coses diferents per fer-les millor, tot i el finançament. Lamentablement ara per ara l'únic que veig són, tret d'honroses excepcions puntuals, les mateixes maneres de fer política, de gestionar la cosa pública, de malbaratar recursos, de protegir els grups dominants (encara que ara parlin català), de democràcia de baixa volada... que fora d'aquí. A la pizza ja sabem on és la diferència, però en la resta...

Ja es veu que no estic massa optimista. I això és el que em preocupa ja que jo ho soc de mena d'optimista. No veig per enlloc projectes que vagin més enllà de la gestió de la granja, per molt que els partits i altres agents socials es reuneixin per debatre com afrontar el futur i per molt que comptin amb la reflexió d'experts, una part dels quals ja van participar en la construcció del fracàs econòmic del que ara en patim les conseqüències.

Em fa l'efecte que ara per ara el projecte de nació equival al de granja. Mirem de millorar una mica el repartiment del pinso, però seguim aplegant els ous i la llet com sempre. No en tenim prou amb la llengua. El català l'hem de seguir parlant, però si és per fer-ho en un espai nacional que no es diferencii en el social, cultural i econòmic del que hi ha a la rodalia, poca cosa farem.

Futur

Sempre ens preocupa molt, però el cert és que no podem viure més que el present. Si és així, quin sentit té parlar-ne? Crec que molt. No es pot viure el futur, però es pot modelar o, al menys, intentar-ho. De fet és fonamental mirar de fer-ho, especialment si volem que la nostra vida no quedi a mercè de l'atzar. I aquesta intencionalitat de modelar ens porta de dret a la necessitat de desenvolupar capacitats estratègiques on la informació i el coneixement són claus.

Jo no se si la crisi actual és el resultat de la incapacitat de tenir una visió estratègica quan tocava, és un èxit d'alguns que la van tenir i ara segueixen aprofundint en el seu projecte (em temo) o, simplement, feta la desgràcia, miren de treure'n profit.

Sigui com sigui, els missatges dels que se suposa que han de crear, o al menys afavorir, la cohesió necessària per sortir-ne, més aviat mouen a preocupació. Entre els molts que es llencen n'hi ha un que em resulta altament preocupant pel que implica a molts nivells. Ens diuen que cal que assumim que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Primer va ser fer creure que era natural i lícit deixar-los en herència la nostra hipoteca a cent anys, i ara això. Aquest és el compromís que ens toca? La resignació? Acceptar-ho per què tot segueixi igual pels que han provocat la situació, encara que hi hagi també de fet una responsabilitat compartida? Sembla que sí. Mentre uns treuen les castanyes del foc, més malament que bé, altres s'esperen sense fer res i les expectatives de vot els creixen. Ambdós sostenen, però, un plantejament on la política ha desaparegut o, el que és pitjor, on es fa creure que fer política és desenvolupar les mesures que demana el mercat. En definitiva, l'instrument s'ha convertit en l'objectiu.

Sincerament penso que no és cert que els pobles tinguin els governants que es mereixen. En el nostre cas crec que més aviat el problema és que ens hem quedat políticament orfes. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

Ens hem de resignar a aquest discurs? Qui són els que el defensen? Ens hem equivocat o excedit en la construcció d'un estat del benestar del que, de fet, en prou feines n'hem començat a gaudir? Realment tot plegat és el resultat del nostre mal cap i ara és només a nosaltres a qui toca pagar-ho? O potser no és rendible pels que han entabanat fent confondre la felicitat i el benestar amb la possibilitat d'hipotecar-se de per vida?

Redreçar-ho, però, vol dir acceptar primer que tenim el deure de fer que els nostres fills visquin millor i, per això, cal educar-los en uns valors diferents als que han dominat i dominen encara. En segon lloc, assumir-los nosaltres també ja que del que es tracta és de viure i construir la felicitat d'una manera diferent. I per això hauriem de deixar de parlar només del mercat i començar a parlar de política, que és la manera democràtica de decidir com volem mirar de modelar un futur millor.

És una llàstima que les taxes d'atur no s'hagin incrementat en el sector polític i financer en la mateixa proporció que en els altres. No és hora de començar a pensar en com enviar-los la carta d'acomiadament i veure si podem configurar una plantilla que treballi pels ciutadans? És a dir, que proposi coses concretes i no eslògans. Estic molt cansat de ser solament consumidor.

Fent caixa

Se'n parla molt ara del mercat, els bancs i les caixes. Però em fa l'efecte que cap de les tres coses és ben be el que ens diuen. Comencem pel mercat. És l'espai d'intercanvi on és possible reequilibrar la distribució diferencial dels recursos per a satisfer les nostres necessitats? O bé ens referim al poder d'uns pocs d'apropiar-se d'aquests recursos gràcies a la tolerància amb l'ús fraudulent dels diners, guiats pel principi de la cobdícia?

I els bancs? Compleixen la seva missió en relació als estalvis i al crèdit, pel que se suposa que van ser creats o, moguts també per la cobdícia, han esdevingut traficants de diners que, alhora, han estès una addicció malaltissa que els equipara als que ho fan amb qualsevol altre droga? No han venut també una falsa felicitat, no menys al·lucinògena, que al capdavall, ha acabat emmalaltint al consumidor? Diguem-ho, no per malalt menys responsable.

I les caixes? Ara preocupats que es veu que estem per la seva transformació en bancs, no fa temps que van renunciar als valors que se suposa que les diferenciaven dels bancs? Em sembla un debat inútil defensar-les. Em direu que hi ha matisos. Certament, però què explica sinó aquesta tergiversació dels seus valors, que es parli cada dia més d'una banca diferent? La banca ètica.

Un exemple. Es calcula que uns 44 milions de persones es troben sota el llindar de pobresa per culpa de l'encariment dels aliments més bàsics en un 15% entre octubre de 2010 i aquest gener. Un 29% en el darrer any. Bé, doncs una caixa, d'aquestes tant diferents dels bancs, ens ofereix, si ens queden estalvis per invertir, la possibilitat de fer-ho en un dipòsit anomenat 100% natural (!), amb garantia de recuperació del capital i una TAE possible de fins a un 6,544%. En què s'inverteixen els diners? En una cistella formada ni més ni menys que en sucre, cafè i blat de moro. Obvio qualsevol comentari.

El mercat, ens diuen, reclama que les caixes siguin bancs. Els suposats experts i els governs, que no són capaços d'articular cap proposta que no s'orienti a més del de sempre, no paren de repetir-ho i presentar-ho com la solució. però de què?

Tant me fa. Però la societat què reclama? Al cap i a la fi, malgrat la seva inconcreció i com estan les coses, em sembla més consistent el concepte de societat que el de mercat.

Doncs penso que potser el que necessita la societat és el contrari: convertir els bancs en caixes, ètiques.

La llebre d'Isop a 120 Km. per hora

Molts recordareu les faules d'Isop i, com no, la de la llebre i la tortuga. Be a tomb ara de les nostres presses. Vida de llebre.

La llebre ven. I si no, fixem-nos en el debat a l'entorn de la zona 80 a la rodalia de Barcelona. Em pregunto si estem bé una societat i un govern que es creuen que arribar 2 minuts abans (3 si voleu) a Barcelona, és un gran progrés. Tal com va el nostre país, i això no ve d'ara sinó ja de força lluny, és possible que sigui l'únic progrés que puguem assolir col·lectivament en els propers temps.

La vida a la nostra societat pot ser trista si realment ens ve de 3 minuts. Ens ho fan creure i en segons quins llocs, com a la carretera, massa sovint té conseqüències tràgiques. Però no és l'únic lloc perquè aquestes presses impregnen tota la nostra vida. I mira que és ben veritat que poc a poc s'arriba molt lluny.

Però ens hem cregut que bellugar-se és avançar, o que créixer equival a desenvolupar-se. Que l'eficiència és velocitat.

El que són les coses. Mentre estava esbossant aquest escrit em trobo al Canal 33 una entrevista amb Carl Honoré, autor de l'Elogi de la lentitud, considerat la Bíblia del moviment "slow". També em trobo amb alguns escrits al diari sobre l'anomenada educació lenta.

Tot conflueix en el mateix. Respondre a un sense sentit basat en la velocitat, en l'esforç desmesurat i la suposada compensació. En definitiva, en el desequilibri.

Estem col·lectivament fotuts. La nostra resposta sana hauria de ser reivindicar el dret a poder fer les coses després de pensar-les. Segurament una activitat cada vegada més perillosa.

M'agrada un moviment que reivindiqués la reducció de la velocitat a la carretera, i a la vida. Jo tenia la idea que l'objectiu era arribar. Ja se que és molt demanar. Abans de sortir has d'haver pensat on. Potser és millor atordir-se (atordir-nos) i fer-nos creure que el tractament del desequilibri és en realitat un premi. Un gran èxit.

Els invents del professor Frank, de Berlín?

Molts recordem de petits la nostra introducció a la ciència a través del TBO i els fantàstics invents del professor Frank de Copenhague, home de gran imaginació i creativitat que ens proposava els invents més estrafolaris i absolutament banals. En podeu veure alguns ens aquest web.

Sembla que algun alumne avantatjat del professor s'ha establert a Berlín, mentre que els no tant avantatjats, és a dir, els que un cop desaparegut el TBO no van llegir res més, es van quedar aquí i han accedit a responsabilitats de govern de la cosa pública.

Pel que he llegit, Alemanya ha pensat que si l'Estat espanyol té una taxa d'atur jove que supera no ja el raonable, sinó el suportable, i allà els falten persones qualificades, què millor que oferir-los la possibilitat d'emigrar i incorporar-se al seu teixit productiu? Estem parlant de joves amb una qualificació professional elevada, especialment en els camps de l'enginyeria i les telecomunicacions.

Aviat aquí algun antic deixeble del professor Frank podrà fer càlculs i veure com això pot incidir sobre la millora de les estadístiques i, gràcies a Alemanya, dir que l'Estat espanyol ha reduït de manera dràstica l'atur juvenil gràcies a les polítiques del govern per a reactivar el mercat de treball.

Els alumnes del professor Frank a Berlín gaudiran d'uns professionals triats (els millors) que marxaran contents d'un país que després d'invertir en la seva formació no ha estat capaç de donar-los oportunitats. Aquí és quan descobrim que els antics alumnes del professor Frank que no van llegir més enllà del TBO també tenen responsabilitats en la gestió de les empreses.

De s(ous), expresidents i altres avarícies

En els darrers mesos els mitjans han anat proporcionant un degoteig de notícies sobre retribucions d'alguns llocs de treball (?), càrrecs, etc., que resulten il·lustratives i que s'han reforçat darrerament gràcies a la generositat del tracte de que són objecte dos dels expresidents del govern.

Així aquests pròcers de la pàtria poden passar a sumar als 80.000 € anuals que perceben del pressupost de l'estat, sucoses retribucions de fins a 200.000 € anuals, que encara poden ser més si aconsegueixen ser contractats per a activitats en altres empreses, participar en actes públics i demés. Ara sabem que una part d'aquests sous la paguem amb els nostres impostos i una altra amb el rebut de la llum i/o el gas. Això del dèficit tarifari de les elèctriques cada dia ho entenc millor.

Però la cosa no queda en això. Els de Catalunya Caixa, per exemple, fa unes setmanes discutien si al president del consell d'administració li pagaven uns 600.000 € l'any per la seva dedicació exclusiva, o 200.000 € per una de parcial, com finalment van acordar. No cal oblidar que hi ha més càrrecs i alguns amb dedicació plena, com el de director general, per exemple. No m'estranya que ara proposin als treballadors de la casa reduir-los el sou un 5%. Unes i altres xifres les podem multiplicar, ni que sigui a la baixa, pels bancs i caixes que hi ha pel rodal i aviat les xifres desborden les nostres possibilitats de comprensió.

Però també podem parlar de l'esport, i en especial del futbol, on les retribucions són clarament disparatades en un dels negocis on em penso que l'opacitat és equivalent a la dels bancs i caixes, o potser fins i tot superior.

I deixo aquí els exemples i em pregunto si algú es recorda de amb quina facilitat es va criminalitzar els controladors aeris, fa no massa, pel sou que cobraven per treballar en una feina en la que tenen a les seves mans la responsabilitat sobre la vida de milers de persones cada dia.

Mentre uns, els controladors, es veu que no són treballadors que certament tenen un molt bon sou, sinó lladres, els altres, es veu que sí que ho deuen ser, de treballadors. I és curiós per què els primers sembla que, afortunadament, exerceixen la seva feina amb responsabilitat i els avions ens deixen sans i estalvis a la nostra destinació, mentre que els segons ens han estimbat fins i tot als que no vam pujar al seu avió.

Ingressar 80.000 € segurs de les arques públiques cada any obliga èticament a estar al servei de la col·lectivitat i ser capaç de posar en joc l'experiència, els coneixements i els contactes adquirits en iniciatives que contribueixin a superar els problemes de la societat i a articular solucions per a una millora col·lectiva de desenvolupament social i econòmic (que no de creixement) que cal construir sobre valors força diferents dels que han dominat fins ara i que segueixen dominant l'orientació de les respostes a la crisi.

Si els expresidents prefereixen donar-nos llum i gas per una altre via, cal exigir-los que deixin de percebre la remuneració pública que reben. Altres, com els càrrecs d'entitats financeres o de grans empreses, etc., exigir-los una proporcionalitat ètica en l'import de les seves retribucions en relació a les que perceben els treballadors. Respecte del mal anomenat esport, potser començar a exigir la clara diferenciació entre esport i indústria de l'espectacle esportiu i separar-ho d'una vegada per totes d'essències nacionals, i podríem seguir.

Com que parlem de xifres comparades en comento unes de relacionades amb la recerca a Catalunya. Es tracta de les que es convoquen per ajuts als projectes d'investigació en camps diversos per a centres d'estudis i entitats similars, les quals tenen una base fonamental en el voluntariat. L'import global de les subvencions per a 2010 ha estat de 200.000 €. Han servit per ajudar al finançament de fins a un màxim del 75% de l'import de 42 projectes, amb dotacions que no superen els 5.000 € per projecte. Les entitats beneficiàries estan molt contentes de rebre un ajut d'aquest import. Els projectes segurament no sortiran als mitjans de comunicació però d'aquí un temps aprofitaré per explicar el que jo dirigeixo i que per sort han triat també.

Quan compares unes xifres i altres et fa mal al cor però hi veus més clar, encara que algunes entitats financeres ens donin l'adreça de la seva ànima.